Els resultats electorals de  diumenge passat no han proporcionat cap sorpresa destacable, a excepció, si es vol,  de la derrota del PSC a Catalunya. L”empresa demoscòpica Gesop, que dirigeix Àngels Pont, ha elaborat  una  guia per llegir sintèticament les grans magnituds del comportament electoral a Espanya i Catalunya:

  • Gesop: “Els resultats de les eleccions generals 2011 (Breu de dades) (22-11-11) a www.gesop.net

De les dades relatives al comportament electoral al  conjunt d”Espanya, destaquem les següents:

La participació del 71.7% (sense el cens de residents a l”estranger) es situa per sota de la mitjana històrica, i cal remarcar que queda força lluny del percentatge assolit en les eleccions considerades de canvi, com les de 1982 (80%), 1996 (77.4%) i 2004 (75.7%).

L”anunciada victòria del Partit Popular, amb un 44% dels vots, no suposa el màxim històric assolit per aquest partit (el 44.2% del 2000), que guanya un modest 5.4% de vots en relació a les eleccions de 2008. La solidesa de la victòria del PP es manifesta en el seu domini electoral a totes les comunitats autònomes, amb les excepcions de Catalunya i el Pais Basc. Aquesta hegemonia territorial s”ha anat construint elecció rere elecció des de que el 1989 ja va aconseguir ser el partit més votat a la Comunitat de Madrid, amb el decantament al seu favor del País Valencià a les eleccions següents de 1993, i successivament de la resta de comunitats fins arribar a la fita més que simbòlica d”arrabassar al PSOE Andalusia en les eleccions de diumenge.

La majoria absoluta del PP és conseqüència directa de l”enfonsament del PSOE, que obté el pitjor resultat en 34 anys de democràcia: el 28.4% de diumenge està per sota del 30% de 1977 i del 33.9% del 2000. El PSOE perd el 38.2% dels vots de 2008 (4.315.455 electors), dispersats en totes direccions. I no aconsegueix ser el més votat en cap autonomia i només és guanyador a les circumscripcions de Barcelona i Sevilla.

De la debacle socialista en surten beneficiats la resta de partits:

-       IU incrementa els seus vots en un 73.3%, aprofitant com es habitual els moments de contracció del vot socialista;

-       el PP, amb l”increment ja citat del 5.4%, se”n beneficia en una magnitud sobre la que els analistes discrepen;

-       i el conglomerat format per la resta de partits, els vots en blanc i nuls guanya el 51.8% en relació al 2008 (1.742.000 vots).

Vist amb més detall: UPyD guanya 834.163 vots ( 272,5%); Convergència i Unió, 234.838; Compromís, 95.390; Equo s”emporta 215.776 vots; i Amaiur, 333.628.

El vot en blanc s”incrementa en 46.913 vots ( 16.4%), i el vot nul en 152.310 ( 92%), sumant, l”un i l”altre, un total de 650.981 vots. I si aquesta magnitud no fos prou important, s”ha de destacar que al Senat arriba fins a 2.167.795 (el 9.1% dels votants), que doble gairebé  la xifra de vols nuls i en blanc del 2008 ( 93.2%).

De tot plegat en resulta un mapa polític més fragmentat, que passa de 10 candidatures que obtenen representació a 13; i en el que PP i PSOE apleguen el 72% dels vots (83% el 2008) i el 84.6% dels escons (92.3% el 2008). Aquesta major fragmentació impedeix que la majoria absoluta del PP superi els 190 diputats.

Les interpretacions sobre el comportament electoral espanyol coincideixen en afirmar que el vot del Partit Popular està molt més consolidat que el vot socialista des de fa temps. L”alta fidelitat mostrada pels votant conservador contrasta amb la baixa fidelitat del votant socialista, que en els sondejos preelectorals amb prou feines arribava al 50% (Castro, Toharia).

L”impacte de la crisi econòmica  i de l”erràtica resposta del govern socialista ha afavorit l”esclat del seu electorat. Com recorda Oriol Bartomeus, la llargament anunciada victòria del PP ha desactivat el mecanisme del vot útil que va funcionar el 2008. I així una part dels electors socialistes d”aleshores ha tornat a les seves fidelitats originàries (IU i partits nacionalistes), una altra part s”abstingut o ha vota en blanc o nul, i, finalment, una altra ha optat directament per votar el PP.

Juan José Toharia, a partir dels sondejos prelectorals de Metroscopia, estima que dels 4.350.000 vots perduts pel PSOE (un cop descomptats els difunts), 1.200.000 van a parar directament al PP, uns altres 700.000 se”ls endú IU, 450.000 beneficien UPyD, uns 130.000 són per a CiU, 920.000 es reparteixen entre altres partits i el vot en blanc i nul, i, finalment, uns 950.000  s”abstenen.

