ARSENI GIBERT

ATRIBUIR I DEPURAR RESPONSABILITATS

El llibre de Lanchester que va servir de referència per la sessió del Club de Lectura de gener te la virtut d’explicar de forma entenedora alguns aspectes fragmentaris del complex puzzle de això que en diem “la crisi”. Potser el seu defecte és un excés d’apriorismes, alguns  ideològics. La selecció i jerarquització de fragments tractats suggereixen una visió general probablement força diferent de la que resultaria de la resolució completa del puzzle.

Un puzzle que no pretenc resoldre. Tan sols vull formular uns enunciats molt breus, potser amb una excessiva simplificació que pot comportar una aparent provocació no buscada (o potser buscada?). M’hi arriscaré. També m’arriscaré amb una especulació sobre el final de la crisi.

Segurament no caldria perquè fins i tot ho diu explícitament el propi llibre, però crec que convé no perdre de vista una cosa important: Fins ara, les cotes més altes d’èxit en la organització social al llarg del procés de la civilització, s’han aconseguit en el marc de les democràcies liberals amb economia de mercat.  Trobo assenyat mantenir i accentuar una sistemàtica de reforma i correcció permanent i no tornar a fer experiments amb models alternatius no suficientment  comprovats i amb el risc minimitzat. En aquest  context, em sembla un greu error confrontar dialècticament coses com ara “els mercats” vs. el “sistema democràtic. Ni uns ni l’altre son ens pensants i actuants. Són marcs on actuen operadors i dirigents electes o nomenats per electes. I, a més, mercat i democràcia  no són termes antagònics sinó complementaris. La responsabilitat, quan n’hi ha, no s’’ha d’atribuir a conceptes abstractes sinó a les persones, en diferent grau, a cadascú en la mesura que li toqui.

El crédit no és cap plaga, és un gran invent de la humanitat. A la sortida de l’edat mitjana, Europa fa el “sorpasso” a les economies orientals gràcies, sobretot, a dues variables : la higiene (bàsicament les clavegueres urbanes) que dispara la demografia i la institució del crèdit, amb el poder públic esdevenint gradualment quasi garant del pagament dels deutes o de la capacitat del prestador del respondre de les seves obligacions amb tercers en cas de no cobrar. Amb el manteniment de les cobertura, per exemple en or, per part dels prestadors del 100% del capital prestat, no  haurien aparegut ni les crisis cícliques de matriu monetària. Però hi hauria hagut menys expansió del crèdit i menys generació de riquesa. Un determinat nivell de risc és, doncs, una variable positiva.

Els mercats ben regulats fan be la seva feina. La regulació no és una qüestió de quantitat sinó de qualitat. Bona regulació no vol dir ni més regulació ni desregulació. Vol dir simplement bona regulació, en quantitat i en qualitat el més properes possible a les òptimes. La regulació és una de les principals funcions de les institucions democràtiques.

Si s’ha de fer una atribució de responsabilitats “in crescendo” del desgavell actual el “ranking” més plausible crec que seria:

  • Empreses no immobiliàries. Poca responsabilitat (és l’únic segment que es va emborratxar poc, el seu nivell de deute és no gaire més elevat que el que tenien a l’any 1997)
  • Famílies (si els ho posaven tan fàcil, és bastant normal el que feien)
  • Economistes i matemàtics. La crítica als economistes pot ser fàcilment injusta quan es generalitza. Sempre es diu que a priori no l’encerten mai. El cert, però, és que alguns portaven anys advertint sobre bombolla immobiliària i d’excessiu endeutament de tothom. Alguns també alertaven sobre els productes derivats (quan en David Espiga ens ho explicava a La Central, el meu veí de seient em va dir “això és una piràmide, ja estava inventat fa temps pels timadors tradicionals). Els economistes americans i també alguns d’europeus (notòriament Jürgen B. Donges, de la Universitat de Köln), advertien des del mateix 2001 i fins i tot un xic abans que una moneda única sense una política econòmica fiscal també única o al menys harmonitzada, comportava un risc elevat de fracàs
  • Pel que fa als matemàtics, les famoses fórmules del càlcul de l’increment  assumible de risc quan s’empaqueten i es converteixen en derivats probablement eren correctes aplicades a un supòsit amb les variables de la consulta que se’ls feia (magnitud i “mix” de les heterogènies qualitats de risc  que la composaven). Si es varen aplicar i es va     permetre que s’apliquessin amb magnituds espectacularment creixents  i sense tenir en   compte el nou “mix” de qualitats derivat del creixement de magnitud, no és responsabilitat dels matemàtics, és responsabilitat     de les entitats de crèdit que les aplicaven i, sobretot, dels  reguladors que ho permetien. És la seva incompetència i/o negligència la que va permetre que les entitats de crèdit emetessin grans quantitats de quelcom bastant semblant a la emissió sense límit de un succedani de paper moneda, una funció totalment indelegable per part dels poders democràtics.

