En una recent conferència a la Universitat de València, Josep Fontana ha exposat un diagnòstic gens optimista sobre el futur del nostre model de societat. Segons Fontana, una de les principals conseqüències de la situació de crisi perllongada en la que estem instal·lats és la fallida d’una concepció de la societat basada en la idea de progrés i verificada en el pacte social que va donar pas a l’estat del benestar. Amb la crisi sembla que la ruptura d’aquest pacte social que s’havia anat escardant progressivament i a ritmes desiguals des dels anys 70 del segle passat- esdevé irreversible. La revolució conservadora estaria triomfant definitivament, amb un procés accelerat de privatització de la política, que seria el preludi de la privatització de l’estat, del conjunt dels poders i serveis públics. Els delicats equilibris del sistema de democràcia social s’estarien trencant per retrocedir a una mena de nou feudalisme compatible amb les noves utopies tecnològiques:
- Josep FONTANA, “El futur és un país estrany. Crisi econòmica i canvis socials”; conferència al “Claustre obert” de la Universitat del País Valencià (3 de maig 2012 )

Precisament la confiança optimista en el progrés ha estat el fonament que ha permès avançar en el procés d’integració europea, salvant els successius obstacles del recorregut. Però, com exposa José Maria Ridao, aquest excés de confiança ha provocat la despolitització de la Unió, de manera que els processos de deliberació i decisió comunitaris han estat substituïts per un determinisme burocràtic que quan han aparegut obstacles de gran calat- s’ha mostrat incapaç de governar Europa. Així, avui la Unió és segons Jurgen Habermas- un espai regit per simples acords internacionals que poc tenen a veure amb la formació d’una voluntat política comuna:
- José María RIDAO, El fin del optimismo a Babelia de El País (26-05-12)

Amartya Sen ens recorda que el fonament de la idea de l’Europa unida ha estat la constitució i preservació d’un espai democràtic que es preocupi pel benestar social. És notori que avui la política europea s’allunya d’aquest mandat fundacional. La combinació de la política d’austeritat a ultrança i la rigidesa de la unió monetària-mancada de la unió fiscal- no és un model capaç de produir el benestar individual i col·lectiu al que aspira la ciutadania europea. Però el pitjor és que aquest model és el resultat d’un desistiment democràtic a favor dels dictats d’uns experts, sense raonament públic i el consentiment informat dels ciutadans. És un símptoma potent de la inadequació creixent de les institucions polítiques democràtiques a les noves exigències econòmiques i socials. Paradoxalment, la creixent percepci social d’aquesta inadequació? no és corresposta amb la determinació de reformar les institucions democràtiques, i així la paralització, ineficàcia i mal ús d’aquestes esdevenen el motor de la desafecció ciutadana de la política:
- Amartya SEN, The Crisis of European Democracy a The New York Times (22-05-12) Versió en català: La crisi de la democràcia europea a L?Hora de Nou Cicle (24-05-12)

Les dificultats objectives de reforma del sistema democràtic més les inèrcies conservadores de les burocràcies polítiques han donat ales a la demanda d’una democràcia nova, d’una democràcia real, que hauria de superar les deficiències de la democràcia representativa. Aquesta demanda -convertida en un clima d’opinió general gràcies a l’efecte multiplicador dels nous canals de comunicació- malda per convertir-se en una nova utopia democràtica que faria viable la democràcia directa a través del potencial participatiu de les xarxes socials. Ferran Sàez relativitza la novetat d’aquesta proposta i adverteix sobre la idealització i la ideologització de la noció de democràcia grega, a la vegada que critica la substitució del subjecte polític que implica aquesta proposta, pel qual l’opinió pública reemplaçaria la ciutadania:
-  Ferran SÀEZ, Idees, idealitzacions i ideologitzacions de la democràcia? a Via n? 17 (gener 2012)

Inflexió en la política europea? De la gestió manifestament millorable de la crisi de l’Eurozona se’n desprèn una conclusió compartida per gairebé tothom: la única alternativa a una ruptura traumàtica de la zona euro és la intensificació de la integració europea (així ho expressa un explícit editorial del mateix The Economist).

