Ahir es va realitzar un Taller de política, que va comptar amb les ponències de de Joan Rodríguez Teruel i d’Oriol Bartomeus. El títol: “Perspectives electorals per a l’any 2015”, on es van analitzar els potencials canvis als que s’enfronta el futur electoral de 2015, en les previsibles quatre eleccions que tindrem.

Joan Rodríguez Teruel analitzava la situació espanyola i Oriol Bartomeu la catalana. Edgar Rovira, que no va poder assistir per grip, analitzava el context europeu.

Per a JOAN RODRÍGUEZ TERUEL, està canviant la política allà on estan canviant els actors polítics. En algun cas canvien per la crisi econòmica i en altres també per les evolucions democràtiques i especifiques de cada país. De fet, aquesta crisi ha posat de manifest una fractura entre el sud i el nord d’Europa. La creixent diferencia entre nord i sud en l”opinió pública, en termes d”expectatives, satisfacció amb la UE, etc… Si bé la crisi no ha afectat de manera ingent el que pensen al nord d’Europa sobre la Unió Europea i la democràcia i les institucions, al sud hi ha una reacció dura. Els del sud ja no confien tant en la democràcia i en les institucions, incloent l’augment de la desconfiança en la UE.

En aquest context, als països de sud, alguns actors polítics han generat expectatives polítiques i possibilitat de canvi. Hi ha elements que hem de tenir en compte, per a veure els canvis, siguin radicals o no. Per a Joan Rodríguez Teruel tres són els grans factors a tenir en compte: electors, els partits i el calendari electoral.

1. Electorat
Els electors estan empipats, no són ni molt menys tant optimistes ni tant entusiastes com els partits que governen, però a diferencia d”altres vegades aquest pessimisme no es tradueix en desmobilització o abstenció, tot el contrari. Es mouen molt.

A Espanya, en enquestes, la caiguda de la valoració es constant, però el CIS distingeix en la opinió del que està passant i el que passarà. Sempre sol ser més gran el número de gent que pensa que el futur serà millor. Quan les coses van bé, el percentatge de gent que pensa que anirà millor s”iguala. Però la crisi ha generat una enorme distancia, a partir del maig de 2010. Cada vegada hi ha més diferència. Ara s”han recuperat les expectatives en el futur, però la situació segueix estant molt malament.

A més, la corrupció ha esdevingut un dels principals problemes entre els espanyols, tot i que mai havia estat un problema greu. Des de fa any i mig, més de la meitat dels ciutadans ho pensen. L”atur com a primer problema ha tornat a nivells dels anys vuitanta, però la irrupció com a problema de la corrupció es un gran problema pels partits principals. I ho és perquè la valoració de govern i oposició és igual de dolenta, tot i que la del govern sol ser millor. Ara, la valoració de PP i de PSOE arriba gairebé a zero, son indicadors inèdits en l”opinió publica espanyola.

En termes d”actituds polítiques, en situacions de crisi o descrèdit de la política normalment hi havia passivitat. Ara la mobilitat és realment alta. Cada cop hi ha mes gent interessada en la política, tot i que no es distribueix igual: s’incrementa en els més joves i en la gent que ho passa malament, classe mitjana especialment, que es pregunten (i afirmen) si la política es culpable de la seva situació.

Cada cop hi ha més diferencia entre joves i grans, en les seves expectatives i en qui voten. La tendència a votar PP i PSOE es redueix a mesura que es redueix l”edat. En els menors de 30 anys, els que voten PP o PSOE són una anècdota. Mai l”edat havia estat tant important a l”hora de votar i segmentar el vot. La volatilitat en potència és ara enorme en els joves, nomes els mes grans de 65 volen seguir votant PP o PSOE.

La gran majoria de joves admeten que podrien canviar de vot d”unes eleccions a altres, però el que és segur aniran a votar. Son vots imprevisibles. I és mes fàcil que votin partits nous. La critica, doncs, es converteix en participació volàtil, transformadora, imprevisible.

Pel que fa a les professions, Podemos té ara un recolzament transversal, de totes les feines i sectors el votaran. En canvi, al PSOE només el voten, majoritàriament, jubilats, agricultors i obrers no qualificats, aquells que actualment no tenen expectatives de creixement. Una altra característica actual és que el de Podemos és un vot conscient, tot i que inestable. Els votants són ja difícils de convèncer, i ara per ara voten Podemos per anar en contra dels altres partits tradicionals.

