Presentació

La inestabilitat i la incertesa que caracteritzen el món d’avui després de l’era de la Pax Americana i dels “Gloriosos Trenta” de l’Europa Occidental (Walter Laqueur, Javier Solana) abonen la proliferació dels discursos pessimistes, declinistes i reaccionaris, incòmodes amb el present i nostàlgics d’una mítica Edat Daurada. Contra aquesta visió apocalíptica de la realitat s’alcen un munt d’evidències que constaten un progrés global innegable: reducció de la pobresa, de la mortalitat infantil, de l’analfabetisme …; procés de reequilibri energètic; expansió de les democràcies; reducció de les discriminacions racial, de gènere … Jérôme Perrier (text 1) esbossa un inventari d¡’aquest progrés i analitza els factors cognitius, ideològics i polítics que sustenten el discurs pessimista.

Des d’una perspectiva europea, els esdeveniments recents apunten a un el canvi positiu en el clima de l’opinió pública, condició necessària però insuficient per superar la depressió col·lectiva i la paràlisi política generades pels anys de la Gran Recessió. Andrés Ortega considera que esdeveniments negatius com el Brexit (Timothy Garton Ash) o l’elecció de Donald Trump (Lexington) estan servint de revulsius per provocar la reacció europea. Ulrike Guerot (text 2) examina les possibilitats de la reactivació de l’eix franco-alemany com a motor de la recuperació europea, tot analitzant-ne les limitacions a la vista de l’experiència històrica.

El paper actiu de la Unió Europea en la governança de la globalització (veure el document de la Comissió Europea) té una de les seves pedres de toc en els tractats de lliure comerç. Arran de la polèmica suscitada per la decisió de la nova direcció del PSOE d’abstenir-se en la votació de ratificació del CETA, s’han publicat diversos articles que ajuden a comprendre la complexitat regulatòria dels nous tractats (Javier Díaz Lanchas), el seu valor geopolític (Federico Steinberg) i l’oportunitat que suposen per a establir un nou contracte social a Occident (Ángel Saz).

La voluntat de Pedro Sánchez d’efectuar un gir a l’esquerra en la línia política del PSOE, més enllà dels comentaris sectaris en pro i en contra, és seguida amb atenció per albirar-ne el contingut real i l’impacte en la redefinició del mapa polític. Luis Abenza ho analitza des de la perspectiva més general del que anomena la “descartelització” asimètrica del sistema polític espanyol. Vicente Palacio (text 3) considera que més que un gir a l’esquerra el que ha de fer el PSOE és orientar-se a ocupar la nova centralitat política social, en la que s’entrecreuen els eixos dreta/esquerra, elits/majoria social i europeisme/sobiranisme. Fernando Vallespín adverteix del risc de sobreactuar per mostrar múscul esquerranós i Ricardo Dudda reclama del PSOE un posicionament socialdemòcrata sense por al mercat. Sobre els primers moviments organitzatius i tàctics, veure les opinions de Pau Marí-Klose i Anton Losada. Finalment, sobre la qüestió de fons de a quins sectors socials diu que vol representar l’esquerra, veure l’article d’Esteban Hernández.

La novetat introduïda pel pronunciament del PSOE per la plurinacionalitat d’Espanya, entesa com a “nació de nacions” (Jorge Cagiao) (text 4), ha suscitat lògicament tota mena de comentaris. Alguns,  escèptics sobre la virtualitat del posicionament socialista (Kepa Aulestia); d’altres, des de plantejaments favorables a un arranjament bilateral, es mostren contraris a la introducció del concepte per la confusió que genera la seva imprecisió (Santiago Muñoz Machado, José María Ruiz Soroa). Com tampoc han faltat veus que recuperen elements centrals de la proposta maragalliana (José Enrique de Ayala). Sobre la complexitat històrica de les Espanyes recomanem vivament el llibre de Jordi Mercader, “España, un cuento bien contado” (descarregable aquí), un relat periodístic sobre “el largo viaje de las Españas, desde el plural original hasta el singular sobrevenido y venerado como una verdad indiscutible”.

En la qüestió catalana cap novetat sobre el diàleg de sords i el carreró sense sortida al que els més entusiastes estan abocats (Joan Tapia), aliens a les conseqüències de la seva determinació “nihilista” (Pau Luque).  De res no val constatar el “sostre de vidre” de l’independentisme (José Rico), ni els costos de l’immobilisme (editorial de The New York Times). Per fixar les coordenades del moment actual del procés és molt útil la nota de Jaume Bosch (text 5) que, des de la perspectiva dels Comuns, identifica els errors del full de ruta independentista seguit fins ara i examina les garanties que hauria de tenir un referèndum homologable.

En l’equador del mandat municipal  el baròmetre semestral de Barcelona continua oferint una foto fixa d’un mapa polític fragmentat, en la que els partits del govern municipal mantenen estabilitzat el seu vot, mentre que a l’oposició es produeix un trasvàs de vots molt important entre l’antiga CiU i ERC, que es converteix així en el principal rival de Barcelona en Comú. D’altra banda, la percepció que el turisme és el primer problema de la ciutat no deixa de ser una profecia autocomplerta. Sobre la necessitat d’una orientació estratègica de la política municipal veure el lúcid article de David Lizoain. I, tot i que pugui semblar una concessió a la nostàlgia, també és d’actualitat la crònica d’Enric Juliana sobre la Barcelona del 92, amb el títol evocador de “Quan Barcelona va ser feliç”.

Per acabar, hem seleccionat un llarg article de Joe Klein a Foreign Affairs sobre el balanç de la presidència de Barack Obama (text 6).

 

Jérôme PERRIER, “Le monde va de mieux en mieux mais ne le dites pas trop fort!” a Telos (23-06-17)

http://www.telos-eu.com/fr/le-monde-va-de-mieux-en-mieux-mais-ne-le-dites-pas.html

Si cet article compte appuyer sa démonstration sur un certain nombre de statistiques puisées aux meilleures sources, il en est toutefois une dont il ne dispose pas, et qui ne serait pourtant pas dénuée d’intérêt pour notre propos ; à savoir quelle est la proportion des ouvrages, articles, émissions radiotélévisées et autres interventions médiatiques qui dressent quotidiennement un tableau sinistre du monde actuel, par comparaison avec ceux qui offrent au contraire une vision plus positive de notre présent et de notre futur immédiat.

De fait, dans la France de 2017, on a aussi peu de chances de tomber sur les analyses revigorantes de Johan Norberg[1] ou de Jacques Lecomte que l’on en a d’échapper aux péroraisons ténébreuses de Michel Onfray, d’Alain Finkielkraut, et de toute une théorie de prophètes de malheur qui, chacun dans leur genre, ont fait profession de dénoncer à flux tendus les maux de notre époque et de prendre une pose de « mécontemporains » perpétuellement indignés. Une telle différence de traitement n’est pas qu’une affaire de talent, et elle est par ailleurs beaucoup trop flagrante pour n’être que la conséquence du principe bien connu selon lequel on ne parle guère des trains qui arrivent à l’heure. Son explication est à la fois bien plus complexe et plus intéressante ; mais pour l’éclairer il est nécessaire de planter au préalable le décor en citant quelques statistiques récentes, qui mettent spectaculairement à mal l’idée reçue selon laquelle le monde irait de mal en pis. En effet, le lecteur trouvera dans ces deux livres roboratifs que sont Non, ce n’était pas mieux avant de Johan Norberg (Plon, 2016), et Le monde va beaucoup mieux que vous ne le croyez de Jacques Lecomte (Les Arènes, 2017), une quantité impressionnante de chiffres (issus de l’OCDE, du PNUD, de la FAO, de la Banque Mondiale, etc.) qui dressent un tableau d’ensemble infiniment plus rassurant que les lamentations outrées de nos atrabilaires Cassandres hexagonaux – qui ont compris de longue date que leur audience était directement indexée sur la noirceur de leur trait. 

Sans vouloir assommer le lecteur sous une avalanche de chiffres, nous choisirons néanmoins quelques statistiques particulièrement significatives, en les extrayant de l’inépuisable mine constituée par les deux livres cités plus haut. Et ce dans des domaines aussi variés que la démographie, l’économie, la politique, et l’environnement. Qu’on en juge :  

Entre 1990 et 2015 le taux d’extrême pauvreté dans les pays en voie de développement est passé de 47% à 14%.

Le pourcentage de la population mondiale souffrant de sous-alimentation est passé de 19% en 1991 à 11% en 2015.

Le pourcentage d’enfants de moins de cinq ans souffrant de malnutrition dans le monde est passé de 39,6% en 1990 à 23,2% en 2015.

Le taux d’analphabétisme dans le monde est passé de 60% environ en 1950 à 14% aujourd’hui.

Le taux de mortalité infantile dans le monde est passé de 120‰ en 1960 à 60‰ en 1990 et 30‰ en 2010.

La couche d’ozone devrait avoir retrouvé son niveau initial en 2050 puisque les produits contribuant à sa destruction ont quasiment disparu, alors qu’ils représentaient 2 millions de tonnes par an à la fin des années 1980.

La déforestation en Amazonie a chuté de 80% entre 2004 et 2012.

Entre 2010 et 2014, l’énergie solaire a été multipliée par cinquante dans le monde et l’énergie éolienne par huit.

Depuis 1973, la proportion de pays « libres » est passée de 29 à 46%, alors que celle des « non libres » est passée de 46 à 26%.

Les discriminations raciales et sexuelles (à l’égard des femmes ou des homosexuels) reculent à un rythme accéléré – même si les disparités géographiques restent considérables en la matière.

En France, 147 personnes ont trouvé la mort en 2015 dans des attentats, mais ces chiffres macabres peuvent être « comparés » aux 3616 morts par accidents de la route (25 fois plus) ; 10 à 11 000 morts par suicides (environ 70 fois plus) ; 73 000 morts dus au tabac (soit 500 fois plus), etc.

Entre 1994 et 2013, en région parisienne, le taux d’homicide a diminué de 65%.

