El passat 22 de setembre va tenir lloc una taller d’idees amb Àstrid Barrio, professora de Ciència Política de la Universitat de València i col·laboradora d’Agenda Pública, i  Roger Palà, periodista,  coordinador i soci fundador del mitjà digital Crític. Aquest seria un resum:

Mai fins ara unes eleccions al Parlament de Catalunya s’havien presentat amb tantes incògnites polítiques ni havien suscitat tants dubtes entre la ciutadania, malgrat que la gran majoria dels pronòstics de les enquestes no deixa marge de dubte sobre qui guanyarà les eleccions, ni  tampoc sobre quina serà la força aproximada de la resta de candidatures.

Si estéssim davant d’unes eleccions convencionals estaria clar com s’acabaria conformant l’arc parlamentari, qui tindria la majoria necessària per investir el seu candidat i formar govern i qui composaria una oposició molt fragmentada. Però, la voluntat de la coalició virtualment guanyadora de atorgar a aquestes eleccions un caràcter excepcional -”plebiscitari”- obre la porta també a una lectura extraordinària del resultat electoral i de les seves conseqüències polítiques. Una lectura focalitzada en si les forces sobiranistes obtenen o no la majoria necessària per validar el caràcter plebiscitari que han volgut donar als comicis. De manera, que dins les grans magnituds pronosticades del comportament electoral adquireixen molta rellevància petits canvis que poden alterar substancialment el resultat polític buscat pels sobiranistes.

En aquest sentit és pertinent interrogar-se sobre si hi ha marge per a la sorpresa i sobre quins serien els factors que la podrien propiciar, que necessàriament porten a considerar com a determinants la participació i el comportament dels indecisos. Concretament, poden resultar finalment decisives la consecució de representació parlamentària per part d’UDC i la correlació de forces dins de l’espai sobiranista entre Junts pel Sí i les CUP.

Com influirà finalment la campanya electoral en curs en aquests factors? La campanya desfermada pel Govern central produirà un efecte  boomerang? O ben al contrari desvetllarà el vot contrari a la independència? El clima d’optimisme que envolta la candidatura de Junts pel Sí tindrà un efecte “bandwagon? No podem saber la resposta a aquestes incògnites, però si que podem intuir que la campanya electoral tindrà més importància de l’habitual a la vista de la magnitud de la indecisió detectada.

Però les incògnites més importants i decisives es centren en el 28-S, en l’escenari polític que sortirà de les eleccions. Amb traçat gruixut es dibuixen tres grans escenaris, modulables però amb variants de cert pes. Un primer escenari -el més improbable de fer cas a les enquestes- seria el d’un Parlament sense majoria absoluta del conjunt del sobiranisme. Un segon escenari -amb més probabilitats- seria el d’una majoria absoluta en escons de Junts pel Sí (amb la variant d’arribar també a la majoria de vots emesos). I un tercer escenari -el més probable ara per ara- és el d’una majoria absoluta en escons de les dues candidatures sobiranistes (amb variants derivades de la correlació de forces entre elles, d’una banda, i de la possibilitat que assoleixen la majoria absoluta del vots).

De cadascun d’aquests escenaris interessa saber la correlació de forces parlamentària, la configuració dels grups parlamentaris, les majories possibles per elegir el president/a del Parlament i per investir un candidat a la presidència de la Generalitat, el programa de govern, el ritme de l’aplicació del “full de ruta” en el cas d’una majoria sobiranista, les decisions sobre els propers Pressupostos de la Generalitat i el seu finançament … Sense obviar decisions polítiques immediates com la possibilitat de repetir les noves coalicions a les eleccions generals del desembre. I més a llarg termini, la refundació de CDC i la hipòtesi d’un futur Partit Nacionalista Català …

Amb aquest plantejament inicial de les incògnites del moment polític es va iniciar la sessió de debat del Taller de Política en la que Astrid Barrio i Roger Palà van exposar i contraposar els seus respectius punts de vista.

Astrid Barrio, abans d’entrar a considerar  els esdeveniments actuals, va traçar una panoràmica per entendre la seva gènesi. Atribueix l’escalada sobiranista a la iniciativa de les elits polítiques, bàsicament a la tradicional competència entre els partits nacionalistes, estimulada per l’entrada del PSC en la disputa de l’espai catalanista a partir de les eleccions de 1999. Davant del declivi del pujolisme, l’estratègia del PSC de Maragall per guanyar les eleccions passava per l’aliança amb l’altre partit nacionalista -ERC-, amb la reforma de l’Estatut com a bandera. Les vicissituds del procés de reforma estatutària i el seu desenllaç són prou conegudes, amb tres fets significatius: la subhasta a l’alça entre CiU i ERC que va acabar per expulsar els republicans del consens estatutari; el nou Estatut va ser refrendat només per un 36% dels electors; i la sentència del Tribunal Constitucional precedida d’un escandalós procés de manipulació del tribunal.

Només a partir de la sentència del TC comencen les grans mobilitzacions que evidenciaran el sorgiment d’un moviment de masses sobiranista, del que en van ser precedents les consultes populars sobre la independència iniciades el 2009 a Arenys de Munt. Simultàniament, les enquestes registraven un increment sostingut del sentiment independentista.