Hi ha situacions de crisi que canvien una generació, però no podem saber encara si passarà ara. Els joves són els mes afectats per la crisi sistèmica (el 50% estan a l’atur), però també són els més disposats a protestar amb el seu vot.

2. Partits
Els partits tradicionals pensen que hi ha coses que no passaran, però sí passarà. El PP governa amb la pitjor valoració de la democràcia. A més, governa a totes les institucions, i la situació de malestar es negativa arreu. A part de la corrupció, comença a tenir una enorme divisió interna i una baixa expectativa d”alternativa a Rajoy. I, en l’actualitat, triomfen els partits que proposen coses noves.

El PSOE té els problemes de ser oposició i, per desgràcia seva, encara paga haver estat partit de govern en l’inici de la crisi. També pateix la crisi estructural de la seva base, molt fraccionada. Ja no existeixen els felipistes, ni els “barons” tenen tant poder, ni el poder del PSOE andalús governa el partit. Ara mateix, qui aguanta Pedro Sánchez? Això explica perquè surten especulacions sobre els candidats futurs i presents. El gran problema del partit és, sobretot, que no es beneficia de la caiguda del PP. El PSOE pot trobar-se, en el millor dels casos, sent l”eix de potencials coalicions variopintes d”esquerra. A més, en alguns llocs seria la única parella estable del PP, el que tampoc els afavoriria.

IU, per la seva part, serà la primera víctima de Podemos. Pel que fa als altres partits perifèrics no sembla fàcil que s”integrin en cap futur govern, encara que treguin bons resultats.

3. Calendari
Es transcendental el calendari, però de les generals no se sap data. No hi ha expectativa, però el PP les pot retardar fins al febrer de 2016.

Ara el calendari es pervers per tothom, especialment per a PP i PSOE. En primer lloc, es podria pensar que el 22/03 es fan eleccions a Andalusia per a aturar Podemos i, si Susana Díaz (PSOE) guanya, poder fer el pols polític al líder socialista Pedro Sánchez, però aquesta idea grinyola. Les enquestes diuen que el PSOE guanyarà a Andalusia, però en minoria i amb els pitjors resultats de la seva historia.

A les municipals i autonòmiques els resultats de les enquestes són diversos. Tal com indica Pablo Simón, el PP només podria obtenir majoria absoluta a Murcia. A la resta d”autonomies poden alternar, i no sempre amb el PSOE.

És important observar Madrid i València, bastions del PP els darrers 20 anys. Allà pot guanyar, però no tindria capacitat de governar. Sovint, ni dos partits podrien governar.

El més probable és que la majoria d’acords depenguin de la preparació i de l’estratègia electoral a seguir per a les generals.

Anem cap a la incertesa. O cap a la inestabilitat. I sí, mes fragmentació ens donarà més realitat, però serem menys capaços de fer reformes importants en la política.

Veure la presentació de Joan Rodríguez Teruel

Respecte a la situació catalana, segons ORIOL BARTOMEUS, el que passa a Catalunya és la manera catalana en que ha afectat políticament la crisi. La crisi de la democràcia es igual arreu però pren uns perfils diferents a cada país. Pegida a Alemanya, Syriza a Grècia, Front Nationale a França i el procés sobiranista són reaccions polítiques a una crisi sistèmica. No són el mateix, ni molt menys, però els atia un mateix foc.

Si ens mirem estimacions electorals dels darrers anys, Catalunya porta 10 anys canviant, i ha canviat més que els 20 anys anteriors. Vivim el final d’una etapa de sistema sòlid de comportament electoral, també a Espanya. El sistema del 78 i del 80 s”ha acabat.

Podem parlar de diverses modificacions:

La més important és la transformació de l”escenari. No és només una transformació electoral sinó política. No és només que hi hagi més partits, és la manera de situar-se cada un. Ha canviat el terreny de joc. Històricament les eleccions s”han jugat en el centre esquerra catalanista. L”espai on es jugaven les eleccions entre CiU i PSC. A les eleccions autonòmiques CiU conqueria l”espai, i el PSC ho feia a les generals. Va durar 20-25 anys.

