Tot seguint el fil europeu iniciat aquest curs amb el llibre d’Ulrich BECK, Una Europa alemana , i amb un “taller d’idees” dedicat a les eleccions al Parlament Europeu, us proposem com a pròxim llibre del club de lectura l’obra de Luuk van MIDDELAAR, El paso hacia Europa. Historia de un comienzo (Galaxia Gutenberg. Barcelona, 2013).

 

Resum publicat per Ricard Espelt al seu blog

Aquest passat dimecres,  el Club de Lectura de Taller de Política, seguint el fil argumental del curs d’enguany, Europa i el seu futur, convidava a Joan Majó a parlar-ne. El punt de partida de la trobada és la lectura de dos llibres: “El paso hacia Europa. Historia de un comienzo” de Luuk van Middelaar i “Europa: la última oportunidad” de Martin Schülz .

Aquests són dos llibres que Majó qualifica d’oportuns i que aporten dues visions diferents de l’estat de la qüestió en el fons i la forma, però que es complementen. El llibre de van Middelaar combina el coneixement de la Unió Europea amb una gran capacitat d’anàlisi. D’aquesta forma,  fa comprensible el veritable paper que la UE hauria de tenir. De totes maneres, encara que el relat és molt descriptiu i analista, és poc crític. Es caracteritza, en definitiva, per plantejar un escenari “realista conformat”, segons Majó. Schülz, per la seva banda, que aspira a ser el proper president de la Comissió Europea, reflecteix en el relat el seu caràcter impulsiu i llançat. L’autor fa una aproximació crítica a les coses que han succeït a Europa en els darrers anys. Cal dir també, que ho fa allunyant-se de l’euroescepticisme i mira de postular-se a ell mateix com a líder per un canvi de rumb imprescindible.

A partir d’aquesta introducció, amb motiu dels dos llibres, Majó defineix la història de la Unió Europea com el relat d’un procés. I assenyala que, en l’actual fase, les mesures que s’adopten són més reactives que en la primera etapa (fins el Tractat de Maastricht) on aquestes eren més projectuals i unitàries. En els darrers anys, el fer de la UE ha canviat de forma important a causa de l’emergència del moment. Tot i així, els canvis no són ni prou àgils, ni prou sòlids.

Arribats a aquest punt, Majó es pregunta si l’Europa dels propers anys pot o no ser el resultat del projecte econòmic dels anys 80. Per respondre a la qüestió, analitza com es va produir el creixement i posterior davallada de la unió monetària.

En els primers anys, Europa, juntament amb Japó i els EEUU, té el monopoli de les compres de matèries primeres. Això dóna molta competitivitat a la regió que té també el monopoli de l’energia i del coneixement (les universitats europees són referents mundials). D’altra banda, els productes manufacturats resultants d’Europa, EEUU i Japó es poden vendre a bon preu i el benefici per a aquests territoris és important i produeix un creixement de l’economia. La pèrdua progressiva d’aquests quatre monopolis debilita la força econòmica de la UE. Aquest nou marc s’inicia a partir dels anys 60 i 70, comportant una reducció del creixement dels benèficis i dels salaris.

La reacció davant d’aquesta nova realitat es concreta amb dues mesures: fomentar la innovació (molt encertada) i l’especulació financera (no tan encertada, segons Majó). Quan el moviment de diners no es basa en la transició de productes reals (l’any 2007 ja se supera el 90%) i, a més, no aporta valor, genera una bombolla econòmica evident. El que ha produït valor durant gran part del segle XX (la base d’una economia industrial) deixa de produir-ne (perquè es basa en l’economia financera). Conservar la capacitat d’inversió de les empreses (gràcies a la capacitat d’endeutament) i la possibilitat de mantenir el ritme de consum ha pogut mantenir la fórmula durant unes dècades. Però aquesta bombolla financera ha anat creixent fins que ha petat.

En definitiva, el model econòmic projectat i el model social conseqüent no serveixen pels propers anys, ja que la perspectiva dels estats Europeus en aquesta directriu és molt insegura. La causa d’aquesta situació és la limitació de recursos energètics, ja que el consum energètic a Europa és molt elevat: 180.000 kcal/ diari per habitant. Tot i tenir grans oportunitats i reptes: una tercera part d’aquesta despesa enèrgica es pot estalviar perquè no és eficient.

La previsió indica que la diferenciació del PIB encara serà més gran entre països en els propers anys. L’Índia, la Xina i els EEUU tindran un enorme diferència de PIB respecte els altres països. Per tant, és bàsic que Europa, per plural, per multinacional, per federal que sigui, tingui la força d’un Estat. No ser conscient d’aquesta realitat, afebleix la possibilitat de supervivència del propi continent en l’actual marc econòmic. Cal trobar la configuració adient, però cal que pugui actuar com a Estat. Per fer-ho, cal valorar la diversitat territorial, social i cultural de la zona i promoure un procés integrador, democràtic, on els ciutadans se sentin part d’aquesta nova realitat.

La força actual de les institucions europees és poca i, per tant, la gent no es creu que aquestes puguin ser part de la solució als problemes actuals. Imprescindiblement, aquesta visió de la UE ha de fer un tomb.

Fotografia d’Antoni Gutiérrez-Rubí, organitzador de l’acte amb Jaume Bellmunt.

 

Materials sobre el llibre de Luuk van Middelaar