En el primer policy brief publicat pel Grup d’opinió i Reflexió en Economia Política (dirigit per Antoni Castells) s’aposta per un aprofundiment coherent de la integració, ?s a dir en la perspectiva de constituir una completa federació mitjançant un procés gradual d’integració? fiscal i de les polítiques econòmiques. Aquesta transferència de sobirania hauria d’anar acompanyada necessàriament d’una transferència de legitimitat democràtica. Per?? al costat d’aquest escenari òptim no és descartable una integració de polítiques sense integració política, ?s a dir una Unió Europa governada per institucions de caràcter intergovernamental que, en la pràctica, confirmaria la hipòtesi de l’Europa alemanya i la possibilitat d’una Unió a dues velocitats.

Encara que minoritàries, comencen a fer-se sentir les veus que contemplen un altre escenari, el de la sortida de la unió monetària si fracassa la via d’una major integració. Aquesta possibilitat és plantejada per Ignacio Sánchez-Cuenca i José Fernández-Albertos que qüestionen que l’abandó de l’euro hagi de tenir per força uns efectes catastròfics:
- Editorial de The Economist (26-05-12): The choice
- EuropeG: Cap a una Unió Federal Europea: integració monetària i sobirania política (22-02-12)
- Ignacio SÁNCHEZ-CUENCA y José FERNÁNDEZ-ALBERTOS, El euro a toda costa a El País (30-05-12)

El canvi polític a França, amb l’elecció de François Hollande com a nou president de la República, està tenint un impacte, si més no retòric, en la política europea, que ha incorporat a la seva agenda la necessitat d’impulsar una política de creixement econòmic compatible amb la política de consolidació fiscal. Amb Hollande, la socialdemocràcia europea adquireix de nou una certa visibilitat política, tal com es va poder constatar a Barcelona durant la recent visita del nou president del Parlament Europeu, Martin Schulz, que va exposar les mestres de les propostes del Grup dels Socialistes i Demòcrates al Parlament Europeu:
- Martin SCHULZ, Més enllà de l’austeritat: propostes per rellançar l’economia i el projecte europeu, intervenció al Fòrum Primera Plana de El Periódico, (2 de maig de 2012)
- Grup dels S&D al Parlament Europeu: “Una estratègia per al creixement i l’ocupació per a Europa” (maig 2012)? Veure tamb? la documentaci? de la jornada sobre la “La governanta econòmica a la Unió Europea”, organitzada per la Fundació Rafael Campalans i la Fundació Europea d’estudis Progressistes (25-05-12)

Les expectatives aixecades per l’elecció d”Hollande són racionalitzades per Pierre Rosanvallon en una primera aproximació al que podria ser la seva agenda política i el seu estil de govern. L’influent fundador de La Rèpublique des Idèes? recomana al nou president francès no confondre cultura de govern amb cultura de gesti? i, anant més lluny, l’anima a inventar-se una cultura de transformació? social, adequada a un capitalisme que ha canviat i a les noves expectatives socials, per poder donar resposta a una triple transformació: la financiarització del capitalisme, necessitat duna nova regulació; la transició a un nou model productiu; i les noves expectatives democràtiques que exigeixen respecte pels ciutadans i noves possibilitats d’expressió.

També? adverteix de la necessitat de donar una resposta convincent a l’ascens del populisme de dretes, amb la seva combinació? de cultura de rebuig i de social-proteccionisme, representat pel Front National, per? que ha contaminat el conjunt de la dreta, fins al punt d’aspirar a detectar-ne l’hegemonia ideològica. Rosanvallon considera essencial recuperar l’hegemonia ideològica i creu que ja no n’hi ha prou amb la recuperació de la cultura republicana.

Es fa necessària una nova cultura política que afronti simultàniament la questa social i la renovació? de la democràcia, tot donant un nou sentit a la idea de igualtat, amb el propòsit de revaloritzar el comú, de construir societat. A la vegada que s’ha de recuperar la representació política perquè la realitat social ha desaparegut del món polític i el llenguatge polític ha esdevingut incapaç d’expressar-la.

Finalment, resumeix en tres les prioritats:
1) Proposar-se una República exemplar, amb institucions extraordinàries servides per homes i dones normals, que es correspongui a una democràcia complexa, necessitada de contrapoders que funcionin.
2) Governar amb un mètode basat en la negociació? i la concertació.
3) Formular una política econòmica que freni la tendència sistèmica a l’endeutament públic sense retorn productiu a la societat i que plantegi un pacte europeu pel creixement econòmic:

- Entrevista a Pierre ROSANVALLON: Les chantiers d”Hollande a Le Nouvel Observateur nº 2.480 (17-23/05/12)

 

Apunts de lectura n? 23

30 de maig de 2012