Ara hi ha un desplaçament del centre esquerra catalanista cap a l”esquerra només catalanista. Fins el 2010 l”electorat era força estable. A partir del 2010 i la sentència de l’estatut, l’electorat cada cop és més únicament català i cada cop mes d”esquerres. El terreny de joc ha canviat. Cada cop hi ha menys electors a l”espai neutre. La raó es el relleu generacional, lligat també a l”origen. Al perdre l”origen més espanyol, l”electorat va més cap a la zona catalanista. A més, des de 2012, CiU es torna clarament independentista. Ara els catalans de més edat, de més de 65 anys, s”han tornat independentistes, ja que el seu partit de sempre també s”hi ha tornat.

Hi ha desplaçament, i també hi ha un enduriment. L”eix català era estable. Es sentien només català, més català que espanyol, tant català com espanyol, més espanyol que català o només espanyol. I les xifres no variaven massa en els percentatges de les enquestes durant 20 anys. A partir de la sentència de l”estatut ja no es una gradació, ara o ets catalanista o no ho ets. Aquest es el gran canvi del terreny de joc.

Això té repercussions sobre els partits. El PSC i la seva caiguda és el gran canvi substancial i que reflexa la radical modificació. Hi ha una constant caiguda en els darrers anys. La quasi desaparició actual s”explica per la lògica del desplaçament i enduriment. S”ha afeblit el seu espai de centre esquerra i de la gent que se sent tant català com espanyol. Hi ha menys gent. A més, el seu espai de creixement tradicional era el centre esquerra catalanista i, al haver-se desplaçat l”electorat, se li ha tallat també l”accés. Per tant pèrdua, incapacitat de créixer, i nous competidors en el mateix espai. Per això cau el PSC.

Es modifica per aquesta lògica també el sistema de partits, tant en els eixos, com casino online en amb el nombre. En l’actualitat, el PSC està on era ideològicament, però ha perdut dimensió. ERC també segueix igual, però l”electorat ha crescut.

Ara hi ha nous components, passem de cinc partits, amb dos grossos i tres petits, a un esquema de vuit partits i amb diversos espais de competència. Hi ha una nova correlació de forces, més iguals i que lluiten en molts espais diferents.

El 27 de setembre, si hi ha eleccions, hi haurà batalla entre CIU i ERC per veure qui s”endú el centre esquerra independentista i catalanista, són 300.000 votants. ERC guanyava durant molts mesos, però ara no està tan clar, gracies al 9N i el paper d’Artur Mas. Aquesta serà la batalla principal.

No es l’únic espai. El moviment de CiU ha deixat un espai buit, els que se senten tant catalans com espanyols, que votaven CiU, i que són de centre-centre. L”espai està al mercat. El pretén el PP i Ciutadans. I és on es deixa caure constantment Duran i Lleida amb les seves declaracions. No són independentistes. Tot i així, és complicat que votin PP, i fins i tot Ciutadans, per la seva deriva espanyolista, però en qualsevol cas, aquest espai resta vots a CiU.

L”acostament d’ERC a CiU provoca un nou espai, per a les CUP, que ho utilitzen per a dir que són la verdadera força independentista d’esquerres i que no pacta amb el govern. Que ERC hagi portat a Artur Mas a declara pel cas Pujol s’explica per la lluita en aquest camp de batalla.

També l”espai espanyolista està en disputa. Caldrà veure quin serà el partit que lideri l”espanyolisme, si PP o Ciutadans.

Finalment, una gran batalla amb el convidat sorpresa a l”esquerra. Podem ha recordat a tots els partits que a Catalunya sempre hi ha dos eixos, en nacionalista –no nacionalista i el dreta-esquerra. En aquesta batalla hi haurà Podem, Iniciativa i el PSC.

Aquestes eleccions seran un exemple clar del que ens espera. Les estabilitats a tota Europa desapareixen. La pregunta és: estarem en un escenari inestable crònic? O estem davant de la creació d” una nova estabilitat? Haurà de passar molt temps per a veure si es consolida o no. Serà divertit analitzar-ho en el futur.