 

  • Operadors dels mercats. Especulen i s’aprofiten de la situació? Evidentment, guanyar diners comprant i venent en el moment que consideren oportú és la seva feina, però el seu comportament te un atenuant,  quan han de refinançar deute que si no es refinança serà impagat és bastant  normal que relacionin el nivell de retribució de les seves inversions amb el nivell de risc de no cobrar, no? De fet això –avaluar el risc-  és el que havien d’haver fet (i el llibre retreu amb raó que no hagin fet) els gestors del sistema financer.
  • Empreses del sector immobiliari. Sobretot per la seva acció corruptora de qualificadors de sòl (per cert, un altre problema derivat en bona mesura d’una mala regulació).
  • Sistema financer. Crec que ja va quedar clara la seva responsabilitat en la sessió del Club de Lectura.
  • Polítics i reguladors. Crec que s’han de col•locar en el graó de la màxima responsabilitat.  No és correcte parlar de les fallades del mercat si no s’està disposat també a parlar de les fallades del sistema democràtic quan està regit per ignorants, incompetents i populistes que es creuen màgics o infalibles.
    Sense regenerar la qualitat democràtica (que és –interpreto- una part del tema del cicle actual d’aquest club de lectura però que no és exactament ni estricta  el tema de la crisi) no anirem be. Però això passa, entre d’altres coses, per rescatar els partits dels buròcrates que els fan endogàmics i sectaris, per recuperar els processos de selecció positiva de personal polític que llegeixi i sàpiga alguna cosa. Permeteu-me que per acabar il•lustri el que vull dir amb tres exemples.
  • La gran depressió de la primera meitat del segle XX fou també de bombolla de grans magnituds de valor fictici (en aquell cas de tipus  borsari) i es va agreujar pel cost de la segona guerra mundial. Els dirigents polítics de l’imperi ascendent (els EEUU) i del declinant (el britànic) van encarregar a dos eminents economistes, White i Keynes, que representaven corrents de pensament diferents i defensaven els  interessos en bona mesura contradictoris de les dues parts, un diagnòstic i una teràpia. El resultat fou que el juliol de 1944 es van signar els acords de Bretton Woods que varen funcionar i ser útils durant molts anys, com a mínim fins a la guerra del Vietnam i probablement més, potser fins a l’inici de l’actual crisi, malgrat les critiques (les justes i les injustes) al FMI. Ara, els pallasos que confonen política amb espectacle de “varietés” fan coses com les següents: (i) Sarkozy organitza una cimera del G-20 amb un eslògan estúpid refundarem el capitalisme (ja ho veieu, ell solet ens vol refundar el capitalisme); i (ii) el dimecres dia 24 de setembre de 2008 (nou dies després que Lehman Brothers anunciés la seva fallida) ZP, en una intervenció a la Foreing Policy Association de New York deia entre d’altres perles les següents: “España quizá cuenta con el sistema financiero más sólido de la comunidad internacional”; “nuestra economia ha superado la media europea y a Italia…nuestro objetivo es superar a Francia en tres o cuatro años, y esto no lo quiere ni oir nuestro amigo Sarkozy”.
  • Ha prosperat la brama que “els mercats” ens imposen tecnòcrates en lloc de polítics. És que algú que sàpiga alguna cosa no pot ser un polític? La funció del polític està reservada per als afiliats a les sectes partidàries? No és Monti un polític? O qui prefereix Berlusconi? No han estat tots dos, tal com diu la Constitució italiana, proposats pel President de la República i investits pel Parlament? No és així con es fan les coses en els sistemes democràtics que elegeixen parlaments i no directament presidents o primers ministres?
  • Paul Krugman, en el pròleg d’un dels seus llibres, explica que quan estudiava economia, va tenir durant un semestre un professor hindú que com a tal devia creure en la reencarnació i que en la primera classe magistral els va dir: si quan ja sigueu economistes sou rigorosos i us negueu a fabricar les fórmules màgiques que us demanaran els polítics, us reencarnareu en científics; si, en canvi, entreu en el joc de satisfer-los i els prepareu grans expectatives que puguin vendre als electors, us reencarnareu en sociòlegs..No tinc res contra els sociòlegs, poden ser tan rigorosos com el que ho sigui més. Però potser comença a ser hora que el centre esquerra es reconcilií amb el rigor i amb la ciència. Vaja! que recuperi l’esperit de la il•lustració i abandoni la nostàlgia del Maig del 68. No?

Com que no voldria de cap manera frustrar la curiositat que  pugui haver despertat el títol, faré un modest pronòstic basat en una cosa que és ben sabuda: les situacions econòmiques evolucionen en bona mesura en funció de milions de decisions individuals condicionades per l’estat d’ànim. Els encerts i, sobretot, els errors de les decisions dels governants també hi tenen molt a veure però això no desmenteix l’anterior enunciat perquè les seves actuacions afecten el nivell general de confiança.

Dons bé la seqüència serà probablement la següent: (i) qualsevol dia, els més observadors notareu que a les carreteres i autopistes hi circulen més camions, els trens tornen a anar més plens o algunes coses equivalents, però com que tothom seguirà parlant de la crisi, pensareu que la vostra percepció és un miratge; (ii) els indicadors econòmics convencionals, els discursos dels polítics (que probablement seran tan lents per creure en la recuperació com ho varen ser per reconèixer la crisi), la majoria dels analistes i les agències de qualificació no detectaran encara la recuperació perquè l’increment de comandes de les empreses no comportaran immediatament contractació  de personal, les xifres d’exportació es computen estadísticament quan es serveixen i es facturen, no quan es rep la comanda,  els resultats de les grans empreses són dades trimestrals i encara amb més decalatge els de les mitjanes i petites; (iii) quan els analistes més atents i solvents comencin a divulgar símptomes positius, la gent escamada i esdevinguda per força o per prudència austera, no se’ls acabarà de creure del tot; i (iv) uns mesos després, sobtadament, milions de decisions individuals, consolidaran la remuntada.

És  a dir, com sempre, com en totes les crisis cícliques convencionals. Amb la diferència que, per bé i per mal, aquesta és diferent i les coses ja no seran com abans sinó bastant diferents.

La pregunta inevitable és: quan passarà tot això?. Naturalment, no ho sé, però…jo diria que al meu tren hi torna haver més gent i que es veuen més camions a l’autopista. Amen.