César Molinas arriba a estimacions similars, en considerar que dels 15.1 punts perduts pel PSOE, 9.4 corresponen al que denomina l”esquerra volàtil (en la que inclou el vot traspassat a IU, bona part del fugat a UPyD i el que s”ha decantat per l”abstenció i els vots en blanc i nuls). Els 5.7 punts restants haurien anat a parar al PP i a CiU. Molinas segueix pensant que el comportament d”aquesta esquerra volàtil és fonamental per al resultat de les eleccions generals, tot i que admet que en el futur pugui adquirir més pes el vot de centre oscil·lant entre PSOE i PP, sense oblidar el paper de UpyD.

D”aquesta dispersió del vot socialista és pot deduir que les majories assolides pel PSOE el 2004 i el 2008 no eren prou sòlides, com s”ha comprovat a les eleccions municipals i autonòmiques, que han certificat el fenomen iniciat els anys 90 d”un pèrdua paulatina de l”electorat urbà, afegint-hi ara la novetat de perdre fins i tot els anomenats feus tradicionals del Sud. Com encertadament diu Bartomeus, el PSOE pot aconseguir una majoria electoral en determinades circumstàncies, però ja no articula una majoria social forta, en haver retrocedit  sistemàticament en el vot urbà i en experimentar importants dificultats per aconseguir el relleu generacional del seu electorat. O, com diu Carles Castro, en aquestes eleccions s”ha desarticulat la coalició de centre-esquerra del 2004, amb la conseqüència que la fragmentació d”aquest espai pot assegurar en el futur la majoria del PP, tal com la dispersió del centre-dreta dels anys 80 va facilitar el domini del PSOE.

D”altra banda, el resultat electoral dibuixa un mapa polític que evidencia amb   claredat la singularitat política de Catalunya i el País Basc (Enric Juliana). Podria dir-se que de les eleccions en surt una agenda política diàfana que marca gairebé de forma obligada les prioritats del futur govern de Mariano Rajoy. Primer de tot, la gestió de la crisi, amb tota la seva urgència i complexitat, que implica des de decisions immediates  sobre el control de la despesa pública a la posició d”Espanya dins de la Unió Europea, passant per les reformes estructurals ajornades, amb especial atenció a la reforma laboral i la reforma de les administracions públiques. Però,  tard o d”hora, el nou govern haurà de gestionar el procés del final de la violència d”ETA, en un context polític basc decididament decantat cap a les diverses versions del nacionalisme. I també haurà de donar resposta a la demanda catalana de major i millor autogovern i, molt concretament, de millor finançament.

  • Carles CASTRO, “Tardor blava” a La Vanguardia (22-11-11)
  • Carles CASTRO, “La diàspora dels vots orfes” a La Vanguardia (27-11-11)
  • Juan José TOHARIA, José P.FERNÁNDEZ, Josep LLOBERA, “Fidelidad y fuga” a El País Domingo (27-11-11)
  • César MOLINAS, “La izquierda volátil sigue decidiendo, pero …” a El País (23-11-11)
  • Joaquin PRIETO, “El bipartidismo entra en crisis” a El País Domingo (27-11-11)
  • Oriol BARTOMEUS, “Algunes claus per entendre les eleccions generals 2011” (25-11-11), consultable al diari de Miquel Iceta de 27-11-11 (www.iceta.org)
  • Oriol BARTOMEUS, “Els bastions i altres mites” al bloc “La ciutat llunyana” http://oriolbartomeus.blogspot.com (14-11-11)
  • Enric JULIANA, “Rajoy, Catalunya i Euskadi” a La Vanguardia (21-11-11)

A Catalunya, la participació del 66.8% (sense cens CERA) és sensiblement més baixa que la de la mitjana espanyola, però no arriba al mínim del 64% assolit a les generals de 2000. En tot cas,  la baixa participació catalana coincideix amb les eleccions més favorables al PP.

El més rellevant, però, és la victòria de CiU per primera vegada en unes eleccions generals, encara que el 28.9% assolit està per sota dels resultats de 1986 (31.7%), 1989 (32.5%), 1993 (31.7%) i 1996 (29.5%); i els 16 diputats igualen els obtinguts el 1996 i no superen els 18 de 1986 i 1989 i els 17 de 1993.  CiU guanya a totes les comarques, excepte al Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Baix Penedès, on el primer lloc és pel PSC; i el Tarragonès, on el PP arriba en primera posició. CiU creix en 234.838 vots, un 30.1% més que el 2008.

L”altra cara de la moneda és la derrota del PSC per primer cop des del 1977, que culmina el cicle negatiu iniciat a les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 2010 i les municipals d”aquesta primavera. El 26.2% d”ara, està molt per sota del 34% de l”any 2000,  en que el PP va aconseguir per primer cop la majoria absoluta. Està clar que l”especularitat d”aquest resultat negatiu està vinculat a l”anormal resultat positiu del 45.1% del 2008, de manera que el PSC perd 769.588 vots, el 45.5%!