Pourquoi donc ces données incontestables sont-elles si rarement évoquées dans les médias hexagonaux ? Pourquoi, tout au contraire, s’obstine-t-on à y décrire notre époque comme un monde de plus en plus inhumain, où les inégalités n’en finissent plus d’« exploser », et où la cupidité serait plus que jamais devenue l’unique moteur de l’histoire ? Il y a quelques jours à peine, l’auteur de ces lignes s’est amusé à photographier (il tient le cliché à la disposition des curieux…) la tête de gondole d’une illustre librairie parisienne spécialisée dans les essais. Parmi une vingtaine de livres exposés à l’entrée même du magasin, le curieux pouvait méditer sur les titres suivants : Peut-on guérir de la mondialisation ? ; Se débarrasser du capitalisme est une question de survie ; L’Âge de la Régression ; Aux Origines de la Décroissance ; J’ai vu la Misère ; Les Prédateurs au Pouvoir ; Comprendre le Pouvoir. L’indispensable Chomsky ; Enrichissement. Une critique de la Marchandise ; Cataclysmes. Une Histoire environnementale de l’Humanité ; La Parole au Peuple (de Michel Onfray) ; Qu’est-ce qu’un gouvernement socialiste ? ; Bernard Marris expliqué à ceux qui ne comprennent rien à l’Économie. Par ailleurs, vérification faite auprès du vendeur, ni le Norberg, ni le Lecomte n’étaient disponibles en rayon… Si cet exercice de sociologie sauvage ne revendique bien sûr aucune valeur scientifique, il confirme néanmoins de manière anecdotique notre propos, même si l’honnêteté nous oblige à dire que les Français ne font en la matière que pousser à l’extrême un phénomène que l’on retrouve parfois dans des pays voisins – Norberg cite par exemple un sondage réalisé en janvier 2015, dans lequel 71% des Britanniques estimaient que le monde allait moins bien, contre seulement 5% qui pensaient le contraire. Reste que nous demeurons, et de loin, les champions incontestés du pessimisme collectif, et ce à un degré parfois grotesque.

Un décalage qui s’explique

Trois raisons majeures nous semblent devoir expliquer ce décalage flagrant entre la réalité des chiffres et la représentation que s’en font nos contemporains. La première explication tient à un trait propre à tous les cerveaux humains. En effet, parmi les nombreux biais cognitifs universels qui affectent nos représentations, figure en bonne place la part disproportionnée attribuée aux trains qui déraillent par rapport à ceux qui arrivent à l’heure. Ce qui explique en partie pourquoi, même durant les Trente Glorieuses (avec une croissance de 5% l’an), seule une minorité de Français avait le sentiment de mieux vivre que leurs parents ! C’est là, à n’en pas douter, une des nombreuses manifestations de l’emprise de nos émotions sur notre capacité à raisonner de façon strictement rationnelle. Ce que le psychologue Daniel Kahneman, prix Nobel d’économie 2002, a analysé dans ses passionnants travaux comme la prévalence systématique dans notre esprit et dans nos décisions de ce qu’il appelle le « système 1 » (rapide, intuitif et émotionnel) sur le « système 2 » (lent, réfléchi et logique)[2]. Soit une source de méprises sans fin, ayant un impact dans notre vie quotidienne, mais aussi à l’échelle d’une société entière, comme s’attache désormais à le mettre en lumière cette nouvelle branche de l’économie (dont Kahneman est un pionnier) baptisée Behavioural Economics.

La deuxième explication concerne plus particulièrement les intellectuels, et notamment les intellectuels français. En effet, les progrès spectaculaires mentionnés plus haut à l’aide de quelques chiffres datent pour la plupart des trente dernières années (ou à tout le moins se sont accélérés durant cette période), et par conséquent ils sont largement imputables à la mondialisation dite « libérale » ; ce qui est évidemment très difficile à admettre pour nos esprits hexagonaux, plus prompts à vilipender le « néolibéralisme sauvage » qu’à reconnaître que la fin du communisme a été pour les pays concernés une bénédiction en termes de création de richesses. En effet, jusque dans les années 1980, la plupart des PVD avaient opté pour un mode de développement socialiste, piloté par l’État et fondé sur une large socialisation de la production, ce qui avait rapidement condamné leurs économies à la stagnation, voire à l’effondrement. Du jour où ces pays se sont convertis au capitalisme (sous des formes il est vrai fort variées), leur niveau de vie a connu un processus de croissance souvent spectaculaire, et parfois même sans aucun équivalent dans l’histoire (on pense bien sûr immédiatement à l’Inde et à la Chine, mais on pourrait donner bien d’autres exemples). Quant aux pays qui durant cette même période ont vu leurs richesses stagner, voire s’effondrer, ce sont précisément ceux qui ont refusé de se convertir aux principes de l’économie de marché (comme Cuba ou la Corée du Nord), ou bien ceux qui ont opté pour une suicidaire politique socialo-populiste (comme le Venezuela, dont on se demande bien comment il peut encore trouver des thuriféraires dans la classe politique française).

La dernière explication concerne cette fois les hommes politiques. En effet, quel que soit le pays et l’époque, ceux-ci ont tout naturellement intérêt à noircir le tableau qu’ils offrent de la réalité. Faire peur est leur raison d’être, leur assurance-vie, car trop d’optimisme pourrait inciter les électeurs à vouloir davantage de liberté et à aspirer à une forme de « laissez-faire ». Dès lors, l’autonomie de la société civile aurait tôt fait de mettre au chômage les hommes de l’État (élus ou bureaucrates). Il s’agit donc pour ces derniers de convaincre leurs administrés que leurs éminents pouvoirs sont parfaitement indispensables à la prospérité collective, dans la mesure où leurs vues – nécessairement désintéressées et axées sur long terme, à l’opposé de l’avidité et de la myopie du vulgaire homo oeconomicus – sont seules capables de « protéger » la société de la mondialisation sauvage et des ravages de la dérégulation financière. Ainsi, il pourrait bien y avoir un lien très étroit entre la centralité ancestrale de l’État français et notre incapacité présente à concevoir la globalisation sur un autre mode que celui de la menace et du déclin. Ajoutez à cela, comme nous venons de le voir, l’aversion de nos élites intellectuelles pour la philosophie libérale et le biais cognitif universel qui nous incite à majorer les calamités et minorer les succès, et vous comprendrez qu’il n’y a rien d’étonnant à ce que dans moult enquêtes internationales, les Français soient encore plus pessimistes que les Afghans[3]…   

 

[1] Si en novembre 2016 le magazine Le Point a fait sa une sur son dernier livre, on peut largement y voir une exception qui confirme la règle.

[2] Voir Daniel Kahneman, Système 1, Système 2. Les Deux Vitesses de la Pensée, Flammarion, coll. « Champs », 2016.   

[3] Parmi mille autres exemples, voir les enquêtes publiées dans Le Monde du 12/10/2016 ; Le Figaro du 6/2/2017 ; ou encore Le Parisien du 23/12/2011.

 

*******

Ulrike GUEROT, “Mercron: The Franco-German Tandem Is Back – On Berlin’s Terms” a Social Europe (28-06-17)

https://www.socialeurope.eu/2017/06/mercron-franco-german-tandem-back-berlins-terms/

They havent done a thing, but Mercron(Merkel & Macron) is everybodys latest buzzword. The Franco-German engine is back, so you hear all over the place, after the overwhelming victory of Emmanuel Macron in both presidential and parliamentary elections. Europe is in progress mode again. So far, so good. Just to be clear: its splendid that Macron has won these elections and it is good that he is explicitly pro-Europe. Yes, this changes the political climate, and, after a prolonged dismal period, there is again something like hope in the European arena. But what tandem, what for and what is in it for the rest of Europe?

The sheer fact that Mercron” emerges as the name of the game might point in a problematic direction. The last conjoined Franco-German name was Merkozy” (Merkollande” didnt even take place, due to the political invisibility of François Hollande). Yet, Merkozy” depicted Nicolas Sarkorzy as Merkels little poodle, especially in decisions on the Eurocrisis: austerity and nothing else. Hence, one would not really wish a poodle role for smart, energetic and handsome Emmanuel Macron, who has just saved France from being governed by Marine Le Pen. Interestingly enough, nobody ever tried “Gaullauer”, Schmidestaing” or “Mittekohl”.  And probably for good reason, a fusion or merger was never the essence of a Franco-German tandem for Europe. The essence was always to bring the two partners, which come from a very different angle of history, politics, economy and society, together in a compromise, with a visible do-ut-des structure.

If France and Germany can agree, all of Europe can agree. Then there is progress for Europe, because two very different political and economic cultures are mirrored in the agreement, so that all countries of Europe, more precisely of the Eurozone, can find their place and space within this agreement. That is what one can read in the books of all the great masters of Franco-German relations of the past, from Joseph Rovan to Alfred Grosser, en passant via Stanley Hoffmann from Harvard, who coined the expression symmetry through asymmetryas a prototypical Franco-German agreement, a wording, which is in nearly every textbook on Franco-German relations. Note: that the French partner for Germany is the one that pleases Germany most was never in the equation.

This is how the Treaty of Rome was built (with its inherent subtext of industry for Germanyand agriculture for France); this is how the common market and the  EU budget were established, with a lot in it for both, France (agricultural subsidies) and Germany (markets); and this is how finally the single currency was established, with – let’s not forget a lot of fighting between France and Germany about the  currencys name, the location of the central bank and its mandate in the 90s. For a taste of history on this, one may wish to re-read the book La guerre de sept ans” (The seven-year war”) – note: war (!) from Pascal Riché, at that point a journalist on Libération, on creating the euro. In other words: Franco-German relations were rarely rosy or about consensus, but more about very conflicting views. The same, by the way, applied in the field of security and defense policy, where the French wish for a more autonomous and independent European policy always stood in sharp contrast to the German view that European security and defense policy must be embedded in NATO.

So the question is whether Mercron” is a good thing and what it might lead to. The biggest problem seems to be the sequencing in which Macron wishes and is able to tackle the Bermuda triangle he is in: unite or at least appease the left (remember, Macron is a progressive” social-liberal and comes from the socialist party or PS); carry out labor market and other liberalization reforms and strike a Franco-German deal on changing the Eurozone, meaning enhance its fiscal capacity, its governance mechanisms (“Euro-Finance minister) and its parliamentary accountability/control (“Eurozone-Parliament). None of these proposals, which Macron has already announced and presented in the run-up to his election, are new; none of them are heretical. Most of them can be found already in the Five Presidents Report of the EUon GMEU (Genuine Monetary and Economic Union) from December 2012 and its updated version of June 2015. Macron presented very similar ideas when visiting Berlin in January 2017; and repeated them when meeting Merkel after his election. The blueprint for what he aspires to create on the legitimacy side for the Eurozone can be found in the French booklet Traité pour la democratisation de l’Europe, which just has been published by Editions Seuil and set out here too. France definitely wants to overcome the so-called democratic deficit of the Eurozone and rightly so.

