Text de la intervenció al debat del Club de Lectura del Taller de Política sobre el llibre d’Ullrich Beck, Una Europa alemana (30 d’octubre de 2013) per part de Lluis Bassets:

La crisi ens ha portat a una síntesi del gran dilema històric al qual s’han enfrontat els alemanys, condemnats a triar entre una Europa alemanya i una Alemanya europea. Recordem que va ser Thomas Mann qui va abominar de la primera, assajada armes en mà com a mínim tres cops en un segle (per Bismarck, pel Kaiser Guillem II i per Hitler).

Alemanya s’ha fet definitivament europea, sense temptacions de vies especials o Sonderwegen, ni de l’impuls cap a l’est eslau, el Drang nach Osten, perfectament assentada dins d’una Europa amb fronteres estables i ja indiscutibles. Però a la vegada Europa s’està fent alemanya, potser també definitivament.

Tenim doncs el joc paradoxal d’una Alemanya europea dins d’una Europa alemanya, tal com ens l’expliquen Garton Ash i ho reprèn Ulrich Beck. El país que ha esdevingut central i decisiu, fins a l’excés, és essencialment europeu. I ho és, sobre tot, en el seu sistema de divisió de poders, de presa de decisions i de garanties constitucionals, tot el contrari del que era l’Alemanya alemanya que volia l’hegemonia dins d’Europa. Però ho és també en la seva inhibició en política exterior i de defensa, en la seva desgana de lideratge, i podríem dir també en la seva vocació gairebé helvètica de imposar-se només per la seva força productiva i comercial, per la seva competitivitat, el soft power de l’economia en lloc del hard power militar.

Hi ha antecedents interessants que ja dibuixaven aquesta situació fa 30 anys. Recordem els temps de la serpent monetària europea i després del sistema monetari europeu, que en els fets com en la forma eren una zona monetària, la zona marc, moneda central de referència a la qual s’hi enganxaven totes les altres.

En el moment en que es crea l’euro, un dels temors no confessats ?s que esdevingui una denominació del marc, un euro marc, i que el Govern alemany l’usi com un instrument de dominació política del conjunt europeu. El model del Bundesbank adoptat pel Banc Central Europeu, amb la centralitat exclusiva de l’atenció a l’estabilitat monetària, reforçaven aquest temor. També? ho feia el pacte d’estabilitat, que imposava els límits de dèficit i endeutament, i que el primer ministre francès socialista Lionel Jospin va voler que es denominis també de creixement, encara que fos una paraula buida.

La veritat és que res d’aquest temors s’arriba a concretar fins a la crisi. O inclòs s’obliden, en el temps de les bombolles, quan la prima de risc ha desaparegut. La crisi esdevé? el moment del gran negoci alemany i ?s una realitat quan ens trobem amb el que aleshores es temia, una mena de zona marc ampliada i institucionalitzada sota el nom de l’euro:

–Primer, perquè Berlin pren finalment la mida real de la seva envergadura econòmica, demogràfica i fins i tot geopolítica (avui geoeconòmica), amb la corresponent traducció en vots i influència dins de la Unió Europea (la paritat amb França dins la UE, trencada amb la unificació pel que fa a la realitat geofísica, es trenca també amb el Tractat de Lisboa);

–Segon, perquè la perspicàcia del canceller Schroeder li permet arribar al moment delicat en que esclata la crisi bancària a Europa amb les reformes de l’agenda 2010 culminades, l’estat de benestar aprimat i el sistema de contractaci? flexibilitzat;

–Tercer, perquè creix i es fa competitiva ja abans de la crisi gràcies també a una política monetària que fa que els països mediterranis s’endeutin, inflin les seves bombolles immobiliàries, consumeixin productes alemanys i perdin competitivitat en el mateix grau que la guanyen els alemanys;

–Quart, perquè esdevé l’avalador fàctic d’últim recurs, el principal subministrador de fons i finalment qui té la clau de la caixa per salvar els bancs i els països en fallida, cosa que farà sempre atenent abans i en primer lloc els interessos dels seus estalviadors, els seus pensionistes i fins i tot els seus bancs, els famosos Landesbanken, probablement tan en fallida com les nostres caixes però que quedaran fora de l’abast de la unió bancària i de la capacitat inspectora del BCE.

