RAÜL BLANCO

 

“Lo peor es creer

que se tiene razón por haberla tenido

o esperar que la historia devane los relojes

y nos devuelva intactos al tiempo en qué quisiéramos

que todo comenzase”.

José Ángel VALENTE, “Melancolía del destierro”

 

Aquest article vol ser una petita concessió als anys de la meva infància, uns anys que recordo amb felicitat, en els quals vam créixer envoltats de moltes menys coses que ara, però segurament més feliços (o tal vegada el temps i la nostàlgia m’enganyen).

Els 80 van ser anys d’esforç i alhora d’il·lusió, amb una primera meitat de crisi i una segona meitat on el país va començar a recollir els fruïts de viure en llibertat i en pau per primera vegada en mig segle.

Catalunya i Espanya estaven en transició, podríem dir que en reconstrucció social i econòmica, però, a diferència d’ara, tenien un projecte com a país i, sobretot, com a societat. Ara no hi ha projecte ni lideratge. L’esquerra actual s’ha quedat òrfena d’idees, de líders i d’equips.

Si ens centrem en l’exemple de la ciutat de Barcelona, el socialisme viu encara de les idees gestades als anys 80: primer l’embelliment de la ciutat, després la transformació urbana i finalment, el gran projecte olímpic. Aquell impuls va posar la capital a primera línia mundial a la dècada dels 90 i va arribar fins a l’inici del mil·lenni.  (Malauradament, els intents d’allargar aquesta exitosa trajectòria com el Fòrum Universal de les Cultures es van demostrar erronis i controvertits, i segurament estiguem sent molt amables amb els qualificatius).

Hem estat incapaços de renovar les idees, el projecte i les persones. Ara es necessiten noves persones, nous equips i projectes ambiciosos de futur.

El mateix que s’aplica a Barcelona, s’aplica a Catalunya i a Espanya. A nivell estatal, enmig d’una dura crisi com la dels primers 80, el Govern va ser agosarat i va dissenyar i establir els principals pilars de l’Estat del Benestar. A molts pobles i ciutats, els Ajuntaments van saber trobar oportunitats per canviar l’hostil urbanisme franquista per ciutats amables i obertes als seus habitants. Paga la pena parlar amb regidors de promoció econòmica dels anys 80 per valorar com amb quatre canyes vestien un projecte de futur a ciutats metropolitanes desestructurades per l’atur, la droga i la delinqüència.

Ja que parlem de política i lectura, i enllaçant una saga que vaig llegir als 80 amb una altra de moda actualment, ara ens deixem endur i vèncer més pel cinisme, l’egoisme i el curt termini de la “Cançó de gel i foc” de G.R.R. Martin, que no pas per  l’èpica, l’altruisme, els valors d’equip i la visió d’un futur millor d’ “ El Senyor dels Anells” de J.R.R. Tolkien.

El paral·lelisme es podria ampliar a la situació que es viu a l’inici de les dues sagues. A la “Cançó de Gel i Foc” la bonança s’acaba i els protagonistes anuncien que l’hivern està arribant. Al “Senyor dels Anells”, els excessos de poder i d’avarícia s’apropien d’un món idíl·lic  i no és fins que els seus habitants veuen la destrucció a tocar que s’embarquen en el seu apassionant viatge (fins i tot aquells que es creien més protegits a la seva recòndita comarca).

Cal baixar a peu de carrer i tornar a treballar com el primer dia dels 80. El treball és dur, difícil, sense garantia d’èxit, però és èpic. Ara és temps de treballar amb humilitat, perquè l’arrel d’humilitat és humus i l’humus és llavor i fertilitzant de fruïts futurs.

La crisi política de l’esquerra, forjada amb la caiguda del mur de Berlin, s’ha desfermat amb l’actual crisi econòmica, un període que està fent trontollar tots els equilibris socials, generacionals i econòmics assolits al darrer segle.

Sumada a la crisi d’idees i de projecte, està la crisi de comunicació.  Els missatges engrescadors de l’esquerra als anys 80 són avui llocs comuns de totes les tendències polítiques. No hi ha partit que no defensi (ni que sigui només de paraula) la cohesió social  o la igualtat. Han assumit el vocabulari encara que no tinguin cap mena d’intenció d’aplicar-lo.

Malgrat aquesta situació, torno a insistir a l’èpica. Situació dura i límit és la que van viure Shackleton i els seus pioners a l’Antàrtida. Una experiència que el seu capità, F.A. Worsley narra a “L’aventura antàrtica de l’Endurance” i que varem conèixer a través de la magnífica exposició “Atrapats al gel” del Museu Marítim a finals del 2007. Se’n van sortir ells sols, un cop van veure que ningú els vindria a rescatar, ja que la resta del món estava immers en una nova guerra.

Resistir és vèncer, compartir la tasca èpica de recuperar l’espai perdut és vèncer, i tenir la capacitat per somiar-ho també és vèncer.

Obama ha pogut arribar a president dels EE.UU. perquè un senyor va somiar dècades abans que els negres i els blancs serien iguals.

Els 80 potser no eren temps tant líquids com ens diu ara Zygmunt Bauman, eren temps més sòlids i més compromesos. Eren temps on el treball, la parella o fins i tot els programes de televisió tenien una obsolescència molt menor que l’actual. Vivim temps de provisionalitat i de precarietat, on el llarg termini és arribar a final de mes i on ningú no albira més enllà de les seves pròpies circumstàncies. Si volem sortir d’aquest cercle viciós, el camí és treballar des de ja per trenar una alternativa i un projecte sòlid. Un projecte que posi com  a prioritat la lluita contra l’atur i la complexa construcció d’una societat europea àgil i fraternal alhora.

Hem d’aixecar projectes nous que facin avançar un país estancat i desanimat. La sostenibilitat, lligada a l’energia i la mobilitat, la salut i l’educació tenen encara un poder transformador del qual només hem vist els primers capítols.

En definitiva, inspirem-nos en la il·lusió, la visió i la creativitat dels 80 per sortir del clot actual i ser capaços de generar les idees i els projectes que marquin les properes dècades.

 

Raül Blanco

p.d.: I si a més pot tornar una mica de la bona música que es feia aleshores, encara millor. Tot i que com a mínim això, gràcies a la tecnologia, ho podem tenir sempre a prop…