The very fact that none of these overdue reforms of the Eurozone took place in the last five years of the crisis, between 2012 and 2017, contributed to the economic downturn in France, the demise of the left and the rise of Marine Le Pen. Hollande already tried to push through some of these points in 2012-2013, e.g. when he proposed a political union to Germany in May 2013 but failed. Every attempt to get a softening of the German model for running the Eurozone was rebuffed. In the words of Giorgio Agamben, who wrote a hawkish article at the time: the Latin empire” was smashed. France was unable to defend, as lead country, Southern interests in Europe.

Macron would be well-advised to not repeat this mistake.  He needs a European deal first, then he can hopefully appease the Left and this creates room for maneuver for some domestic reforms. Yet, this is precisely not what seems to be happening. Germany, bound by its own elections, is again building up a front against the myth of ‘transfer union’, as if nothing had happened in Europe in recent years.  Merkel will have a hard time to make her CDU follow her in into an accommodating Franco-German deal, especially if, with one eye, she bets on a coalition with the neoliberal FDP. In accepting to present concrete results on reforms and liberalization at home first, before Germany feels inclined to reconsider the governance of the Eurozone, Macron has de facto surrendered to German dominance and accepted that he needs to do his homeworkbefore returning, after the German elections, to the European negotiating table. Why homework, is the question, and who would judge them as successful? And what if the homeworkdelivery fails, because half of France descends on the streets, à la rentrée, as Macron may have the parliament, but perhaps not the majority of the French population behind him? Will Mercron” and the moment of hope for Europe then be over in the blink of an eye. Will Germany then argue that, once again, the French didnt get their act together? Or will it then be time to rediscover the virtue of good old Franco-German relations, which is that there must be something in it for France in the way that Europe functions?

The perhaps biggest task of Macron Macron without any Merkel might be to resist the notion that Berlin becomes nolens volens the hidden capital of Europe. Hes the only one who can do this and this might be his biggest service to Europe, instead of going for Mercron”. The time has come to realize that Europe is bigger than Germany and that the Eurozone has to be newly designed in a democratic and social way which goes far beyond Franco-German liaisons amoureuses.

 

*******

Vicente PALACIO, “Izquierda y centralidad” a eldiario.es (26-06-17)

http://www.eldiario.es/tribunaabierta/Izquierda-centralidad_6_658694144.html

Ni de izquierdas ni de derechas: el centro. Se ha instalado el discurso de que ha surgido un “nuevo centro” reformista como receta para nuestros males. El presidente francés Emmanuel Macron parece la única opción capaz de recuperar la confianza de los ciudadanos, doblegar a los populismos, y de salvar a Europa. Esta es la nueva marsellesa: el socialismo ha muerto, así que ¡todos en marcha hacia el centro!

Pero quizá no deberíamos comprar ese argumento tan fácilmente. Hace dos décadas, fue un amplio centro político –la Tercera Vía, las grandes coaliciones– el que se olvidó de domesticar los mercados financieros o de cuidar el medioambiente. El resultado ha sido la crisis que arrastramos. “A la izquierda por convicción, al centro por necesidad”, ha sido el dilema (y la tragedia) de los socialdemócratas.

Ahora, un nuevo experimento de tipo ecléctico como el que representa Macron, por más que llegue cargado de un saludable europeísmo, nos sabe a poco. Lo va a tener difícil para poder domesticar la bestia: una realidad extrema de desigualdad y exclusión, evasión fiscal, deterioro ambiental, inseguridad y terrorismo, o éxodos migratorios. Más aún si, como parece, la gestión de la economía queda en manos de la derecha y cuenta con la bendición incondicional de los mercados. Sería como ofrecer caramelos a ciudadanos hambrientos.

Ahora bien, hay otra forma distinta de ver el fenómeno Macron, muy relevante para las izquierdas, según la cual éste no representaría la victoria del centro, sino lo contrario: la muerte de un centro “moderado”, proveedor de estabilidad. En cierto modo, el movimiento La République en Marche (LREM) es una réplica de la estrategia populista de fabricar un nuevo espacio político sobre las cenizas de los partidos tradicionales. Hay todo trabajo exploratorio de construir una centralidad donde se reconozca una mayoría social, a partir de nuevos referentes simbólicos, nuevo partido, nuevas políticas, nuevas caras. El juego va de conectar con las demandas latentes de la ciudadanía en un momento de inestabilidad prolongada, y de ir avanzando por ensayo y error.

En Europa, allí donde el viejo centro se ha convertido en un zombie –bajo el asedio del populismo xenófobo y la corrupción rampante– ha comenzado la lucha de todos contra todos –socialistas, socio-liberales, populistas de derecha e izquierda, conservadores– por hacerse con la centralidad: un dispositivo cuasi-mágico que admite muchas formas posibles. Para la izquierda, la noción de centralidad tiene muchas ventajas. Por ejemplo, permite ver a través de un nuevo prisma los eternos debates de la familia progresista, como: ¿qué es la izquierda? o ¿cómo ser fiel a los principios y al mismo tiempo ganar las elecciones? Lo nuevo es que, para configurar una mayoría, la izquierda ya no necesita “pasar por el centro”, ni “salir a la captura” de unos supuestos votantes de centro, en realidad muy volátiles. Se trata de actuar como un catalizador, acertar con el nuevo centro de gravedad político y configurarlo a la propia imagen y semejanza socialista.

Los socialistas europeos acaban de descubrir que su declive se debía precisamente a su falta de radicalidad a la hora de corregir su errático rumbo y su anquilosamiento. En España, si el PSOE de Pedro Sánchez pretende una llegar a la Moncloa desde la izquierda, habrá de incorporar esa noción de centralidad, más o menos explícita en las estrategias de fuerzas tan dispares como el LREM de Macron, el Laborismo de Corbyn, la Syriza de Tsipras, el Partido Democrático de Renzi, o el Podemos de Iglesias (Alemania es de momento una excepción). La cuestión es: ¿qué valor añadido pueden aportar los socialistas españoles respecto al PP, Ciudadanos, o Podemos?

Aquí es muy importante entender que el tablero de juego político viene constituido por tres ejes de referencia. El viejo eje izquierda-derecha (donde se dirime lo público y lo privado, los impuestos, o los temas morales) continuará siendo fundamental, y un referente psicológico inmediato. Pero si ese eje existe, es únicamente en combinación con otros dos: el eje arriba-abajo (un difuso establishment financiero, político y mediático frente a la mayoría social), y el eje abierto-cerrado (un europeísmo cosmopolita, frente al soberanismo y el nacionalismo).

En ese espacio político “tridimensional”, el nuevo socialismo se define así: en la izquierda: defensor de lo público, progresista en lo moral; abajo: junto a la mayoría social, frente al establishment; y abierto: a una Europa unida, a una globalización justa. Esa sería una combinación que marca la diferencia respecto a otros partidos, y define una centralidad hecha de lo mejor de la tradición de la izquierda: la razón, el progreso, la justicia, la eficacia, pero sin recurrir a lo peor: el izquierdismo o la demagogia.

El centro, tal y como lo conocíamos, ha muerto, y la socialdemocracia, para no morir, tendrá que hacerse con la centralidad. La letra es reformista, pero la música inevitablemente va a sonar radical. Al fin y al cabo, todo está por re-escribir: la relación entre el capital transnacional y el poder político, la democracia y sus instituciones, el modelo territorial, el federalismo o la mismísima Unión Europea, con su eurozona, sus tratados comerciales, sus derechos sociales, o sus refugiados.

Que nadie se llame a engaño: el viejo consenso, como máquina de sacar adelante las políticas, va a ser reemplazado por pactos en el límite entre fuerzas heterogéneas, inmersas a su vez en procesos de construcción interna. De nuestros municipios a las ciudades, de los parlamentos al gobierno, de Bruselas a las cumbres globales, la tarea no es otra que fabricar una amplia alianza progresista inédita hasta ahora. Así que los socialistas están abocados a vivere pericolosamente durante un largo tiempo. No les queda otra.

 

 *******

Jorge CAGIAO, “¿Qué es una ‘nación de naciones’? Un poco de pedagogía” a CTXT (28-06-17)

http://ctxt.es/es/20170628/Firmas/13564/ctxt-cagiao-nacion-psoe-calaluña-pedro-sanchez.htm

El PSOE ha echado mano en su último Congreso de una expresión (nación de naciones”) a la que unos conceden una indefinición quizás calculada, otros ven como una contradicción flagrante, otros como una cesión cómplice e irresponsable ante el independentismo catalán, y otros aun, desde el independentismo, como una expresión hueca que, por ello, no va con ellos. Con todo, el sentir general en la opinión publicada en los medios parece ser, o tal me ha parecido a mí, que la expresión es un sinsentido, pues una nación no podría tener un contenido nacional plural sin destruir aquello que precisamente es: una nación. Esta manera de ver es errónea e importa explicar por qué.

Ha de notarse de entrada que el término nación” tiene una historia muy larga, que no es quizás oportuno recordar aquí. Sí importa en cambio notar que dicha historia muestra que la nación” ha ido recibiendo significados diversos a lo largo del tiempo, convirtiéndose de este modo en una palabra polisémica. Y esta polisemia sigue viva. Bastaría con ver cómo las personas usan dicha palabra para referirse a colectivos humanos diferentes. Así parece ser cuando se dice que Galicia es una nación, que España lo es, que las Primeras Naciones canadienses (pueblos indígenas) lo son, o que los gitanos lo son. En todos estos casos, parece que al término nación no se le da el mismo significado, que no designa colectivos humanos con idénticas características y atributos.

La polisemia del término nación” permite pues usar la citada expresión, como lo ha hecho el PSOE retomando una vieja tradición, sin caer en ninguna contradicción o sinsentido. En efecto, es muy probable que quienes acepten que Galicia es una nación y, al mismo tiempo, digan que España también lo es, estén atribuyendo a la nación gallega” unas características y atributos que no coinciden con los que atribuyen a la nación española”. Puede que algunas o muchas de las características utilizadas para definirlas sean compartidas (lengua, cultura, historia, etc.) pero generalmente se aceptará que aquello que tiene o puede hacer la una, no lo tiene ni puede hacer la otra. Por ejemplo, la soberanía o, por mencionar una expresión soberana concreta y de actualidad, la posibilidad de organizar un referéndum de autodeterminación: la nación española, soberana, tiene esa capacidad (salirse de la UE, por ejemplo), mientras que la nación gallega, no soberana, no. ¿Qué quiere esto decir? Que la nación española es un sujeto político con capacidad plena, mientras que la nación gallega no. Esta última no sería política, sino cultural.

