El passat 3 de febrer vam celebrar un nou Club de Lectura sobre el llibre d’Oriol Nel·lo, La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana (Díaz & Pons Editores. Madrid, 2015).

La ciutat en moviment tracta sobre l’auge dels moviments urbans contemporanis, i especialment d’aquells que, malgrat les circumstàncies adverses, busquen la reconstrucció de la vida en comú en la societat. Un fenomen especialment notable als països del sud d’Europa, que lluny de consistir en mers intents de defensa davant la crisi i les polítiques que l’acompanyen, planteja alternatives ambientals, econòmiques i socials amb creixent incidència en les institucions i la política.

Oriol Nel·lo és geògraf especialitzat en estudis urbans, camp en el qual ha publicat un bon nombre de llibres i articles. En la seva trajectòria es combinen la investigació, la docència universitària, el compromís cívic i el servei en l’administració pública. Ha estudiat la forma com les transformacions urbanes incideixen en les desigualtats socials i ha impulsat investigacions i actuacions per conèixer-les i fer-los front. Actualment és professor de geografia urbana i planejament a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Podeu consultar aquí el DOSSIER sobre el llibre, així com la recensió que havia publicat en Ricard Espelt.

El propi Ricard Espelt ha escrit un resum al seu blog, que transcrivim pel seu gran interés:

Comparteixo les notes del Club de Lectura de Taller de Política, organitzat per Jaume Bellmunt i Antoni Gutiérrez-Rubí, centrat en el darrer assaig de l’Oriol Nel·lo, «La ciudad en movimiento: crisis social y respuesta ciudadana».  Preneu les següents ratlles com un exercici incomplet del debat en torn al relat del llibre i el cas de la ciutat de Barcelona.

Nel·lo centra la seva presentació en les motivacions que en varen originar el seu redactat. Per una banda, la premissa inicial és la d’analitzar els moviments socials que prenen a la ciutat no només com espai territorial sinó com a objecte de la seva preocupació. De fet, en el cas de Barcelona, la ciutat és el que és gràcies als moviments socials i la seva «capacitat constructiva» (referenciant en Francesc Roca). D’altra banda, dues temàtiques complementàries: els conflictes territorials (a partir de la feina iniciada en el llibre «Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya») i les pràctiques d’innovació social (a partir de la feina feta per l’Ismael Blanco et al., en Barris i Crisis) són els dos punts de partida per valorar els moviments socials que pretenen construir alternatives amb una voluntat política. Això fa que, actualment, ciutats importants espanyoles (Barcelona, Madrid, Saragossa, València, Cadis, La Corunya…) tinguin governs que parteixen d’aquestes arrels. Segons Nel·lo, podríem dir que l’extensió d’aquests moviments socials en equips de govern tenen com a marc de treball tres qüestions fonamentals:

  • Els béns comuns i els drets col·lectius i en resposta a la privatització.
  • La justícia espacial, entenent que la ciutat ha de ser digna en el seu conjunt, sense desigualtats.
  • I la qualitat democràtica en la presa de decisions i el manteniment d’uns serveis públics aconseguits amb gran esforç.

En referencia a la seva configuració, Nel·lo creu que sovint se’ls ha valorat sense tenir en compte la seva naturalesa i el seu caràcter. Per tant, s’ha fet poca atenció sobre qui els conforma i les pràctiques d’innovació que els motiven. Un primer exercici interessant és situar espacialment la segregació social urbana vers les pràctiques d’innovació social de la ciutat. Aleshores, ens adonarem que hi ha una correlació baixa entre els espais de segregació més importants (l’eix del Besós, per exemple) i els espais d’innovació on es produeixen (concentrats, en canvi, en espais d’alta capacitat d’organització social, com per exemple el Barri de Gràcia). En aquest sentit i mencionant a Castells («Redes de indignación y esperanza: los movimientos sociales en la era de Internet», 2012), podem entendre que els col·lectius que els conformen els transformen la ràbia, generalment legítima, en esperança, creant alternativa. Persones ben preparades, que no estan disposades a perdre la seva condició social actual i que tenen capacitat de construir alternatives.

En l’estudi de la seva caracterització a més de valorar l’eix: dreta-esquerra, sobiranistes-unionistes, cal situar l’eix que conformen les persones amb voluntat més reformadora democràticament i les que són menys reformadores. En aquest punt, vaig recordar aquest article sobre el tercer eix del procés sobiranista: el de la radicalitat democràtica, de l’Ismael Peña.

Finalment, Nel·lo creu que les pràctiques d’innovació social, i els moviments socials en el seu conjunt, no poden renunciar al govern de les institucions. De fet aquestes han de ser punt de trobada entre allò que ja està establert i allò que es vol transformar en la ciutat. Cal, doncs, trencar les barreres preestablertes de distanciament entre moviments socials i espais de governança institucionalitzada. En contra partida, i referenciant el treball de recerca històrica de Marc Andreu et al., s’ha de valorar que quan les associacions d’arrel ciutadana entren a governar la ciutat, aquestes comencen el seu declivi. En el cas dels moviments socials que actualment configuren el govern de les principals ciutats espanyoles, cal donar confiança i cal veure la capacitat que tenen de mantenir la força transformadora que els impulsa.

En definitiva, és absurd reprimir els conflictes urbans, s’ha d’aprofitar la seva capacitat transformadora per millorar la qualitat de vida social, ambiental i política de la ciutat. De fet, segons Nel·lo, les pràctiques d’innovació social resultant intenten actuar com a instrument per pal·liar la crisi, crear alternativa al model imperant i defensar i recuperar els valors democràtics.