El passat 28 d”abril vam tenir una sessió del Taller d”Idees sobre les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig, amb la participació d”Edgar Rovira i Xavier Peytibi. Ens plau passar-vos el resum del que es va dir:

XAVIER PEYTIBI

Les eleccions autonòmiques de 2011, en plena crisis econòmica, social -i del PSOE- van donar pas a una gran majoria de governs, molts d’ells amb majoria absoluta, del Partido Popular. Quatre anys després, les expectatives per a que repeteixin govern eren escasses. Al menys, fa un any o sis mesos es pronosticava una debacle del PP en les properes autonòmiques del proper 24 de maig. Al taller de de política em van demanar ahir que fes una anàlisi de les possibilitats de tots els partits, i de com podrien quedar les coses en les 13 comunitats autònomes on tindran lloc les eleccions.

La única manera de poder fer-se una idea és a través de l’anàlisi de les enquestes, totalment canviants. L’altre dia llegia a Facebook una frase de César Calderón que faig meva avui: “Los análisis políticos más sesudos duran exactamente el tiempo que tarda en publicarse la siguiente encuesta.”. Per tant, fent [MOLTA] política-ficció, he analitzat què pronostiquen les enquestes a cada CCAA, intentant establir unes idees bàsiques. Òbviament, aquesta anàlisi és totalment ficció i agafada amb pinces, ja que cada setmana surten noves enquestes que canvien la situació. Tot i així, ho intento, per tal d’establir, després, 10 idees que crec interessants.

En primer lloc, segons les enquestes, només hi ha dues comunitats on sembla probable el canvi, passant a governar l’esquerra: es tracta de la Comunitat Valenciana, on el PP sembla que no podria arribar a la majoria ni tan sols pactant amb Ciutadans (o amb la seva abstenció). Tot i així, el govern de l’esquerra (PSPV) només es podria donar amb un gran pacte entre tots els partits de l’esquerra: PSOE, Podemos, Compromís i EU. Serà complicat. La victòria del PP només podria tenir lloc (i amb una aliança amb Ciudadanos) si es compleix una enquesta de la Razón que dóna als populars un gran increment d’intenció de vot. A Extremadura també sembla improbable, segons les enquestes, que el PP repeteixi el Govern. Tot i així, les aliances i pactes a les que hauran d’arribar les forces d’esquerra també seran complicades.

La victòria del PP, en canvi, i malgrat que semblava difícil fa uns mesos (i impossible fa un o dos anys) és molt més probable a la majoria de CCAA –en algunes més que altres-. Es tractaria de Castella i Lleó, La Rioja, Murcia, Madrid, Castella la Manxa, Balears i Castella la Manxa. Tot i així, no aconseguirien majoria absoluta enlloc, encara que a Castella i Lleó, La Rioja i Múrcia es podrien quedar molt a prop o aconseguir-ho si augmenten votants. Que tornin a governar dependrà de si aconsegueixen pactar o l’abstenció de Ciudadanos, però l’esquerra, sumada, no arribaria probablement a la majoria, pel que és encara més complicat el seu govern.

D’altres CCAA són completament impossibles de pronosticar (si és que les altres són possible!). Es tracta de Canàries, Astúries, Aragó i, sobretot, Navarra. La fragmentació és tal que tan sols grans pactes de partits ara enfrontats podrien aconseguir algun govern i tot i així no és segur que ho aconsegueixin.

En resum, una situació d’empats múltiples i de petites majories simples que mai havíem vist. A partir d’aquest gran exercici de política-ficció, extrec 10 idees que crec claus en el context polític actual a Espanya, en referència a les autonòmiques, però també a les generals d’aquest any:

1. El PP no es reforça, però la caiguda podria ser molt menor de l’esperada. El PP perd mols vots, moltíssims, però segueix sent la força més votada a la gran majoria de CCAA. La fragmentació de l’esquerra segur que el beneficia. La tàctica d’esperar, de no dir res, de prudència, de negar qualsevol cosa… de Rajoy podria haver funcionat, tot i que ho veurem d’aquí un mes. Tot canvia molt ràpidament, cada cop més.

2. Espanya es fragmenta. Entren dos nous partits, i en posicions de força. Guanyi qui guanyi, és la fi del bipartidisme, però NO tant… per ara. Podemos i Ciudadanos entra arreu, i amb força, tot i que lluny de ser primera força política. El canvi ja està donat. Com a mínim, hi ha dos partits més a totes les CCAA, en molts casos, trencant la lògica bipartidista. Tot i així, caldrà veure què passarà en el futur. Les generacions més joves han deixat de votar a PP i PSOE. Aquests dos partits, en el futur, hauran de reconquerir aquest vot si volen sobreviure com a partits grans.

3. Podemos i C’s s’hauran de decidir, i això els afectarà per a les generals, triïn el que triïn. I a vegades, no podran “no fer res”. Ambdós partits hauran de decidir si pacten, si es creen aliances o si no fan res i no recolzen a ningú. Al febrer, Pablo Simón escrivia al febrer a Politikon que “el objetivo de Podemos [o C’s] tiene que ser el minimizar el coste que tiene mojarse. Podría optar entre dos estrategias. La primera es la estrategia Beppe Grillo, el cual se negó a pactar con cualquier partido en 2013. Dicha estrategia podría hacer que PSOE-PP formaran grandes coaliciones implícitas – con la abstención táctica de alguno de los dos para la investidura. Este es de lejos el supuesto más beneficioso para Podemos, porque refuerza su discurso para las generales. Por el otro, tiene el problema de que en determinados escenarios negarse a llegar a acuerdos abortaría el cambio en muchas comunidades, en las cuáles termine gobernando el mismo partido que ya está hoy en minoría”. D’això es tracta. Si decideixen o no pactar tindrà conseqüències per a les generals, però no pactar pot suposar que segueix governant el PP, i això pot no agradar als seus votants. Tot tindrà conseqüències, ja que la gran fragmentació fa que qualsevol vot, qualsevol escó, pot ser determinant.

4. És el final d’una era: nou cleavage. S’està creant un nou cleavage, a part del dreta-esquerra. Es tracta del cleavage dalt-baix o nova/vella política. I la nova política pot ser de dretes o d’esquerra o de centre, o tot alhora a vegades. Senzillament és una nova manera de situar-se a l’escenari. Partits com Podemos o Ciudadanos ho estan utilitzant. La regeneració, noves maneres de fer i de comunicar-se… tot suma per a aconseguir ésser protagonistes i ser vistos com partits de renovació en les formes –i en el fons- de fer política a Espanya. Caldrà veure quin partit crea millor aquesta percepció en l’electorat.

5. IU queda molt tocat. UPyD desapareix. Les enquestes parlen d’una forta caiguda d’IU, però ni una dóna possibilitat a UPyD d’aconseguir presència. L’Antoni Gutiérrez-Rubí deia “Escuchen las mareas, si no quieren ver –un día– un tsunami.” El tsunami ja ha arribat, i els ha passat per sobre.

6. Podemos i Grècia. El triomf de Tsipras a Grècia va ser un triomf per a Podemos. Demostraven que un partit titllat d’utòpic i populista podria governar i canviar la política d’un país. En canvi, que el govern grec no hagi pogut canviar gairebé res en tot aquest temps, crec que està minant una mica la visió del projecte de Podemos com a actor de canvi real. Otto von Bismarck deia “Mai es menteix tant com abans de les eleccions, durant la guerra i després d’una cacera”. Els votants de Podemos poden haver entès que se’ls mentia quan es deia que tot es podia arreglar ràpidament canviant algunes polítiques, i aquesta podria ser la raó de que les intencions de vot a Podemos hagin baixat una mica, comparant-se amb fa uns mesos.

7. Què és abans, la difusió en mitjans o les enquestes? Podemos i Ciudadanos han tingut una forta presència a les televisions i als mitjans, probablement molta més de la que hauria de ser normal. Aquesta presència els ha donat una difusió important. Que a les enquestes hagin començat a obtenir molta intenció de vot també ha creat un efecte bandwagon. La ciutadania, aquella que era abstencionista, o indecisa, ha vist que havia partits amb possibilitats reals de tenir importància en el context polític, i ha fet que s’atreveixin a canviar de vot. Per tant, la presència a mitjans i en enquestes els ha fet pujar en expectatives i en visibilitat. Tot i així, i encara que tot ajuda, el que més els ha ajudat és una bona comunicació i una resposta ràpida. La comunicació (bona) i l’estratègia política (bona) ha estat l’arma definitiva. La visibilitat no serveix de res si no s’utilitza per a fidelitzar vot.