Al quedar definidas ambas naciones de manera diferente, no parece haber pues dificultad para que se pueda hablar de nación de naciones”, siempre que se deje claro, como hizo Pedro Sánchez, que se residencia la soberanía en la nación continente”, lo que necesariamente implica que las naciones que contiene” estén privadas de las características y atributos que solo se reconocen a la nación española. No habría así ningún contrasentido. Al contrario, una vez explicado que la soberanía es del pueblo español en su conjunto, la expresión nación de naciones” sería de lo más clara y transparente. Otra cosa es que contenga alguna novedad” respecto de lo que ya hay…  

Todavía podría entenderse la expresión nación de naciones” de otra manera, sin incurrir en contradicción alguna. Sería el caso, lejos ya de la posición del PSOE, de entender que las naciones tendrían las mismas características y atributos que la nación que componen. Para entender esto bien, puede ser útil dejar de lado un instante el caso español y tratar de imaginar lo que podría ser el proceso de creación de una futura nación europea. Piense el lector que si esta idea parece hoy de ciencia ficción, naciones políticas” como la estadounidense, la suiza o la alemana se formaron por agregación progresiva de sus partes constituyentes a lo largo de un proceso dilatado en el tiempo. Lo mismo que ocurriría en el caso hipotético que propongo como ejercicio de realizarse finalmente. Piense por otro lado el lector que crea que este ejercicio que propongo es una auténtica majadería que lo mismo habrían podido pensar los antepasados habitantes de la actual nación norteamericana o suiza si alguien les hubiese dicho que sus descendientes en el territorio que ocupaban acabarían siendo una nación…

Pues bien, ¿cómo se crearía esa nación europea? Muy probablemente –tal podemos esperar– mediante el voto libre de cada uno de los pueblos o naciones que componen la UE. Muchos no dudarían en hablar de un proceso constituyente europeo, del que saldría posiblemente una Constitución (¿se acuerdan?), con una nueva estructura institucional, nuevos equilibrios, etc. Esa nación europea creada coexistiría inicialmente, y probablemente durante cierto tiempo, con las naciones fundadoras, unas y otras con las mismas características y atributos, es decir, como naciones políticas”. Algo que también nos enseña la historia es que lo más probable sería que, llegado un momento, los pueblos o las naciones fundadoras de la nación europea fuesen cediendo parcelas de poder e influencia hasta dejar en manos de la nación europea un poder tal que, de hecho, sería ya imposible seguir hablando de las naciones fundadoras como naciones políticas”. Esa evolución llevaría a una situación similar a la de nuestro ejemplo anterior (España y Galicia), situación en la que tendríamos, tarde o temprano, una nación política de naciones culturales. Mas si el resultado tiene su importancia, nos importa aquí más cómo se llega a esa situación. Y en nuestro ejemplo se ve con claridad: las naciones (sus ciudadanos) deciden libre y soberanamente crear una nación política e ir progresivamente dándole un contenido y una orientación. Durante el tiempo (factor fundamental éste del tiempo, que no tiene en cuenta la concepción esencialista de la nación) que durase la fase de creación y desarrollo de la nación europea, ésta sería una nación política (débil) de naciones políticas libres.

¿Es trasladable este ejercicio a un caso como el español? Seguro que sí, pero con las dificultades evidentes de tener ya constituida una nación política española. Pero hagamos un esfuerzo y tratemos de imaginar que el Gobierno español, apoyado por la oposición, decide abrir un proceso (re)constituyente (lo sé, es mucho imaginar, pero imaginemos) en el que conceder a Cataluña y al País Vasco, los dos focos nacionalistas problemáticos, un papel de nación (política) cofundadora, junto con la nación española, de una nación de naciones (tres concretamente), con una también nueva estructura institucional y nuevos equilibrios. No cabe duda de que tanto en ese momento previo e inicial, durante el cual la nueva nación política se crearía y empezaría a actuar, como en su fase posterior de desarrollo, tendríamos una nación política de naciones políticas, que con el paso del tiempo, si funciona de manera satisfactoria, evolucionaría hacia una nación política de naciones culturales. Claro que aquí la diferencia, con respecto a la situación actual en España, es que esa nación política de naciones culturales sería obra de la voluntad de las naciones políticas (de sus ciudadanos) que la componen inicialmente, lo que lo cambia radicalmente todo en términos de legitimidad (nacional) del sistema. El meollo de la cuestión hoy. 

En definitiva, tanto quienes le reprochan al PSOE alguna contradicción o desvarío, como quienes han podido dar crédito a la apuesta plurinacional” de Pedro Sánchez no han sabido o querido ver que en ningún momento tiene en mente una nación política de naciones políticas”. Las naciones del PSOE son culturales. La única nación política para el PSOE es la española. Por otro lado, quienes le han reprochado al PSOE una concesión al nacionalismo catalán y vasco deforman, es probable que de manera deliberada, la posición de un PSOE deseoso de seducir al electorado periférico perdido estos últimos años (en provecho de Podemos y su entorno), electorado sensible a una plurinacionalidad”… cultural. El PSOE sabe, o debería saber, que sus naciones culturales dejarán en el mejor de los casos indiferente al nacionalismo vasco y catalán.  

 

 

 *******

Jaume BOSCH, “No pregunteu als Comuns allò que ha de respondre el Govern” a Treball (16-06-17)

http://revistatreball.cat/no-pregunteu-als-comuns-allo-ha-respondre-govern/

Ja fa temps que determinats polítics i mitjans de comunicació escampen la idea que Catalunya en Comú es mou en l’ambigüitat i en la indefinició en relació als drets nacionals de Catalunya. Des del Polònia de TV3 a diversos programes informatius, passant per polítics del PDeCAT, ERC i la CUP, diaris digitals i opinadorsoficials, s’insisteix de forma constant a dir que els Comuns estan en l’equidistància” i que s’han de definir. La definició que sexigia fins fa poc era sobre si estan a favor o en contra de la independència, però ara la pressió es concentra en si donen suport al referèndum unilateral que promou el Govern. Aquestes peticions sovint es tenyeixen d’intransigència: n’acabem de tenir un nou exemple quan s’ha desqualificat una diputada de Catalunya Sí que es Pot pel simple fet de recomanar la lectura dun interessant editorial de La Vanguardia, amb el que es pot estar dacord o en desacord, però que invita a reflexionar. Diputats de Junts pel Sí i diversos periodistes shan llançat a la cacera de la diputada que recomana llegir. Destaca l’atac d’un col·laborador de RAC1 (Grup Godó) que acusa els Comuns de pactar amb loligarquia per haver demanat que es llegeixi un editorial de La Vanguardia (Grup Godó): insuperable! La periodista Pilar Rahola ha escrit, també a La Vanguardia, que els dos problemes del moment actual són la possibilitat que el Govern del PP utilitzi la força per impedir el referèndum i… el posicionament dels Comuns!!!! Les acusacions dindefinició i els atacs desmesurats són mostra duna inquietud poc dissimulada. Un exemple: quan lalcaldessa de Vilanova i la Geltrú, presidenta de lAMI, exigeix als Comuns que es posicionin, és probable que tingui ben present que, al seu municipi, En Comú Podem va obtenir a les eleccions generals el 29 per cent dels vots mentre el seu partit, el PDeCAT, no arribava al 12 per cent. I prefereixo no qualificar els insults contra Lluís Rabell, tan censurables com els que està rebent aquests dies Pep Guardiola des de laltra banda. Intentaré analitzar perquè em sembla que passa tot això, amb una extensió que excedeix lhabitual dun article.

1. Els comuns trenquen lesquema previst.

Junts pel Sí i la CUP varen fer una previsió del nou sistema de partits a Catalunya: el PDeCAT ocuparia el centredreta, ERC el centreesquerra i la CUP lesquerra radical. Els partits unionistes, Cs, PSC i PP, quedarien marginats en un racó, sense incidència ni possibilitats de governar. I lantic espai del PSUC (que tant ha molestat durant anys a CIU, ERC i la CUP), representat per ICV, desapareixeria, arrossegat per la dinàmica del procés sobiranista, al que no sabria donar resposta.

És evident que el procés que viu Catalunya ha posat en qüestió l’antic sistema de partits, però no és l’única causa dels canvis que sestan experimentant: leix dreta-esquerra, que alguns creien superat per sempre, ha reviscut amb la crisi econòmica i les retallades espanyoles i catalanes, i la corrupció espanyola i catalana provoca indignació allà i aquí. I passa allò que alguns no preveien: lesquerra tradicional hereva del PSUC és capaç d’entendre la nova situació i s’alia amb els nous actors polítics sorgits del 15-M i dels moviments socials, ja siguin Guanyem Barcelona o Podemos. I el 2015, Barcelona en Comú, encapçalada per Ada Colau, guanya les eleccions municipals a Barcelona, davant la incredulitat dun Xavier Trias convençut que repetiria com a alcalde i lestupefacció d’un Alfred Bosch convençut que el substituiria com a alcalde. Lescenari previst sen va en orris, i CDC i ERC es veuen obligades a pactar en el darrer moment la coalició que fins a aquell moment havien descartat en públic i en privat.

En les eleccions del Parlament de Catalunya del mateix 2015, Convergència, a través de Junts pel Sí, pot conservar la Presidència de la Generalitat, gràcies al suport dels anticapitalistes de la CUP. Catalunya Sí que es Pot, situada en una posició incòmoda en ser l’única força política que no accepta el caràcter plebiscitari de la convocatòria, obté un mal resultat, però amb onze diputats i diputades conserva un espai que després ha donat molt de joc en l’activitat parlamentària.

I en les eleccions generals del 2015 i del 2016, En Comú Podem guanya a Catalunya dues vegades. I algunes enquestes ja situen Catalunya en Comú com a segona força després d’ERC, i per tant com a alternativa de govern en unes futures eleccions al Parlament, en les quals el descens de PDeCAT i CUP no seria compensat per l’increment d’Esquerra. Saccentua la preocupació en els cercles de lindependentisme oficial. I es constata que cal derrotar els Comuns. I en el marc d’uns pressupostos de la Generalitat per al 2017 insuficients per revertir les retallades i amb un PDeCAT envoltat pels escàndols de Convergència, es considera que cal construir una imatge dels Comuns primer com a indefinits i després com a traïdors. I així es combina el paternalisme ofensiu d’«En Nuet s’està portant bé, de moment» amb els atacs més furibunds.

