Finalment ha arribat l”hora que el PSC afronti en el seu congrés la difícil situació en que l”han posat els successius veredictes negatius dels electors. És una obvietat afirmar que es tracta d”un congrés de canvi, sobretot si es parteix  de la consideració realista que els canvis de debò en les organitzacions polítiques es produeixen per la pressió dels ciutadans expressada a les urnes.

Tampoc és cap descobriment constatar que el PSC s”ha quedat sense projecte i sense lideratge amb els que presentar-se davant de la societat catalana per oferir-li  una alternativa útil i credible. La sensació àmpliament compartida és que el PSC ha d”iniciar un procés de canvi que serà llarg i complicat. Ho serà si assumeix que es necessària una triple renovació que afecta els tres elements centrals del seu projecte: la revisió de  l”ideari i de les propostes socialdemòcrates, una necessitat compartida amb el conjunt de l”esquerra reformista europea; el replantejament del seu catalanisme federalista, sèriament tocat per la peripècia de l”Estatut, i que de retruc qüestiona l”actual forma de relacionar-se amb el PSOE; i, finalment, la reformulació profunda de la seva manera de fer política, que afecta tant la seva organització i funcionament interns com la seva relació amb la societat.

Per tant, el PSC farà un congrés útil a aquest propòsit de canvi si d”ell en surt un full de ruta clar i sense ambigüitats per afrontar la triple reconstrucció social, nacional i política del seu projecte. Amb una direcció compromesa  que representi simbòlicament aquesta ambició.

Però, a  hores d”ara, hi ha pocs indicis que el PSC s”encamini realment cap al canvi en profunditat que la situació requereix, perquè es tracta d”un congrés que es celebra amb una sèrie de hàndicaps que erosionen la seva credibilitat.

En primer lloc, és un congrés que probablement arribi massa tard casino online (o de tan tard potser ara sigui massa d”hora, com deia en Jordi Mercader). És cert que tot un seguit de circumstàncies a tenir en compte  han influït en aquest retard, però el resultat és que s”ha consolidat una imatge negativa d”un partit que ha diluït en el temps l”assumpció de responsabilitats, que no mostra  energia suficient  per reaccionar, comdemnant-se d”aquesta manera a una llarga interinitat, amb el risc adjunt de caure en la irrellevància política.

En segon lloc, és un congrés organitzat per la direcció responsable de les succesives derrotes electorals, utilitzant els mecanismes habituals d”aquesta direcció per assegurar una sòlida majoria congressual. Una opció defensada com a garantia d”estabilitat en moments d”incertesa per tal d”evitar reaccions catàrtiques de resultats imprevisibles. De manera, que primer es fabrica la majoria i després ja vindran el projecte i el lideratge, que, així, no són el resultat d”un deliberació oberta, sinó la conseqüència d”una correlació de forces prèvia al debat. El fet consumat d”aquesta àmplia majoria actua més tard com element de pressió per forçar la integració de les minories.

En tercer lloc, per l”actual direcció s”han pres decisions relatives a la composició de les llistes electorals o de reubicació institucional, que afecten a alguns dels seus membres més destacats, i que han resultat  -per dir-ho suau- sorprenents dins i fora del partit. Així, és difícil sostreure”s a la impressió que la nova direcció del PSC pot néixer sota tutela de l”anterior.

Però també és veritat que res no està escrit per endavant i que, malgrat tot, el congrés és sobirà. I que la direcció que surti del congrés tindrà l”oportunitat de demostrar amb fets, paraules i símbols si representa efectivament el canvi que el PSC necessita i que la societat catalana li exigeix.

Per seguir el debat del PSC és força útil la pàgina web de la Fundació Rafael Campalans, amb un espai dedicat al 12è congrés del PSC, amb accés a la  pàgina oficial i a les dels diferents candidats a la primera secretaria (on es troben els seus documents bàsics i els articles i entrevistes als mitjans): Joan Ignasi Elena, Miquel Iceta, Pere Navarro i Àngel Ros: