Apunts de Jaume Bellmunt arran del debat del Taller de Política amb Astrid Barrio, Joan Marcet i Jordi Mercader (30-11-15)

Quan encara no s’ha paït el resultat de les eleccions catalanes del 27-S, tenim a sobre les eleccions generals del 20-D, que també s’intueixen de difícil digestió. Aquesta indisposició política que patim és un símptoma evident del procés de mutació del sistemes polítics català i espanyol, que s’està manifestant en tot el cicle electoral iniciat amb les eleccions europees i que es tancarà -sorpreses a banda- amb les eleccions generals.

Com es notori, el cas de Catalunya presenta una especial peculiaritat que es caracteritza per un contrast acusat entre la imaginació política i la realitat política i social. O, per dir-ho, més directament entre jugar a la política i fer política de debò.

Aquesta dissonància es reflecteix clarament en una opinió pública -tal com reflexen les enquestes i ha explicat Joan Marcet- que distingeix nítidament entre les aspiracions i les expectatives reals de la seva consumació. És el cas palmari de l’opinió sobre la independència de Catalunya, que presenta un gap espectacular entre el 45.5% dels que manifesten que votarien a favor de la independència en un referèndum, el 33.3% que considera que l’única sortida es plantejar la independència i el 14% que creu que el procés sobiranista s’acabarà amb una declaració unilateral d’independència (segons el sondeig de Feedback del 20-27 de novembre de 2015 per a La Vanguardia). Un gap també detectat en el sondeig de l’ICPS (octubre 2015), en el que un 37% és favorable a una Catalunya independent, un 34% li agradaria que el procés culminés amb la independència i un 17.1% que creu que realment acabarà així. A destacar que ni entre els votants de JxS (36.6%) ni els de la CUP (35.4%) són majoria els que creuen que el procés desembocarà en la independència.

El problema és que els dirigents sobiranistes no semblen participar d’aquest sentit comú de l’opinió pública quan segueixen creient -o fent creure- que aquest gap entre aspiració ideal i probabilitats de realització és inexistent. Si més no, això és el que es desprén de la negociació entre JxS i la CUP que ha tingut com a primer i únic resultat la resolució del Parlament per iniciar la secessió en un termini de 18 mesos, amb la derivada de deixar en mans de la CUP la investidura d’Artur Mas com a president.

Les peripècies entorn de la investidura estan posant de manifest les contradiccions i les febleses del sobiranisme. Cada dia que passa es fa més evident que la pretesa unitat sobiranista és inviable. En primer lloc, per la incompatibilitat entre un partit tribunici com la CUP (veure aquest article d’Astrid Barrio) i uns partits de govern com CDC i ERC. En segon lloc, per la permanent -tot i que avui silent- competència entre CDC i ERC per l’hegemonia del sobiranisme. I, en tercer lloc, per la difícil convivència de partits i moviments dins d’aquest espai.

De la mateixa manera que en el bloc no sobiranista existeix una fragmentació que fa impossible que actuï com a tal, en el bloc sobiranista es perfilen tres posicions incompatibles: la del sobiranisme moderat i gradualista que intentarà representar la CDC refundada; la del sobiranisme radical i gradualista que vol representar ERC; i la del sobiranisme antisistema de la CUP.

La recomposició del sistema polític català s’està produïnt entorn de l’eix nacional i pot acabar quallant en quatre espais que representin, respectivament, el manteniment de l’actual statu quo (PPC, C’s), l’aposta per la reforma constitucional federal (PSC, CSP, UDC), el sobiranisme moderat (CDC) i el sobiranisme radical (ERC, CUP).

Però aquesta evolució serà segurament molt lenta, condicionada òbviament per la recomposició simultània del sistema polític espanyol. Mentre, és força probable que s’agreugi el problema de la governabilitat a Catalunya. La divisió en blocs operada en els darrers anys no facilitarà els acords pragmàtics per la governabilitat que serien lògics i propicis en un sistema més fragmentat, però la fragmentació afecta l’interior d’uns blocs que de moment semblen impermeables i que fan impossibles ara per ara pactes entre forces sobiranistes i no sobiranistes. La combinació de fractura entre blocs i de fragmentació dins de cada bloc esdevé un handicap letal per a la governabilitat.

Molt probablement, a la llarga, la única solució viable per a governar una Catalunya dividida serà un acord de caràcter consociatiu. Però hi ha un llarg camí per recòrrer, fet d’adaptacions i rectificacions, fins a quallar un nou mapa polític i, més important, amb una nova cultura política, diferent a la cultura política catalanista dominant fins el moment de l’acceleració independentista. Una acceleració que paradoxalment ens porta a un escenari postcatalanista!

En aquest sentit, potser sigui un error -per una mala lectura de la realitat social del país- despatxar -sense més consideracions- Ciutadans com una força anticatalanista i inassimilable pel sistema polític català.

I una darrera consideració -suggerida per Jordi Mercader-: potser sigui l’Ajuntament de Barcelona el primer espai institucional per intentar trencar el bloqueig de la política catalana originat per la fractura en torn de l’eix nacional. Temps al temps, quan s’hagin metabolitzat els resultats del cicle electoral.