2. Un full de ruta farcit d’errors.

Cal no oblidar que el principal responsable del tot el que està passant és el PP. Els seus orígens franquistes es varen fer evidents en la seva actitud contra l’Estatut de 2006 (per cert, pactat amb l’Estat i aprovat en referèndum pel poble català). I han ressorgit amb la seva negativa a acceptar un referèndum com el que el govern conservador britànic va pactar al Regne Unit amb el govern dEscòcia i amb la seva obsessió malaltissa per judicialitzar la política com a expressió més evident de la seva incapacitat per al diàleg democràtic. I el paper que assumeix Ciutadans és el dactuar com si fos l’organització juvenil del PP: més modernets, però amb la mateixa política carca; i el PSOE encara ha de definir si el discurs centralista i conservador de la Susana Díaz no triomfarà sense la Susana Díaz. Aquesta visió d’Espanya ha patit una gran rebregada a Europa amb la sentència del Tribunal dEstrasburg sobre la condemna del president Atutxa i de dos membres més de la Mesa del Parlament Basc; i abans, la Comissió de Venècia havia qüestionat les insòlites noves funcions atribuïdes al Tribunal Constitucional.

Però tot això no significa que el Govern de la Generalitat i la majoria que li dona suport, Junts pel Sí i la CUP, no estiguin cometent errors clamorosos. Repassem algunes afirmacions significatives:

– “Les eleccions de la nostra vida”. Pensar que la comunitat internacional acceptaria que unes eleccions al Parlament de Catalunya podien substituir un referèndum va ser d’una manca de visió preocupant. Va servir, això sí, per tal que les forces independentistes arrepleguessin transitòriament uns quants vots més, i va provocar l’efecte gravíssim de situar Ciutadans com a principal partit de loposició: gravíssim per al país i extremadament còmode per al Govern.

– “Hem guanyat”. Les forces independentistes no varen saber llegir els resultats de les eleccions del 2015. Era el moment per aturar-se i agrupar forces, però es va tirar endavant com si haguessin obtingut el setanta per cent dels vots.

– “Tenim pressa”. Una aplicació mecànica dels divuit mesos que el Govern escocès havia considerat necessaris per fer efectiva la independència dEscòcia si guanyava el sí en el referèndum, pactant les condicions amb el Regne Unit i la Unió Europea, va portar el Govern de la Generalitat a renunciar a governar durant quatre anys, fet que hauria estat legítim atesos els resultats electorals. Es va escurçar la legislatura, segurament a causa de les pressions de la CUP, que no volia allargar massa el seu incòmode suport a un president convergent, fixant un límit temporal innecessari i que ja ha arribat.

– “Només depèn de nosaltres. Una argumentació ingènua: considerar que laparició d’un nou Estat sorgit de l’Estat espanyol dins de la Unió Europea del segle XXI només depèn de la voluntat de la ciutadania de Catalunya. Cal no oblidar que el context dificilíssim en el que es mou la Unió Europea i el món sencer (del Brèxit als populismes) no ajuda. La independència d’un país ha de ser reconeguda pels altres, i això, en el marc dun Estat que per molt que es vulgui qualificar de dictatorial no ho és a ulls de cap Estat del món, necessita d’uns mecanismes que passen per un referèndum celebrat sota les garanties que defineix la Comissió de Venècia, òrgan assessor del Consell dEuropa.

– “Espanya és irreformable”. El Congrés de Diputats va rebutjar l’abril de 2014 la proposta del Parlament de Catalunya de traspassar a la Generalitat, per la via de larticle 150.2 de la Constitució, la competència de convocar un referèndum.

Però, no ha canviat res des de llavors? El fet que una força política com Unidos Podemos i les seves confluències, amb cinc milions de vots, doni suport a la celebració d’un referèndum, és menyspreable? És irrellevant l’elecció de Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE? Coneixem el trist posicionament dels socialistes sobre Catalunya, però si a mig termini triomfés una moció de censura a Rajoy amb el suport de PSOE, Unidos Podemos i els grups nacionalistes catalans i bascos, o si un PP en minoria es veiés obligat a convocar eleccions anticipades, el Govern de la Generalitat no hauria danalitzar si sobrien noves possibilitats? Em consta que actors importants del procés consideraven en privat aquest escenari abans que no es produís, tot i que ara no ho expressin en públic.

El 19 de maig, en lacte central del Pacte Nacional pel Referèndum, el poeta Luis García Montero ens va portar la solidaritat de moltes ciutadanes i molts ciutadans espanyols que creuen en un Estat plurinacional. La seva presència, àmpliament aplaudida pel públic, no havia agradat en determinats ambients independentistes. Com tampoc les nombroses adhesions al Manifest provinents de sectors polítics, institucionals i culturals de tot Espanya. Alguns necessiten vendre la imatge que a Espanya mai no canviarà res. És igual que Portugal, amb un govern d’esquerres, estigui revertint les polítiques d’austeritat, o que a França el sistema tradicional de partits hagi fet fallida: cal mantenir que ja no hi ha res a fer amb una Espanya reaccionària per definició, perquè si fos possible canviar alguna cosa, encara que fos lentament i amb dificultats, el full de ruta establert quedaria inutilitzat. Algú ha decidit que l’Espanya dels estudiants madrilenys que aplaudien Raimon a la Universitat ja no existeix. Qualsevol observador extern es sorprendria que a lentrevista de TV3 del diumenge 11 de juny amb el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras no sesmentés que, al cap de dos dies, el Congrés de Diputats espanyol discutiria una moció de censura a Rajoy i que en aquests moments pot existir una majoria parlamentària alternativa integrada pel PSOE, Unidos Podemos i grups nacionalistes que podria presentar més endavant una moció de censura guanyadora o, si més no, forçar unes eleccions anticipades. Tot, complicadíssim, però no més que aconseguir celebrar un referèndum unilateral i obtenir-hi el reconeixement internacional. El debat de la moció de censura ha posat de manifest lexcentricitat de la no aparició d’aquesta qüestió a l’entrevista: Pablo Iglesias ha fet un discurs impecable sobre els drets nacionals de Catalunya i la plurinacionalitat de lEstat, i la qüestió del referèndum ha esdevingut un dels temes estrella en el debat del Congrés de Diputats (no és això el que pretén encara el president Puigdemont?). La contradictòria abstenció del PDeCAT ha situat el partit del President en lequidistància entre qui ataca l’autogovern i amenaça les institucions catalanes i qui defensa el dret a decidir: un greu error. Però el problema de fons és el mateix: alguna reacció sectària i airada del dia després carregant contra Podemos des dalgun sector de lindependentisme mostra que alguns necessiten el discurs de lEspanya irreformable per mantenir encesa la flama.

– “La possibilitat d’apujar els impostos a les rendes més altes ja la discutirem quan siguem independents. Aquesta afirmació del PDeCAT per tallar en sec el debat sobre lapujada dimpostos a la gent més rica en els Pressupostos del 2017, enterrava també el debat sobre el que sha anomenat procés constituent”. Aquest és el fracàs més evident de la CUP en aquesta etapa. El debat sobre el país que volem no sha produït: ni per aplicar ara algunes mesures que no poden esperar ni per concretar com seria la Catalunya independent en temes com el marc institucional, la vinculació amb la Unió Europea, la defensa, loficialitat de les llengües, les polítiques econòmiques, la sostenibilitat, els drets de les dones i tantes i tantes altres coses que molta gent voldria conèixer abans de votar sí o no a la independència. I dir que es farà ara, en tres mesos i amb lagost pel mig, i sense conèixer les condicions i garanties en les que podrem votar, no sembla massa realista.

3. El Pacte Nacional pel Referèndum.

He tingut l’honor de formar part de la Comissió Executiva del Pacte Nacional pel Referèndum aquest darrer mig any. Reconec el tarannà obert del president Puigdemont, que ho va fer possible. Ha estat una experiència estimulant i engrescadora, que ha permès el treball conjunt i lleial de vuit persones amb ideologies diverses.

I ha suposat levidència de la necessitat que tenien Junts pel Sí i la CUP de modificar substancialment el programa amb els que es varen presentar a les eleccions del 2015, que considerava que aquelles eleccions ja eren el referèndum i que, en tot cas, el proper referèndum a celebrar seria ja el de la Constitució catalana en el marc duna Catalunya independent. Però la realitat és tossuda, i la victòria d’En Comú Podem en les eleccions generals reivindicant un referèndum els va obligar a rectificar, sense que ningú hagi reconegut que s’ha rectificat. Preocupats perquè la bandera del referèndum havia quedat en mans dels Comuns, han reconduït l’itinerari, i els que mai havíem abandonat aquesta reivindicació hem hagut descoltar com qui lhavia declarada una pantalla passada ens donava la benvinguda. Coses de la política.

Tanmateix, he de dir que és evident que el Pacte per un referèndum acordat amb l’Estat no va agradar gens a la CUP, que va evitar desmarcar-se’n

per estalviar-se la imatge de trencar una vegada més la unitat, però que no va donar suport a les votacions produïdes a les dues principals institucions de l’administració local: l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona.

I cap al final he tingut la sensació que el Pacte molestava: alguns volien una Executiva submisa a les directrius del full de ruta oficial, que fes una feineta ràpida, de compromís, i que acabés enterrant el Pacte Nacional, certificant que la via del diàleg estava morta. Però l’Executiva, després d’aconseguir que el Pacte es tornés a reunir, en bona part gràcies a la insistència dels Comuns, va acabar plantejant la necessitat de la continuïtat del Pacte Nacional i del diàleg entre els governs.

Al costat de determinades insuficiències, el Pacte Nacional ha estructurat una transversalitat que, sense cap mena de dubte, agrupa la majoria de la ciutadania que exigeix un referèndum; ha apoderat les entitats, que en el moment de la veritat han exigit la continuïtat d’aquest instrument unitari; ha aconseguit suports qualificats provinents de l’Estat espanyol, que lamentablement no shan donat massa a conèixer; ha comportat una implicació exemplar de les centrals sindicals majoritàries, CCOO i UGT, a l’àrea metropolitana de Barcelona; ha permès que les forces i entitats sobiranistes recuperessin la col·laboració amb sectors no independentistes amb els que havien perdut la interlocució, i ha tornat a mostrar la incapacitat de la direcció del PSC de controlar les diferents sensibilitats que encara conviuen dins del partit en moltes localitats. No està gens malament. Ben segur que, segons vagin les coses, el paper del Pacte Nacional, a mig termini, tornarà a ser fonamental.

4. La Comissió de Venècia.

En la recent entrevista a TV3, Puigdemont i Junqueras van tornar a caure en lerror de citar la Comissió de Venècia només per a allò que els interessa. No veuen que com més citen el Codi de Bones pràctiques en matèria de referèndums aprovat per aquest organisme depenent del Consell d’Europa, més posen en evidència les insuficiències del referèndum que proposen.