Tot i obtenir un bon resultat, el PP està per sota de les expectatives creades que apuntaven a la possibilitat de quedar en segon lloc. El 20.4% dels vots i els 11 diputats queden per sota del 22.7% i els 12 diputats del 2000. En relació al 2008 guanya 105.329 vots, un 17.3%. A nivell territorial, és el primer partit a la comarca del Tarragonès i a 20 municipis de Catalunya i queda en segon lloc a uns altres 247.

ICV-EUiA obté el millor resultat en unes generals, si exceptuem el nivell assolit pel PSUC a les primeres eleccions del 1977 i 1979. El 8% assolit és conseqüència d”haver sumat 96.261 vots més que el 2008, un increment del 52.5%.

I ERC salva els mobles en obtenir un 7% i 3 diputats,  tot i situar-se per sota de la meitat de la seva marca històrica del 15.8% del 2004. Perd un total de 47.287 vots, un 16.2% dels obtinguts el 2008

A diferència del mapa polític espanyol, el mapa català no incrementa el seu nivell de fragmentació i és manté amb cinc opcions que obtenen representació parlamentària. Però no pot ignorar-se el fet que la suma dels vots a altres partits, dels vots en blanc i dels vots nuls representa un 9.6% del total (uns 334.000 vots), gairebé el doble que el 2008. Val la pena observar amb un cert detall aquest fenomen:

-       El vot nul passa de 19.939 a 55.508, amb un increment del 178% ( 35.569).

-       El vot en blanc passa de 57.734 a 63.328 i augmenta un 11.2% ( 6.454).

-       Plataforma per Catalunya recull 59.781 vots (1.7%).

-       La candidatura Escons en Blanc, 50.854 vots (1.5%)

-       UPyD arriba als 39.519 vots, tot guanyant-ne 33.267 més (el 532%)

-       Candidatures alternativas com el Partit Pirata i Anticapitalistes, obtenen 21.771 i 13.829 vots , respectivament

La interpretació dominant dels resultats catalans posa l”accent en l”enfonsament del PSC,  que trasllada a les eleccions generals la tendència a la baixa experimentada a les eleccions al Parlament de Catalunya i a les municipals, iniciada el 2003, agreujada el 2006 i 2007 i culminada el 2010 i 2011. Per a Oriol Bartomeus, més enllà dels factors conjunturals (molt importants en aquest cas), les raons de fons del declivi continuat del vot socialista s”han de buscar en la seva erosió a les àrees urbanes populars i en no haver aconseguit el necessari relleu generacional del seu electorat. En aquest sentit, Carles Castro crida l”atenció sobre el declivi demogràfic de les grans ciutats on el PSC obté els seus millors resultats. Ara bé, la pèrdua de capacitat d”atracció i de polaritzar el vot útil progressista alguna cosa deu tenir a veure amb la llarga temporada d”atonia del projecte i del liderat del PSC que ha tingut la seva expressió en una desafortunada campanya electoral.

El contrapunt d”aquest enfonsament és la recuperació de Convergència i Unió que torna al nivell dels anys 80 i 90 del segle passat en unes eleccions  generals, amb el premi de passar a ser per primer cop la força més votada. La reafirmació de la centralitat política de CiU es nodreix dels vots procedents del PSC (encara que Jordi Muñoz minimitza el trasvassament de vot socialista cap a CiU) i d”ERC, tot i que la relativa resistència d”ERC l”impedeix de moment retornar als màxims assolits el 1986 i 1989.  En tot cas, CiU ha aconseguit amb facilitat afiançar la seva hegemonia i transmetre a la societat catalana que és la millor opció per defensar-la dels possibles abusos del PP (Vicenç Villatoro).

Mentre que el comportament del PP no s”aparta dels patrons habituals, que fan de les eleccions generals les “seves” eleccions a Catalunya, en les que dobla el resultat respecte a les autonòmiques i municipals (Bartomeus).

I està per veure si la recuperació d”ICV-EUiA és un fenomen conjuntural, reflexe de la debilitat socialista, o si suposa una capitalització del vot de protesta associat d”alguna manera al moviment del 15-M. Encara que aquest vot sembla haver nodrit més candidatures com Escons en Blanc, Pirata, Anticapitalistes i bona part del vot nul.

  • Oriol BARTOMEUS, “Algunes claus per entendre les eleccions generals 2011” (25-11-11), consultable al diari de Miquel Iceta de 27-11-11 (www.iceta.org)
  • Carles CASTRO, “El misteri català” a La Vanguardia (27-11-11)
  • Roger TUGAS, “La sagnia del PSC alimenta totes les opcions” a Ara (22-11-11)
  • Jordi MUÑOZ, “Moviments creuats” a Ara (23-11-11)
  • Vicenç VILLATORO, “Defenseu-nos!” a Ara (23-11-11)