8. Ciudadanos vs. PP o Ciudadanos vs. Podemos? Es diu, segons les anàlisis llegides, que Ciudadanos li està treient vots al PP. I és cert. De fet, la darrera enquesta de Celeste Tel de març situa aquesta xifra en un 12,4% (i segur que ha pujat). Però l’augment de la visibilitat de Ciudadanos crec que ha tingut també un altre efecte, i és que els exvotants abstencionistes o del PSOE de centre-esquerra i de centre han vist que potser ja no calia votar per Podemos si volien un canvi, sinó que podien també votar a C’s. Crec que aquest públic pot ser també una de les raons: 1. de l’augment de la intenció de vot a C’s, i 2. de la baixada poc a poc però continuada d’intenció de vot a Podemos. En qualsevol cas, no fan bé ni al PP ni al PSOE. L’auge de C’s és visible. El 2 de febrer, a El País, informaven que C’s podria entrar a 5 CCAA. Les enquestes, només 26 dies després, els donen presència arreu. Tot va molt ràpid i tot és volàtil.

9. La cultura del pacte per arribar a coalicions o abstencions. Ningú es podrà amagar. En uns parlaments fragmentats, la cultura del pacte serà bàsica. Dubto que molts dels governs creats el proper 24 de maig siguin els mateixos d’aquí  4 anys. Molts partits saben que no podran governar, però seran bàsics en les aliances posteriors. Qui sàpiga negociar millor (especialment del PP i PSOE) podrà aconseguir governar, el que sens dubte el reforçaria per a les properes eleccions generals.

10. Serem Itàlia? Els italians han tingut 11 primers ministres en els darrers 20 anys, i aquests són els que han arribat a governar, ja que d’altres no van arribar a acords i es van quedar a les portes (Bersani, al 2013, va ser el darrer cas). És degut a la fragmentació, ja integrada dins del seu sistema polític. La futura –i pròxima- gran fragmentació a Espanya podria donar aquests resultats, tot i que, segons les enquestes, menys del que s’esperava fa uns quants mesos. En qualsevol cas, comença l’espectacle. Comprem crispetes.

 

Resum de l”EDGAR ROVIRA

Les eleccions municipals acostumen a anomenar-se “de tercer ordre” ja que els votants les situen per sota de les generals i les autonòmiques en ordre d’importància. També són les eleccions on es produeix una participació més baixa, per darrera de Generals i Autonòmiques —amb excepció d’alguns casos concrets—. Ara bé, la seva importància no només radica en els resultats que se n’obtenen, sinó en les múltiples lectures que d’elles se’n poden fer. Arrel d’aquesta idea, i amb un dels anys electorals més frenètics per endavant, és possible plantejar-se la següent pregunta: es llegiran les properes eleccions del 24 de maig en clau de municipi, o tindran una lectura marcada per l’agenda de temes externs?

Malgrat les enquestes semblin orientar-se cap al primer punt, al món acadèmic no hi ha consens, i de fet en molts casos es considera que a la pràctica la que val és la segona hipòtesi. És a dir, que en vistes als comicis del proper 24 de maig, caldrà fer una lectura condicionada per factors aliens a la gestió dels partits que havien estat fins ara als Ajuntaments. Sota el paraigües del “Procés”, una de les evidències que reforça aquesta teoria a Catalunya són els escenaris que plantegen les enquestes, amb un augmentde la fragmentació a tots els consistoris, així com l’anàlisi de com els partits estan estructurant el seu missatge de campanya. Al mateix temps, a Espanya el naixement d’un nou eix, basat en “la vella política versus la nova política” també tindrà la seva causalitat directa, amb la irrupció de noves forces que entraran de forma efectiva als consistoris, marcant la disjuntiva entre el “canvi” o la “vella classe política”.

Pel que fa al primer punt, la fragmentació, el paisatge del 24 de maig estarà marcat per l’aparició de nous partits (com Guanyem i Podemos); la divisió dels partits tradicionals (com el PSC) o la consolidació d’altres formacions polítiques que ja existien, però que ara han crescut en suport popular (Ciudadanos i CUP). Així, la cultura del pactisme s’imposarà, i serà difícil governar sense consens. En quant al segon element, els missatges estaran marcats per termes com “el Sí”; “Amb tu”; la “Nova Política”; “Junts”; “Amb nosaltres”, fins al punt que es produiran situacions tan curioses com solapament d’eslògans o cartells electorals en partits que competeixen directament en els mateixos pobles i ciutats. Un escenari on els resultats que se n’obtinguin afectaran també, i estaran plantejats en perspectiva sobre les aliances que es pretenen formar de cara a les Autonòmiques i les Generals.