El 2012 és determinant. Artur Mas i CiU llegeixen malament la situació i prenen succesives decisions equivocades. Mas crema la seva bandera del pacte fiscal amb un plantejament poc realista en plena crisi econòmica i financera que deixa sense marge una possible negociació amb el Govern del PP. I, tot seguit, comet una altra error d’avaluació de la situació  en avançar les eleccions per assolir la majoria absoluta. A partir d’aquí lliga la seva sort a una ERC recuperada i a l’alça: de nou la competència per la hegemonia nacionalista es revifa, amb l’aparició dels nous actors de la “societat civil” sobiranista que l’atien a base de mobilitzacions.

Avui, aquesta competència s’ha reconduït, amb el trencament de CiU i la formació de la coalició Junts pel Sí, l’acceptació resignada de la coalició electoral per part d’ERC,  la presència  d’unes CUP enfortides i la participació vigilant de l’ANC i Òmnium Cultural. De manera que la lluita per l’hegemonia en l’espai sobiranista condiciona el desenvolupament i el desenllaç de l’anomenat “procés”.

Astrid Barrio, coherent amb la seva tesi que l’escalada sobiranista ha estat impulsada per les elits polítiques creu que aquestes acabaran per reconduir-la  a una negociació en funció, això sí, dels possibles escenaris poselectorals.

Pensa que l’escenari més previsible és el d’una majoria absoluta sobiranista en escons, amb la salvetat, però, que l’important quantitat d’indecisos i els canvis produïts en l’oferta política poden provocar importants errors en els pronòstics electorals.

Si Junts pel Sí assoleix la majoria absoluta en escons pot modular el calendari a l’espera de les eleccions generals (en el benentès que les entitats sobiranistes ho acceptin). Però, té més difícil modular les decisions polítiques si ha d’aplicar un full de ruta tancat que no facilita gens una possible negociació.

Una majoria absoluta sobiranista en la que Junts pel Sí necessiti les CUP, pot donar més marge per modular ritmes i decisions, però també obre la possibilitat a assajar altres majories alternatives.

Finalment, sense majoria absoluta sobiranista, Junts pel Sí -sempre que no implosioni- pot temptejar altres possibilitats, en les que UDC podria jugar un paper determinant.

El plantejament inicial de Roger Palà és força allunyat de d’Astrid Barrio, en tant que considera que el “procés” ja s’ha acabat,  si s’entén com un procés social accelerat des del 2010 (15-M) i que va més enllà de la qüestió identitària/nacional per significar-se com un moviment de radicalitat democràtica. Però aquest canvi social profund no s’ha reflectit encara a nivell polític.

Així, a Catalunya estariem encallats en el “processisme”, en la política per estar dins del “procés” i no per fer efectiu el canvi i culminar políticament el procés. Les eleccions del 27-S serien l’expressió d’aquest “processisme”, on en l’espai sobiranista es planteja l’alternativa entre canvi o empatanegament.

En l’escenari sense majoria absoluta sobiranista -que podria donar-se si Junts pel Sí patís un efecte similar a la de CiU el 2012, si UDC captés gran part del vot moderat procedent de CiU i si el creixement de les CUP resultés insuficient- s’obre la possibilitat d’una greu crisi política amb efectes traumàtics a CDC i ERC (dimissions?). Però tampoc pot descartar-se la hipòtesi d’aliances alternatives per assegurar la governabilitat, tot i que el més probable seria la convocatòria de noves eleccions.

La majoria absoluta de Junts pel Sí no és descartable. La campanya de Junts pel Sí és en bona part tributària de l’exitosa campanya de Barcelona en Comú (l’èxit tàctic de JxSí é shaver avortat una majoria d’esquerres alternativa). En aquest escenari CDC mantindria el comandament, amb l’aquiescència de l’ANC i Òmnium,  i les CUP es veurien alliberades de decisions complicades pels seus interessos. S’obriria la possibilitat d’una negociació en funció de la correlació de forces resultant de les eleccions generals. O bé s’entraria en un període d’estira i arronsa fins arribar al dilema desisiu  sobre el desbordament de la legalitat.

L’escenari d’una majoria absoluta sobiranista formada per Junts pel Sí les CUP és el més complex i embolicat. Les CUP s’han definit clarament en que les eleccions només tindran caràcter plebiscitari si hi ha una majoria en vots i en que no votaran la investidura d’Artur Mas.

Són arguments que els permetrien escapar de la duríssima pressió a que seran sotmesos. Les CUP només podrien facilitar la investidura de Mas si obtenen garanties que es va a un escenari rupturista.

En el debat posterior es van suscitar diverses qüestions: el paper de la Unió Europea en una hipotètica negociació entre Catalunya i Espanya; els criteris de legitimació de la independència; la participació sobiranista a les eleccions generals; la hipòtesi que Artur Mas serà president en qualsevol dels escenaris; l’espiral de silenci dels intel·lectuals no sobiranistes; el rol dels mitjans de comunicació públics; la dialèctica entre elits i moviment de masses …

Difícilment, doncs, les eleccions del 27-S resoldran totes aquestes incògnites, però proporcionaran una primera informació fidedigna de la correlació de forces i una certa orientació sobre l’acceleració o l’alentiment del “procés”.