Quan Joan Coscubiela, de Catalunya Sí que es Pot, va plantejar al Parlament les garanties que exigeix la Comissió de Venècia, va recuperar iniciativa política i va enganxar fora de joc al Govern; varen dir que era un trampa, que Catalunya no tenia mecanismes per adreçar-se a la Comissió: tot desmentit en 24 hores. Algú havia explicat al Govern i a l’ANC que la Comissió no exigeix un mínim de participació en els referèndums per no donar avantatge a qui soposa a la proposta (tot i que caldria matisar que quan la mateixa Comissió fa ver una proposta sobre el referèndum de Montenegro, que la comunitat internacional va fer seva, va exigir un cinquanta per cent de participació i un cinquanta-cinc per cent de vots afirmatius, perquè no és el mateix preguntar sobre la independència d’un país que sobre una decisió ordinària de govern). Però la Comissió de Venècia exigeix uns requisits per validar un referèndum que van molt més enllà del nivell de participació: legalitat, llei aprovada amb un any danticipació com a garantia dels drets de la ciutadania, cens, organisme independent de control, igualtat de les posicions en els mitjans de comunicació públics… El més preocupant de l’entrevista de TV3 va ser quan el president Puigdemont va afirmar que, atesa loposició de l’Estat espanyol, no es pot exigir al referèndum del primer dia doctubre tots els requisits democràtics. Quins, no? Com lliga aquesta afirmació amb el que ha aprovat el Parlament sobre un referèndum amb totes les garanties democràtiques, efectiu i amb reconeixement internacional? Abans de demanar a les forces polítiques que es posicionin, en especial a les que no subscriuen el full de ruta oficial ni donen suport al Govern, això s’ha daclarir sense ambigüitats.

5. Les garanties del referèndum no explicades a TV3.

Es va anunciar lentrevista del diumenge 11 de juny a TV3 com el moment en què el Govern aclariria tots els dubtes sobre el referèndum previst per a loctubre. Però les preguntes principals, tot i que qui les formulava era un periodista fidel, varen quedar sense resposta. Continuen les incògnites, i lexplicació que cal amagar les passes a l’Estat cada vegada té menys credibilitat a mesura que s’apropa la data fixada. Aquestes són algunes de les qüestions que crec que la ciutadania té dret a conèixer amb temps suficient per poder decidir la seva actuació:

El cens.

Tothom ha de poder examinar el cens per comprovar si les seves dades són correctes i poder presentar, si cal, la corresponent reclamació a l’organisme que el gestiona. No sabem de quin cens estem parlant (més enllà de què només podran votar els majors de divuit anys i els que tinguin la nacionalitat espanyola). Quan sexposarà? Qui l’exposarà? Davant de qui s’hauran de presentar les reclamacions? Com es garantirà la protecció de dades personals segons quin mecanisme s’utilitzi? La Comissió de Venècia no accepta que el cens es confeccioni el mateix dia de la votació. Com sescolliran els presidents i vocals de les meses electorals? Per sorteig? Seran voluntaris, cosa que xocaria amb la seva necessària neutralitat?

– Els col·legis electorals.

On es podrà votar? La Generalitat tornarà a cedir els instituts? Com assegurarà que s’obren? És d’esperar que si no pot utilitzar els seus locals no intenti traspassar la responsabilitat als ajuntaments: qui convoca és el Govern i és ell qui ha dorganitzar el referèndum. El Govern ha decidit tirar pel dret sense pactar-ho amb els principals ajuntaments del país; ara no els pot demanar una implicació acrítica. Aquests dies, algunes declaracions comencen a fer evident que darrere les exigències als ajuntaments hi batega encara la mal assumida derrota davant Ada Colau a Barcelona.

La llei reguladora del referèndum.

L’Estatut de 2006, validat pel poble català, estableix que, per aprovar una Llei Electoral, que inclou la regulació de l’administració electoral, s’ha de fer amb el suport de noranta dels cent-trenta-cinc diputats i diputades del Parlament. El Govern considera legítim aprovar la llei que ha de regular el referèndum amb setanta-dos (o setanta-u) diputats? Com ho justificarà davant la comunitat internacional?

D’altra banda, la Comissió de Venècia estableix que per garantir els drets de la ciutadania la norma que reguli un referèndum no es pot aprovar o modificar dins lany immediatament anterior. La llei prevista per Junts pel Sí i la CUP sembla que es pot aprovar com a màxim un mes i mig abans de la data del referèndum. Ara està amagada, fet que el periodista Jaume Barberà ha qualificat, amb raó, com a vergonya”. I saprovarà, no tan sols sense el quòrum que fixa lEstatut, sinó per la via ràpida, en lectura única. Un mecanisme inútil, perquè no impedirà el Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries i la previsible suspensió per part del Tribunal Constitucional. Què hi guanyem, doncs, degradant el debat parlamentari?

La participació.

s enllà que sigui una exigència legal o no ho sigui, és evident que s’hauria de registrar un determinat nivell de participació en el referèndum perquè aquest fos creïble i es pogués intentar fer efectiu el seu resultat. No és el mateix una participació del seixanta per cent que del trenta per cent. Tal com deia el manifest del Pacte Nacional, el referèndum ha de ser inclusiu: s’hi han de sentit cridats a participar-hi tots els sectors de la societat. Si això no saconsegueix es podrà atribuir a la intransigència de lEstat i dels partits que cridaran a l’abstenció, però segons quin percentatge assoleixi aquesta abstenció serà un fracàs de qui convoca el referèndum. I avui no sabem si el Govern sautoexigeix algun nivell mínim de participació. La situació és tan complicada que no detecto que gent que el 9N va votar sí-no o sí-en blanc, avui se senti cridada a participar. I qui té la responsabilitat principal de fomentar la participació és el Govern.

– L’administració electoral.

Catalunya no disposa duna Sindicatura electoral, ladministració electoral pròpia, perquè el Parlament ha estat incapaç d’aprovar una Llei Electoral catalana en trenta-set anys. Quin organisme vetllarà per la netedat del referèndum? Quina participació hi tindrà el poder judicial, tal com exigeix la Comissió de Venècia? Es parla duna comissió d’observadors internacionals, però una cosa és l’administració electoral i una altra ben diferent els observadors. I com es garantiran els drets dels que no combreguen amb el full de ruta?

La neutralitat dels mitjans de comunicació públics.

La comissió de Venècia estableix que els mitjans públics de comunicació han dacollir en igualtat de condicions les diferents posicions que es poden expressar a lentorn de la convocatòria dun referèndum. Algú mínimament objectiu pot argumentar que TV3 i Catalunya Ràdio mantenen avui aquesta neutralitat o que la mantindran en el futur? I que TVE o algunes emissores privades actuïn amb la mateixa parcialitat però en sentit contrari no pot justificar l’ús que el Govern de la Generalitat fa dels mitjans que són de tots. El recent nomenament de Vicent Sanchis no és cap garantia de neutralitat; i l’anunci del cessament dun dels periodistes més prestigiosos de la nostra televisió com Joan Salvat, si es confirma, suposarà una vergonya per a la majoria parlamentària que dona suport al Govern.

La seguretat jurídica dels funcionaris.

Aquest va ser un dels temes principals de la darrera reunió del Pacte Nacional. CCOO i UGT varen exigir respecte pels drets dels funcionaris, des de la posició de força que els dona haver participat activament en lexigència del referèndum. No pot ser que la resposta sigui: Que els funcionaris no pateixin. La teoria de dues legalitats de les que els funcionaris en poden escollir una, no se la creu ni un estudiant que acabi dentrar al primer curs de la Facultat de Dret. No hi pot haver dues legalitats contraposades. Hi ha una legalitat, el marc jurídic espanyol, que inclou el català; o una ruptura amb la legalitat, que pot ser legítima, però que sha dexplicar amb pèls i senyals a qui se li demana que la faci. Com garantirà el Govern la seguretat jurídica dels funcionaris si davant duna ordre dels seus superiors reben un requeriment o una notificació judicial que els exigeix no complir-la? I el tema és important, perquè la possible substitució de funcionaris per agents electorals voluntaris no seria acceptable per a la comunitat internacional.

En aquest camp, és imprescindible negociar amb els sindicats, sense inventar-se un model sindical inexistent a Catalunya: en la Generalitat i en ladministració local, el sindicat majoritari és CCOO. En la Generalitat, lacompanyen en la Mesa General de la Funció Pública IAC i UGT. I en l’administració local, la segona i tercera força són UGT i CSIF.

El paper dels Mossos dEsquadra i de les policies locals.

No es pot fugir destudi davant dun tema daquesta magnitud. És evident que, tal com va afirmar el President, lEstat espanyol no vol reunir la Junta de Seguretat i no vol atorgar als Mossos la presència en els organismes de coordinació internacional que els correspon, fet gravíssim quan ens trobem davant lamenaça del terrorisme gihadista. Però davant del referèndum, la qüestió és si es respectarà el paper de policia judicial que els policies obligatòriament han dexercir o si es cridarà a la desobediència, regalant així en safata al Govern del PP la possibilitat de posar el Cos de Mossos a les ordres del Ministeri de lInterior.

Fora bo recordar avui les reflexions del tinent coronel Frederic Escofet, patriota reconegut, que va ser Comissari d’Ordre Públic de la Generalitat republicana i durant un temps cap del Cos de Mossos d’Esquadra. Escofet assenyalava les diferències en el comportament dels Mossos lany 1934, quan sels va demanar trencar amb la legalitat, i lany 1936, quan sels va requerir a defensar la legalitat enfront de laixecament feixista: “És molt diferent lluitar del costat de la legalitat o bé lluitar de l’altre costat. En el primer dels casos, com més lluites, més recompensa pots esperar-ne. Altrament, com més lluites més tenfonses. Aquella nit, al Palau de la Generalitat, els Mossos estaven preocupats per la seva carrera, per la seva família: no estaven en actitud combativa. (…) Això va ser una gran lliçó per a mi per afrontar lavortament de la revolta militar del 19 de juliol de 1936 a Barcelona. Sabia, per experiència, que la tropa que ha de lluitar contra la legalitat no actuava com podia esperar-se per part del comandament. No ens trobem en una situació igual, però la reflexió ens pot ser d’utilitat. Cal demanar que el Govern de la Generalitat no traspassi als funcionaris, policies inclosos, els problemes que ell ha de resoldre.

El paper de la ciutadania.