EDGAR ROVIRA, malgrat estar malalt i no poder fer la xerrada, ha enviat un text resum del que hauria volgut dir:

Els comicis grecs van ser definits per molts analistes com unes eleccions d’abast europeu. Si fem cas de la desfilada de líders polítics europeus durant la campanya electoral i de l’atenció mediàtica que ha rebut Grècia, no sembla una etiqueta desproporcionada. Tota Europa ha estat pendent del resultats d’unes eleccions polítiques que pot tenir conseqüències pels ciutadans de tota Europa.

Si canviem el punt de vista i enlloc de mirar-ho des del punt de vista europeu ho fem des  del dels grecs, veiem com Europa també va tenir un paper protagonista en la decisió dels grecs. A diferència d’altres països del Sud d’Europa, on temes com l’atur, la corrupció o la crisi del sistema de partits dominen l’agenda política, a Grècia aquesta posició recau en un únic issue: la renegociació del deute.

Aquest fet, que a hores d’ara ja sona a obvietat, ens pot ajudar a entendre millor els resultats de les eleccions. Els grecs no només són conscients de que el deute és el principal factor econòmic que afecta a l’economia, sinó que a més tenen unes posicions bastant ben definides respecte l’origen d’aquest problema i una possible solució. Ho veiem en tres gràfics.

En primer lloc, els grecs creuen que la crisi és sobretot un tema polític. Aquesta creença està especialment extesa entre els joves amb percentates per sobre del 70%. Això ens indica que molts electors, especialment en aquelles edats on Syriza “caça” més vots, pensen que hi ha una solució política per la situació econòmica.

 

El segon i tercer gràfic ens mostren com l’electorat també té clar què cal fer per solucionar el problema polític. El nou govern sorgit de les eleccions ha de negociar una reestructuració d’un deute que es considera inasumible. El matís és molt important: més del 80% creu que cal arribar a un acord amb Europa.  Aquest percentatge amb el que moltes altres enquestes han rebelat i que apunta que els grecs, majoritàriament, mai haurien mostrar la voluntat de sortir de l’euro.

Un cop identificada la naturalesa del problema, i identificada la solució, només queda indicar quin partit polític es considera més apte per fer-ho. Aquests gràfics mostren com,  enfrontada amb la Nova Democràcia de Samaras, Syriza sempre apareix com el partit que ha de comandar aquestes negociacions. Fixem-nos com altre cop els percentatges a favor del partit que lidera Tsipras es disparen quan ens fixem en electorats més joves.

A partir d’aquestes dades s’entén la posició predominant de Syriza als sondejos i la seva posterior victòria. En poques paraules, una part majoritària de l’electorat considera que cal una renegociació i que el millor negociador és un govern liderat per Syriza.

Repercusions a Europa
Syriza representa la primera victòria d’un partit dels anomenats “challenger parties” que és capaç de guanyar unes eleccions i formar govern. Es tracta de partits que, tot i tenir posicionaments ideològics molt diferents entre ells, comparteixen el fet de crear un nou eix de competició electoral que va més enllà de l’eix esquerra-dreta.

Són molts els factors que expliquen l’aparició o, en alguns casos, el ressorgiment d’aquests partits. Un resum breu és que la crisi econòmica ha afegit l’ingredient que li mancava a la crisi del sistema de representació per acabar d’erosionar els partits tradicionals. Això genera aquest nou espai de competició que va més enllà de l’eix tradicional i que aquests partits han sapigut jugar.

Des del Front Nacional a França fins al M5S italià, passant per les diferents forces d’extrema dreta del centre i nord d’Europa, tots aquests partits han experimentat un creixement important els últims anys.

Aquest creixement òbviament té efectes en els sistemes de partits de cada país. En termes generals, la pujada dels challenger parties ha suposat una caiguda en el percentatge de vot dels partits tradicionals, especialment pel centre-esquerra. En la majoria de casos la pujada d’aquests nous partits no s’entén sense el declivi de la socialdemocràcia.

Aquest gràfic d’en David Lizoain ens permet veure que la tendència de vot a tota Europa d’aquestes formacions és a la baixa. Fins i tot a Suècia, feu tradicional de la socialdemocràcia, el partit ha perdut vots en totes direccions, tant a formacions de l’esquerra com al SD (Democràtes Suecs), partit d’extrema dreta.