– I cinquè, perquè de tot això en treu avantatges, sobretot polítiques, en convertir-se en el país imprescindible, de manera que les seves institucions esdevenen m?s importants i poderoses que les corresponents institucions dels altres socis i fins i tot que les de la UE. Un fet que porta? Beck a exclamar-se escandalitzat En quin país vivim, en quin món, en quina crisi, perquè aquesta tutela d’una democràcia per part d’una altra no provoqui cap escàndol?.

Acotació: tot això els alemanys ho fan sense voler, diu Beck, tot considerant el poder com una paraula bruta, evitant dir les coses pel seu nom, que Alemanya és el líder que dirigeix: el Führer que assumeix el Führung. Així causa alarma en el pensador: ens caurà al damunt de nou la culpa si l’euro fracassa. “Seria la quarta vegada –va escriure Scalfari– després de les dues guerres mundials i l’holocaust”.

Ulrich Beck ho explica molt bé amb la fórmula de Merkiavel, síntesi de Merkel i Maquiavel, més bona que la ja oblidada fórmula Merkozy, quan per cinc anys vam assistir al miratge d’un reedició impossible de l’eix franco-alemany i d’una Europa conduïda per una parella en fals equilibri. Merkozy era Merkel exigint retallades i Sarkozy donant la cara per fer veure que la idea era seva. Hollande com a mínim té l’avantatge de la sinceritat: Merkiavel imposa el rigor i el president francès assenteix i somriu.

Què és Merkiavel? El Príncep, tal com el va imaginar Maquiavel, ha de sembrar la confusió i la discòrdia i crear la oportunitat: les condicions objectives, la correlació de forces, el momentum. Cal saber aprofitar-los per arribar al poder o acumular-lo: aquesta és la virtú del Príncep, saber veure-ho i saber aprofitar-ho. “Això és el que fa Merkel, que canvia així les relacions de poder dins Europa”, ens diu Beck. I ho fa sobre tot per assentar el seu poder a Alemanya, és a dir, guanyar eleccions: ser estimada dins i temuda fora, guanyar a dins gràcies a que els de fora perden. Recordem que el Príncep triava ser temut abans que ser estimat, però Merkel ho perfecciona en dividir l’acció del seu poder i aconseguir les dues coses a la vegada segons el seu interès.

Però ho fa també per conduir “a la alemanya” i en benefici d’Alemanya el nou repartiment de poder en el món que obliga els europeus a compartir riquesa, benestar i fins i tot seguretat amb les classes mitjanes dels països emergents. No oblidem la lectura de la crisi com a forma de nou repartiment de cartes en un món en el que es produeix un desplaçament de poder des d’Europa cap el sud i cap a orient, un món que es desoccidentalitza i que ha de baixar sous, retallar estat de benestar i renunciar a molts beneficis per poder competir amb la m? d’obra, les condicions de treball, les polítiques mediambientals o inclús la manca de llibertats sindicals i polítiques de Xina i d’altres països emergents o directament ja emergits.

Merkel funciona gràcies al Condicional Catastròfic, una forma d’amenaça dissuasiva que té els mateixos efectes que abans tenien els exèrcits. Diu que si cau l’euro, cau Europa. No és un sil·logisme sinó el missatge per a que els països endeutats s’obliguin a les polítiques de rigor que permetin a Alemanya autoritzar el seu rescat. Serveix per conquerir posicions: la por que aixeca la societat del risc és l’arma principal de l’actual guerra geoeconòmica: aquesta idea no és de Beck sinó? d”un altre alemany, Hans Kundnani, en un paper molt bó de 2011 del ECFR (European Center on Foreign Relations): “Alemanya com a poder geoeconòmic”. Edward Lutwak, potser inventor del terme, diu que la guerra geoeconòmica barreja la lògica del conflicte amb els mètodes del comerç. Alemanya estaria aconseguint ara una mena d’hegemonia reticent i esquiva amb les armes econòmiques en lloc de l’hegemonia explícita i orgullosament assumida per la violència que va intentar des de 1870. Recordem la frase brutal de Beck: només hi ha una cosa pitjor que ser aixafat pels diners alemanys, no ser aixafat pels diners alemanys. Demanem a Merkel que ens aixafi com a una forma de salvació.

