Del desenvolupament i desenllaç del 12è congrés del PSC se’n pot treure la conclusió que el procés de reconstrucció del projecte socialista a Catalunya serà llarg i complexe. Certament, és una conclusió massa òbvia, però és que el congrés no ha aportat senyals clares sobre com pensa el PSC recuperar l’espai polític i electoral perdut i articular de nou una majoria progressista per tornar a governar el país i les seves viles i ciutats.

Podria dir-se que el PSC ha optat per una prudent renovació, més atent a preservar els equilibris interns que a dirigir un missatge entenedor a la societat catalana. Probablement deu ser el màxim que podia fer amb unes regles del joc pròpies de la vella cultura política que ara es diu que es vol superar.

Així, les lectures que s’estan fent del congrés permeten dir tant que és l’inici de la remuntada gràcies a la renovació del lideratge i a la preservació de la unitat interna -segons la versió oficial- com que l’antic aparell continua en el fons controlant el partit, un cop avortats els intents de l’oposició interna (vegi’s el comentari del director de La Vanguardia).

  • José ANTICH, “Un petit gir” a La Vanguardia (19-12-11)

Però, les coses no són tan senzilles. El resultat del congrés   deu ser el desitjat per l’antiga direcció: Pere Navarro és el nou primer secretari; s’ha aconseguit una executiva d’integració; la conflictiva qüestió de la relació amb el PSOE s’ha diferit i diluït; l’opció d’Àngel Ros s’ha afeblit … Però segurament no s’hi ha arribat per la via prevista, perquè no estava en el guió ni la votació secreta de l’informe de gestió, ni la votació separada del primer secretari i de la nova executiva, ni la confrontació de dues candidatures que ha permès visualitzar l’existència d’una majoria i d’una minoria.

Paradoxalment, aquestes majoria i minoria corresponen més a una lògica del passat que a una dinàmica de futur. En certa manera, reflecteixen els corrents interns que ímplicitament han conviscut dins del PSC des del congrés de Sitges, però difícilment porten dins seu els embrions de futur que el socialisme català necessita si vol recuperar un paper central en la política catalana. La majoria està massa condicionada per la vella cultura política (de fet, sense aquesta cultura probablement no seria tal majoria). La minoria -que s’ha volgut portadora d’una nova cultura política- no ha estat prou coherent i ha acabat com sempre acceptant l’aixopluc que li oferia la majoria, de manera que ni Àngel Ros, ni Joan Ignasi Elena semblen haver aprofitat suficientment la seva oportunitat. Com afirma Josep Ramoneda potser el més decepcionant del congrés hagi estat que no s’ha visualitzat l’existència d’un nucli renovador, capaç de generar propostes i d’exercir pressió sobre les estructures d’un partit que ha tocat fons.

  • Josep RAMONEDA, “Todo por resolver” a El País Cataluña (20-12-11)

Potser la conclusió d’en Ramoneda sigui massa negativa. D’una banda, cal concedir a Pere Navarro el benefici del dubte. D’altra banda, tant de la dinàmica del congrés com d’algunes de les mesures aprovades se’n desprenen possibilitats reals de renovació de la cultura política del PSC. Concretament, l’adopció del mètode d’eleccions primàries obertes a la ciutadania per elegir el proper candidat socalista a la Generalitat és una oportunitat real de renovació que el PSC no pot desaprofitar. Però unes primàries obertes i transparents, realitzades amb un modèlic respecte a les formes democràtiques, no resolen per si mateixes els problemes de fons de la reconstrucció del projecte del PSC. Poden ser, sens dubte, un potent instrument de mobilització i dinamització internes, de competició positiva pel lideratge i de projecció externa, però de poc serviran si l’oferta que es presenta a la societat catalana és inadequada a les seves aspiracions i necessitats o buida de contingut. L’instrument no pot substituir el projecte.

Un projecte que ha de partir del reconeixement de la societat catalana tal com és avui en dia, que ha d’admetre l’erosió progressivament accelerada de les bases electorals que han sustentat les seves victòries, tal com explica Oriol Bartomeus.

  • Oriol BARTOMEUS, “El risc de ser només els ‘últims de Felipe’” a Públic (19-12-11)

Un projecte que ha de superar l’imatge esvaïda d’un socialisme català que manté oberts alguns problemes essencials  des de fa massa temps. Jaume Badia n’enumera alguns:

Què és primer, Catalunya o el PSOE?

Cóm s’expressa políticament el socialisme català a Espanya? Grup parlamentari o eufemismes?

Quina és la via socialdemòcrata per superar la crisi? (veure un article de Joan Majó)

Cóm es concreta la vocació de centralitat d’un partit de govern com el PSC en una situació crítica com la present? Quina col·laboració amb el Govern de Catalunya?

Cóm es reconstrueix una alternativa d’esquerres per tornar a governar Catalunya?

  • Jaume BADIA, “Velles i noves ferides encara obertes” a Públic (19-12-11)
  • Joan MAJÓ, “Futuro: equidad y sostenibilidad” a El País Cataluña (22-12-11)

Certament, es tracta d’una agenda de deures difícil i exigent, que no admet respostes improvisades, però que si necessita d’un full de ruta precís per treballar-hi sense pausa i també de gestos polítics que emetin un missatge nítid a la ciutadania que el socialisme català s’ha tornat a posar en marxa.

 

Sense oblidar que la realitat no s’atura i que, per tant, la nova direcció del PSC difícilment disposarà de cent dies de gràcia. Sense anar més lluny, haurà d’afrontar com es posiciona en el procés de renovació del socialisme espanyol, amb la dificultat afegida de la probable candidatura d’una militant del PSC a dirigir el PSOE, que, en cas de produir-se, plantejarà de nou de forma abrupta el tipus de relació que han de mantenir les dues organitzacions i, més enllà, el dilema sobre quina és la prioritat política del socialisme català.

Altres comentaris sobre el congrés del PSC a banda dels anteriorment citats:

  • Pere ALMEDA, “Un canvi sense la tutela dels d’abans” a Públic (19-12-11)
  • Francesc-Marc ÁLVARO, “Deixar el mal a dins” a La Vanguardia (19-12-11)
  • Carles CASTRO, “L”origen’ del PSC” a La Vanguardia (18-12-11)
  • Joaquim COLL, “A la recerca de la credibilitat perduda” a El Periódico (18-12-11)
  • Enric COMPANY, “El PSC resuelve la primera mitad” a El País Cataluña (19-12-11)
  • Antoni DALMAU, “Tot està per fer” a Públic (18-12-11)
  • Jordi MARTÍ, “Recuperar principis i eliminar dogmes” a Públic (19-12-11)
  • Andreu MAYAYO, “Catalunya necessita un nou i millor PSC” a Públic (19-12-11)
  • Carles PASTOR, “Canvi de cares, mateixa majoria” a El Periódico (19-12-11)
  • Carles RIBERA, “El PSC, pel bon camí” a El Punt/Avui (19-12-11)
  • Albert SÁEZ, “¿Navarro serà un Guardiola?” a El Periódico (18-12-11)
  • Marçal SINTES, “Reparació i posada a punt” a El Periódico (22-12-11)
  • Joan SUBIRATS, “Per ara només hi ha campament base” a Públic (19-12-11)
  • Marina SUBIRATS, “L’aliança perduda de les dues ànimes” a Públic (19-12-11)
  • Francesc VALLS, “Un congreso de transición” a El País Cataluña (18-12-11)
  • Vicenç VILLATORO, “El retorn de l’eix nacional” a Ara (21-12-11)