El Govern ha de parlar clar. En molts debats apareix la mateixa pregunta: quin sacrifici ens demanarà el Govern? La gent comença a ser conscient que la via del referèndum unilateral pot tenir costos personals i col·lectius. I volen saber quins seran. Si es crida a la mobilització, ja no es tractarà de repetir les manifestacions familiars i festives de la Diada Nacional. La ciutadania té dret a saber fins on caldrà arribar. El Govern faria bé a mesurar amb rigor les forces i la capacitat de sacrifici de la part de la societat que defensa la independència; no sigui que els que som titllats dequidistants, quan no de botiflers, sortim al carrer a defensar les nostres institucions, mentre els hooligans del procés continuen fent piulades des de casa seva amagats en l’anonimat, i alguns botiguers fan el que sempre han fet en les vagues generals: abaixar la persiana només quan passa la manifestació, per tornar a obrir la botiga quan els darrers manifestants tomben per la cantonada.

Negociació?

El president Junqueras, en la citada entrevista de TV3, va afirmar que després del referèndum, si guanyava el sí, caldria negociar amb lEstat espanyol. O sigui, que potser no cal demonitzar als que voldrien negociar abans i després.

El professor Ferran Requejo, gens sospitós de no donar suport al procés, ha afirmat recentment que el primer doctubre podria ser el salt d’un obstacle per avançar cap al referèndum definitiu.

Si no es descarta la negociació amb l’Estat i si pot ser que encara que poguéssim votar l1 doctubre això no fos definitiu, no caldria aclarir-ho a la ciutadania?

6. Qui sha de definir?

Davant d’aquestes i altres incògnites, com es pot traslladar la pressió als Comuns, si no és per interessos partidistes i per intentar defugir les pròpies responsabilitats?

Catalunya en Comú i els partits que l’han conformat han defensat sempre el dret a lautodeterminació de Catalunya, molt especialment el PSUC i ICV. Han defensat la reivindicació del referèndum com a solució possible al conflicte, fins i tot quan Junts pel Sí i la CUP el varen abandonar, tot definint les eleccions del 2015 com a plebiscitàries. Han defensat el referèndum acordat amb l’Estat aportant els únics suports significatius vinguts de la resta de l’Estat i d’Europa. I, davant la intransigència reaccionària del Govern del PP, continuen defensant el dret a decidir i les institucions catalanes exigint, això , que el referèndum tingui les garanties democràtiques necessàries per a ser reconegut per la comunitat internacional com un autèntic referèndum. Però el Govern de la Generalitat calla, i dedica tota una entrevista en horari de màxima audiència a TV3 a demanar confiança a la ciutadania sense explicar res. I aquí està el quid de la qüestió: Catalunya en Comú no comparteix el full de ruta definit ni dona suport al Govern. Com es pot demanar confiança cega a qui no forma part de la majoria parlamentària i no disposa de la informació necessària? I més enllà: com es pot demanar confiança cega a la ciutadania?

Ara sembla que el Govern ha optat per anar explicant píndoles parcials i insuficients sobre les característiques del primer d’octubre. Cada vegada sembla més urgent una compareixença solemne del president Puigdemont al Parlament per aclarir si el referèndum que vol convocar reunirà o no les condicions exigibles a qualsevol referèndum per ser considerat com a tal, i que haurien de permetre que el seu resultat sigui vinculant i reconegut per la comunitat internacional. Lanunci de la creació d’una bossa de voluntaris podria començar a recordar un 9N que sha afirmat no voler repetir. Si el referèndum acaba no sent un referèndum, el Govern també haurà d’exposar com enfoca la jornada i quin tipus de mobilitzacions preveu.

Cal mobilitzar-se per defensar aferrissadament el nostre dret a celebrar un referèndum per decidir el futur polític de Catalunya. Però la ciutadania té dret a saber a què és convocada i què se li demana; i a saber-ho amb temps suficient. Les coses són complicades i és normal que apareguin incerteses, però no pot ser que nhi hagi tantes. Lactitud intransigent del Govern del PP no justifica la no aplicació del principi de transparència ni la vulneració del dret de la ciutadania a estar informada sobre fets transcendents, o del dret del Parlament de Catalunya a debatre amb qualitat democràtica decisions que poden marcar el futur del país. La millor victòria del PP podria ser obligar el Govern de la Generalitat a degradar la nostra democràcia, tot i que lobjectiu sigui enfortir-la. El Govern de la Generalitat ha de tenir present que hi ha molta gent que defensa el referèndum, que és sobiranista i que, fins i tot, és independentista, però que no comparteix el seu full de ruta.

 

 

*******

Joe KLEIN, “Yes He Did. Judging Obama’s Legacy” a Foreign Affairs (july/august 2017)

https://www.foreignaffairs.com/reviews/review-essay/2017-06-13/yes-he-did?cid=int-lea&pgtype=hpg

“My name is Barack Obama, Im a black man and Im president of the United States,Obama once told his staff, as he pondered a risky domestic policy choice. Of course I feel lucky.This was unusual. Obama was not one for melodrama. His presidency was historic—and implausible—because of his ethnicity: his middle name was Hussein, and his last name was easily mistaken for that of Osama bin Laden. He governed through memorable crises, domestic and foreign. There were landmark successes and some notable failures. But all of these happened within the context of regular political order. Obama’s campaign promise of hope and changeseemed pretty dramatic at the time; the expectations ran as high among liberals as they would later for Donald Trumps populist radicalism among some conservatives. And yet, Obama was not a radical. He was an adventurous moderate at home and a cautious realist overseas. He was careful, sometimes to a fault, thoughtful, subtle, and restrained at a time when those qualities were not highly valued by the public or the media.  

It is, of course, far too early to give a measured evaluation of Obamas presidency. But intrepid journalists always try to sum things up. (I did, too, at the end of the Clinton presidency). Peter Baker’s Obama is a coffee-table book, chock-a-block with stunning photos, that rises above its genre thanks to the quality of the authors reporting and analysis. Baker had a front-row seat for the Obama presidency, as White House correspondent for The New York Times. Jonathan Chait’s Audacity is a smart, partisan account of Obamas domestic successes—and of the political forces, on the left and the right, that prevented a rational accounting of his achievements as they were taking place. Michael DAntonio’s A Consequential President doesnt break new ground, but it gives a more human cast to Obamas presidency than Chaits austere and policy-centric portrait. 

WONK IN CHIEF

Chait does get the nature of Obamas domestic policy right: Many of Obamas policies borrowed from and updated the moderate Republicanism that its old party had forsaken.The Affordable Care Act, or Obamacare, took its core principles, the individual mandate and health insurance markets (called exchanges), from the conservative Heritage Foundation. Obamas quiet but profound shift away from fossil fuels had its roots in the environmental policies of Richard Nixon and George H. W. Bush. His essential foreign policy realism also flowed from Bush the Elders administration. The Obama Doctrine—“Dont do stupid shit”—was the foreign policy equivalent of the Hippocratic oath, a welcome humility after George W. Bushs naive idealism and military overreach. Obamas failures, in Libya and Syria, came when he wandered away from his doctrine. Obama didnt break up the behemoth Wall Street banks, even after they had demonstrated their tendency toward moral hazard; he chose instead to regulate them, a policy that elicited some initial prudence from the banks but will be judged fairly only in the fullness of time. His greatest success, the 2009 stimulus plan, was a carefully constructed, centrist combination of tax cuts and public works. 

But DAntonio notes that the Dow Jones industrial average dropped some 300 points the day the stimulus was passed, and Chait notes that in a 2010 Pew poll, only a third of Americans asked said they believed the program had helped the job situation.The inability of the public and the media to logically evaluate Obamas programs when they were proposed, and even after they were enacted, was a striking aspect of his presidency. Was it racism, political extremism, or—perhaps worse—a steady decline in the American publics ability to understand or care about complicated issues? The fact that the default position of the news media had moved from skepticism to cynicism—implying that every political act was a form of partisan gamesmanship—certainly played a large part. 

The reaction to Obamas signature achievement, the Affordable Care Act, serves as a case study in the difficulties Obama faced as president, and the difficulties in evaluating his record even now. The exaggerated metaphor,the prescient conservative populist Pat Buchanan once observed, is really the staple of American political language.By the time Obama came to office, the exaggerated metaphor had devolved into flagrant misrepresentation. Republicans called Obamas health-care plan socialized medicine,even though it depended on free markets and private insurance companies. Former Alaskan Governor Sarah Palin discerned nonexistent death panelsin the legislation. Republican Senator Mitch McConnell of Kentucky called it the single worst piece of legislation passed in the last 50 years.William Kristol, then the editor in chief of the conservative Weekly Standard, observed, The coming Obamacare train wreck is endemic to big government liberalism.” 

There were serious flaws in the legislation. The state health-care markets were too narrowly drawn; they should have been regional, which would have made them more competitive. They also should have been open not just to individuals but also to all businesses, which would have increased the risk pool. The plans themselves were too restrictive, mandating too many required services; simple, catastrophic coverage would have made the program more attractive to young people. But the coming Obamacare train wreckhasnt come. Although insurers dropped out and some states were reduced to offering only one health plan, an additional 20 million people now have health-care coverage. Obama also made some progress toward cost containment, by giving financial incentives to health-care providers that moved away from inefficient fee for servicesystems and instead paid doctors salaries. As Chait observes, more than three-fifths of consumers still have a choice among three or more plans. He goes on: Even at their higher levels, premiums will be almost exactly what the Congressional Budget Office had forecast when Obamacare passed.

The struggle of the Republicans in the House of Representatives to repeal and replacethe Affordable Care Act is a testimony to the programs essential worth; it can easily be repaired. But somehow, the public perception of Obamacare was far more dire than the reality. One problem was that the media were unable or unwilling to clarify complicated policy issues. Republicans could decry it using simple sentences; compound sentences with abstruse subclauses were required to defend it. Another problem was that Obamas name was attached to the program; polls consistently found that more people favored the Affordable Care Actthan Obamacare.” To make matters worse, compromise that it was, the act had few passionate defenders on the left—which truly favored socialized medicine.

But Obama himself, often a great communicator, was part of the problem, too. He tried to sell the program using its most popular focus-grouped elements: the prohibition on coverage caps, the ban on denying coverage due to preexisting conditions, and the provision for children up to the age of 26 to remain on their parentsplans. At the same time, he allowed a central misperception of the program to stand: that Obamacare was a giveaway for the indigent. In fact, the poor were already covered through Medicaid, whereas his was a program for uninsured working people and the self-employed. 