La tècnica merkiavèlica és la dilació, la immobilitat i el dubte abans d’actuar. Esperar sempre fins l’últim segon, just abans d’estimbar-se: vull dir, de que s’estimbi l’altra. Cal dir que des d’Alemanya s’ha esgrimit l’amenaça de tornar a l’euro, de fer un euro a dues velocitats, o d’expulsar els pobres endeutats. Això últim deixaria en molt mala posició als seus bancs, que són els qui van deixar el gruix dels diners als mediterranis. Però pel que fa a l’euro i a la UE, s’ha de dir, primer, que seria catastròfic per a la competitivitat alemanya, i, segon, que Alemanya com tots els altres països europeus pot somniar una estona que es relaciona directament amb el món global, però just un moment després s’ha de despertar i saber que així no és possible i que no ?s cap país emergent, cap BRIX, més aviat el contrari, sobre tot per la seva estructura demogràfica, però també per la seva mida. Per més forta que sigui, no ?s prou gran com per poder prescindir d’Europa.

El ministre polonès d’afers estrangers, Radoslaw Sikorski va dir en un discurs ja cèlebre que temia més una Alemanya que no dirigeix que una Alemanya quan dirigeix. És probablement el primer ministre polonès d’afers estrangers de la història en dir-ho: temo menys el poder alemany que la inactivitat alemanya.

La política de Merkiavel s’encomana. Tot el que hem dit de Merkel com a mínim en part val a d’altres llocs. És l’actitud que inspira a d’altres dirigents polítics que volen aprofitar la crisi per canviar l”statu quo i les relacions de poder a l’interior dels respectius països, i estic parlant tant dels nacionalistes catalans com de la dreta espanyola. Treure profit de la crisi, no deixar passar una bona crisi, sigui per recentralitzar sigui per millorar l’estatus a Espanya o fins i tot marxar. Això és Maquiavel en estat pur.

Fixem-nos que la inacció és també el que defineix a Rajoy. I una altra virtut merkiaveliana: la disposició a mentir, que Beck explica elegantment com “fer avui el contrari del que va anunciar ahir”. Rajoy amb la política econòmica i amb la lluita antiterrorista ha fet un gir de 180 graus, que en part ja est? pagant.

Una altra virtut merkialveliana és la introducció de la por a la política, més eficaç en l’època dels estats postnacionals que l’ús de la força. Aquesta s’explica per la utilització del risc com a arma política, tal com l’ha explicat Ulrich Beck en el seu llibre La societat del risc. I pren la forma, com deia fa un moment, de la forma verbal del condicional catastròfic, una mena d’amenaça permanent que anticipa catàstrofes i ens obliga a actuar per evitar-les o creure que les evitem.

Les amenaces creen comunitat. Mobilitzen la gent. El risc arriba fins i tot a convertir-se en instrument conscient de poder. Quan situem una societat en perill podem fer coses que normalment els polítics no s’atrevirien a proposar. és la gestió de l’excepció. Beck ens recorda la frase de Carl Schmitt: sobirà és qui decideix sobre l’estat d’excepció. La lògica del risc substitueix la lògica de la guerra, però per obtenir resultats semblants. Em sembla que és una reflexió que també val pel procés català: sense amenaça i sense risc, sense línies vermelles, sense terminis peremptoris i sense col·lisions de trens o amb les roques tot seria d’una altra manera. Com a Escòcia, per posar un cas. La política de la por es troba a vegades en la mateix arrel de les propostes polítiques i no en la retòrica i en la propaganda. En el cas català, tot es dedueix d’una anàlisi que ens situa en el dilema que ens obliga a triar entre l’assimilació o extinció? de la nació i l’emancipació definitiva i radical com a única alternativa. I en una estratègia que busca el punt de col·lisió el més aviat possible per fer pressió i evitar la dilació i la seva conseqüència que és la cessió i el pactisme.