Ara la victòria de Syriza pot obrir una segona fase on s’entreveu la possibilitat que els partits desafiants aconsegueixin formar governs. A nivell europeu, ens els propers mesos hi ha tres eleccions que són claus en aquest sentit. Les regionals i locals franceses, les eleccions britàniques el maig i finalment les generals a Espanya.

Pel que fa al cas francès, els comicis del març es consideren una primera revàlida després del resultats de les europees i, sobretot, per veure com reacciona el país després dels atemptats a Charlie Hebdo.

Sembla que els atemptats han variat lleugerament la valoració dels francesos cap al seu govern. Aquesta enquesta està realitzada a finals de gener. Les variacions en la intenció de vot, sense ser dràstiques, sí que queden paleses. El PS d’Hollande i Valls recupera 3 punts al conjunt del país, i l’UMP i el FN reculen una mica. Tot i així, el Front Nacional de Marine Le Pen encara es posiciona com a primera força, i caldrà veure quants governs regionals i locals serà capaç d’aconseguir aquesta formació.

Al Regne Unit hi veiem un escenari on el sistema de partits es fragmentaria com poques vegades. A la davallada dels conservadors i els liberals, s’hi suma un labour que està patint per mobilitzar els votants joves i amb formació universitària, que s’estan decantant per una opció més decantada a l’esquerra com el Green Party. A tot això, UKIP segueix amb la seva progressió i es podria convertir en tercera força.


Teòricament, i si fem cas als temes que consideren més importants els electors britànics, les eleccions es juguen al terreny de joc que més els convé als laboristes: l’estat de la sanitat pública (NHS), l’economia, l’estat del benestar britànic, etc. Són els temes on Miliband podria fer forat al govern de Cameron. El problema pel laborista és que el tema de la immigració ha agafat molta força, especialment durant el 2014, fins a equiparar-se amb temes econòmics i passar per davant de molts temes en clau social. Òbviament, la irrupció de la UKIP té molt a veure amb aquesta irrupció.

De fet, com s’observa a la taula següent, quan analitzem quins són els principals problemes segons els “working class voters”, la bossa de vots tradicional del labour, veiem com la immigració ocupa el primera posició en detriment de l’economia i els temes relacionats amb la sanitat.

Però no acaben aquí els problemes dels laboristes. Si Miliband vol tenir alguna opció d’aconseguir que el centreesquerra torni a Downing Street necessitarà estar molt atent a aquests tres gràfics.

El referèndum a Escòcia ha tingut uns efectes nefastos pels laboristes, que han vist com perdien fins a 13 punts en intenció de vot. Aquests escons sempre han estat claus per a que el labour pugui formar majories suficients.

Al problema escocès s’hi suma els problemes d’imatge de Miliband. La seva valoració porta més de 13 mesos seguits baixant, lo qual contrasta amb la valoració de Cameron, que tot i ser negativa es manté en uns percentatges molt millors que el líder de l’oposició.

Per últim, un comentari en clau europea. Des que Cameron va prometre que si guanya convocarà un referèndum per la continuitat del Regne Unit com a mebre del Regne Unit, semblava que aquest tema s’havia de convertir en un dels eixos de la campanya. De totes formes, com ja hem vist a la segona taula aquest tema no es situa entre les primeres preocupacions dels anglesos.

Tot i així, i donat que potser el tema és més rellevant per als que observem les eleccions angleses des de fora del país, val la pena donar un cop d’ull a què diuen les enquestes sobre aquest tema.

Si la situació del Regne Unit segueix com fins ara sembla que els anglesos no tenen gaire clara la seva decisió. Les opinions s’han ajustat des de 2013, quan el suport per la opció de marxar de la UE obtenia gairebé 10 punts respecte els que volien mantenir la situació actual. Ara, però, ens trobem amb una situació d’empat tècnic.

Crònica realitzada per Xavier Peytibi. En breu es pujaran les presentacions.

 

Recomanem la lectura, a més, del dossier que vam preparar:

Dossier sobre les eleccions 2015

Enquestes electorals a les generals 2015

Enquestes electorals a les autonòmiques catalanes 2015