Obama’s other domestic successes were similarly muffled. He unveiled reform programs in education, such as Race to the Top, a competitive grant, that were opposed by the teachersunions, perhaps the most powerful Democratic special interest group. He acknowledged that Head Start, the early childhood education program that was universally assumed to be successful by Democrats, had serious problems—a comprehensive government study showed that it was having a minuscule impact—and needed to be reformed. His support for alternative energy, especially through tax credits embedded in the 2009 stimulus package, helped wind and solar power surge toward the critical mass that will make Trumps efforts to revive the coal industry irrelevant. The response of the Obama administrations Justice Department to the police shooting of Michael Brown in Ferguson, Missouri, was notable for its balance: the officer was exonerated, but the city and the police department were found to be guilty of systemic racism. As was the case with so much of Obamas presidency, neither the left nor the right was satisfied. 

OBAMA ABROAD

Overseas, Obama avoided major disasters during a period of historic turmoil, especially in the Middle East. The regions straight-line national borders were beginning to unravel, 100 years after the colonial powers drew them. George W. Bushs invasion of Iraq had hastened the chaos, but a radical transformation was probably inevitable. Iraq, Libya, Syria, and Yemen were theories more than countries. Afghanistan and Pakistan were rendered perpetually unstable in 1893 by the Durand Line, drawn across the Hindu Kush, which divided the Pashtun nation and led to Taliban rebellions on both sides of the Afghan-Pakistani border. Obama privately regarded Pakistan as the most dangerous place on earth, with not only the Taliban insurgency in the north but also guerrilla movements elsewhere—to say nothing of its estimated 120 nuclear weapons. Worse, this ostensible ally had a history of military coups and a penchant for harboring terrorists. Adding to the regions chaos, Saudi Arabian charities funded radical Salafists, such as al Qaeda and the Islamic State (also known as ISIS). Meanwhile, tensions between the Shiite power Iran and its Sunni neighbor Saudi Arabia devolved into proxy wars in Syria and Yemen.

Obama made the reasonable assumption that full-scale U.S. military intervention in the region would only make matters worse. Instead, he expanded the use of special operations forces, drone strikes, and cyberwarfare to limit terrorist threats to the United States. His most important and riskiest diplomatic action in the region, the deal restricting Irans nuclear program, had the potential in the long run to give the United States leverage—and neutrality—in the Shiite-Sunni struggle. The hope was that Irans essentially moderate and middle-class populace would eventually compel the theocratic military dictatorship to curb its nuclear excesses and perhaps even cooperate with the United States in areas of mutual interest—namely, the struggle against ISIS and the Taliban. Although the Iranian government did abide by the terms of the deal, its truculence has made this marriage of inconvenience near impossible in the short run. But in the future, a more balanced U.S. stance in the Shiite-Sunni conflict remains a possibility. 

Chait, clearly more comfortable on domestic turf, dismisses Obamas foreign and national security policy in one cursory chapter. Afghanistan is barely mentioned; the growing centrality of cyberwarfare is barely acknowledged. He faults Obama for not creating a transformational” foreign policy, a Monroe Doctrine or Rooseveltian Big Stick,but doctrines are highly overrated in a multipolar world. And at any rate, Obama did have his Hippocratic creed, an important corrective after the recklessness of the Bush administration.

Indeed, the Obama Doctrine probably should have had a corollary: “Dont say stupid shit, either.Strangely, for a president proud of his self-discipline, there was a lot of loose talk, and it often got him into trouble. It was imprudent for the leader of the most powerful country in the world to say that Bashar al-Assad must goin the midst of Syrias complicated civil war, and then do little to achieve that goal. It was foolish, likewise, to establish a redline” against the use of chemical weapons in Syria, and then not enforce it. When Assad used such weapons after Obama departed, Trump demonstrated via cruise missile that the United States could take proportionate action if the line was crossed. The Obama administration announced a reset” with Russia and a pivot” to Asia, both of which proved more rhetoric than reality. The president was more controlled when it came to domestic policy, but he still occasionally lapsed into unnecessary overstatement: No matter how we reform health care, we will keep this promise to the American people: If you like your doctor, you will be able to keep your doctor, period. If you like your health-care plan, youll be able to keep your health-care plan, period. No one will take it away, no matter what.As it happened, a relatively small number of people who had policies that didnt include the coverage mandated by the Affordable Care Act werent able to keep their doctors or their plans—which gave Republicans additional fodder for their misrepresentations of the bill. 

Still, despite those stumbles, Obamas personal style was meticulous. He studied hard and worried a lot. Baker reports that Obama told his staff after months of deliberation about the troop surge in Afghanistan, I’ve got more deeply in the woods than a president should, and now you guys need to solve this.His flagrant intellectuality sometimes annoyed Republican leaders in Congress, including the Speaker of the House. President Obama was on the telephone, and John Boehner had grown weary of the long-winded lecturing,” Baker reports. Finally, Boehner put the phone down on his desk and lit up a cigarette while the president kept talking. Mitch McConnell had similar conversations with Obama and, while he never put the phone down, he sometimes watched baseball on television while the president went on and on.

At other times, especially when the media demanded a histrionic response to an outrage that Obama didnt consider outrageous, he could seem maddeningly aloof. After the Deepwater Horizon oil platform blew up in the Gulf of Mexico, for example, the Democratic political strategist James Carville grew frustrated. He just looks like he is not involved in this,he said on television. Man, you got to get down here and take control of this and put somebody in charge of this thing and get this thing moving. Were about to die down here.” 

Obama’s diffidence after terrorist attacks was more problematic. His robotic stoicism,” as Baker puts it, was meant to be tactical. The president believed that the media, and political rivals such as Trump, were overplaying the threat. Terrorism was a low-grade fever that would spike occasionally despite the United Statesbest efforts. In a speech at West Point in May 2014, he seemed to signal a downgrading of the war on terrorism, saying, The threshold for military action must be higher.The timing was unfortunate. ISIS began taking broad swaths of Iraq and Syria that spring. 

But Obama did take terrorism seriously—and reacted proportionately. He ratified Bushs domestic data-mining program, despite the opposition of civil liberties advocates. According to Baker, he once told his aides, without irony, The C.I.A. gets what it needs.Obama kept the special operations pressure on, ordering the raid on bin Ladens compound and targeted drone strikes, including the killing in Yemen of Anwar al-Awlaki, a U.S. citizen who had inspired terrorists around the world. But Obama also understood that some of the so-called terrorist attacks—such as the killing of 49 people at a gay nightclub in Orlando, Florida—were better categorized as mass killings by deranged individuals. Obama stubbornly refused to use the term radical Islamic terrorism.He also foolishly played golf on Marthas Vineyard the day after the American journalist James Foley was beheaded by ISIS, an act on Obamas part that seemed to ignore the enormity of the outrage.

When an unnamed aide celebrated Obamas subtlety and sophistication in supporting the attack on Libya by telling The New Yorker that the president was leading from behind”—the Europeans launched the air strikes, with U.S. support—it became a metaphor oft-used by his opponents, a euphemism for cowardice. Over time, the reason for Obamas reticence became manifest: Europe and the Arab League had neither the interest nor the ability to build a nation after Muammar al-Qaddafi was dispatched. Libya became Obamas failure.

In the end, Obama paid far more attention to foreign and national security policy than did his Democratic predecessor, Bill Clinton, but then again, they governed in different eras. Clinton assumed the presidency directly after the end of the Cold War, a time of unprecedented global quiet and American prosperity. His training, as governor of Arkansas, and his personal interests were domestic. He thought that the greatest American contribution to global stability was the expansion of economic growth through globalization—economic policy was foreign policy, he often said. Clinton knew little about the military (he famously had to learn how to salute), and it wasnt until late in his first term, with Ambassador Richard Holbrookes success in ending the Balkan wars, that he began to focus on events overseas. He would be criticized for allowing the growth of al Qaeda in his second term, and in retrospect, a more aggressive effort to destroy bin Ladens operations in Afghanistan might have been warranted. Clinton admitted privately that he would have liked to test his mettle in a crisis, but he was lucky: history didnt give him one.

Obama, by contrast, spent every day of his presidency at war. He came to the office inexperienced but interested in foreign policy. His ambitions greatly exceeded Clintons. Before the economic crash of 2008 forced his attention on domestic recovery, he hoped his greatest contribution would be to change the United Statesunilateral and bellicose posture toward the rest of the world, particularly the Muslim world. The address he delivered in Cairo in June 2009 was a plea for a new, postcolonial order in the region. Obama saw himself playing a dramatic role in this regard. He hoped that his rise to power would herald the end of the era of Western condescension toward the rest of the world. Instead, the world seemed to turn in a different direction: inward, toward a populist tribalism that represented the opposite of his cosmopolitan vision.

NO ESCAPE

All presidents make mistakes. Obama made fewer than most, but his were magnified by the extreme partisanship of his era—and by the expectations he brought with him. His model was Abraham Lincoln, who also governed a divided country. He used Lincolns Bible to take the oath at his inauguration. But in the end, Obama was not a transcendent leader. No one could be. He was an admirable leader, whose eloquence could lift the country in hard times. His responses to the shootings in Sandy Hook, Charleston, and Dallas were personal and stunning. His efforts at gun control, by contrast, were a complete failure; the power of the National Rifle Association was curiously unassailable, given that most Americans agreed with the modest reforms Obama proposed. But the clarity of his mind, his relentless rationality, cut through the usual political boilerplate and bromides. Here he is explaining why the use of force was sometimes necessary, when he received a Nobel Peace Prize he knew he didnt deserve:

As someone who stands here as a direct consequence of Dr. Kings life work, I am living testimony to the moral force of non-violence. I know theres nothing weak—nothing passive—nothing naïve—in the creed and lives of Gandhi and King.

But as a head of state sworn to protect and defend my nation, I cannot be guided by their examples alone. I face the world as it is, and cannot stand idle in the face of threats to the American people. For make no mistake: Evil does exist in the world. A non-violent movement could not have halted Hitlers armies. Negotiations cannot convince al Qaedas leaders to lay down their arms. To say that force may sometimes be necessary is not a call to cynicism—it is a recognition of history; the imperfections of man and the limits of reason.

But the simple power of the speech was lost amid public controversy. The prize was awarded, conservatives said, as a sigh of European relief after the bellicose presidency of Bush. Some on the left carped that Obama was hardly worthy of a peace prize: he was leading two wars, and mounting a major counterterrorist campaign, when he spoke in Oslo. In the end, a thick and noxious cloud of partisanship and pettiness cast a shadow on everything Obama did.