Recordem que hi ha un moment, entre l’estiu i el 25 de novembre de 2012, en que la crisi catalana sembla enroscar-se amb l’europea. Com si la Catalunya intervinguda pogués fer saltar pels aires l’euro i darrera seu l”UE. Una certa idea independentista apressada i esverada juga amb aquestes eventualitats, com a úniques formes de portar a la ruptura i al naixement d’una nació europea independent nova, resultat d’una crisi major de la mateixa Europa. La mateixa DUI juga amb l’eventualitat d’una prima de risc disparada i d’una Espanya intervinguda per Europa, que la obligui a acceptar el repte catal?.

Per tornar a la UE, són la desaparició de l’euro i la desintegració d’Europa, les que esdevenen així motors d’acció política. I que porten al que Beck en diu un govern absolutista i a una democràcia disminuïda i perjudicada. La lògica del risc desmenteix la lògica de la democràcia. L’europea i la de cada un dels estats menys un: Alemanya. Aquesta Alemanya hegemònica és el país més democràtic d’Europa, a l’inrevés del que havia succeït a la història, però el resultat de la seva força i del seu pes és una disminució de la democràcia en el conjunt, sobre tot a Grècia, Portugal, Itàlia o Espanya. Tot funciona com un joc de suma zero: en poder polític i econòmic i en democràcia. El que guanya Alemanya ho perden tots els altres.

Hem passat de la cooperació europea com un joc sinèrgic, en que tots guanyaven, a un joc de suma zero, en que allò que guanya un ho perden tots els altres. O pitjor, en que només n’hi ha un que guanya sempre, com en el futbol segons Gary Lineker: un joc en el que juguen onze contra onze i al final sempre guanyen els alemanys.

Beck irònicament ens diu: si ho jutgem pel raser de la història, aquesta és la millor Alemanya que hem tingut mai. I té tota la raó. El problema és que no és la millor Europa, i en això alguna cosa hi té a veure Alemanya. No vol dirigir però a la vegada no deixa de ser un hegemon acaparador, en competitivitat, en creació de llocs de treball, en estalvi, en poder geoeconòmic, en institucions, en mà d’obra qualificada i en cervells, i fins i tot en lideratge. Una gran contradicció, en definitiva, que paralitza el projecte europeu i el posa al seu servei, és a dir, l’Europa alemanya.

Com és l’Europa alemanya? és una Europa que segueix el mètode la Unió exposat per Merkel en un famós discurs pronunciat a Bruges. Es basa en l’intergovernamentalisme, en la primacia del Consell sobre la Comissió i dels Estats segons el seu tamany i la seva força política. És el mètode perfecte per Alemanya. El BCE i l’Ecofin esdevenen el cor de la política econòmica i monetària. El Consell, el cor polític. I la Comissió, una mena de secretaria comercial, duanera i de competència.

Europa és alemanya, però gairebé només Alemanya pot seguir essent europea, en el sentit de cohesió social, estat de benestar, nivells salarials. També es una Europa que ha vist degradar els valors europeus, sobre en tot en polítiques migratòries i d’asil i, el que es més greu, en la idea d’una societat diversa i multicultural. Es també una Europa fragmentada, en la que cada cadascú es pagarà la seva solidaritat. La vigilància és sobre els endeutats del sud. Els qui tinguin problemes d’endeutament hauran de rescatar-se ells mateixos, amb els bails-in, rescats pagats per cadascú, i no els bails-out, rescats pagats per tots. De moment segueix sense haver-hi eurobons a l’horitzó. No n’hi haurà, solange Ich lebe, mentre visqui, segons Merkel. Fins i tot s’abandona la idea d’un Estat de benestar europeu, i que cadascun que es munti el seu si pot. Els holandesos ja han dit que prefereixen la societat participativa.

Aquest llibre és perfecte per a la campanya electoral al Parlament Europeu que es prepara, però em sembla també que és molt adequat pel debat sobre Catalunya en que estem immersos. La discussió que hem obert els catalans afecta a qüestions que compartim amb tots els europeus, com és el repartiment territorial de les càrregues fiscals, la sostenibilitat de l’estat de benestar, l’Organització dels diferents nivells de governança, l’Organització democràtica i liberal de la diversitat d’identitats i de cultures i llengües i fins i tot la qualitat i les formes de la democràcia representativa.

 

Materials pel club de lectura

Materials de Lluis Bassets sobre Ulrick Beck