Per a Jordi Sevilla el principal problema de la política democràtica no és tant la seva capacitat de representació com una preocupant dificultat per esdevenir eficaç per resoldre els problemes de la societat. Tampoc creu que els polítics d’avui siguin pitjors que els de l’època de la transició, fins i tot potser estan més ben preparats.  El problema rau més aviat en l’obsolescència del disseny de les institucions democràtiques, agreujat per les actituds inherents a la lògica del joc partidista.

En aquest sentit, la partitocràcia hauria esdevingut la principal amenaça interna per a la democràcia. En el nou context resultat de la globalització, en el que es posen de manifest les limitacions dels Estats-nació, es fa necessari repensar i redefinir la democràcia, de manera que l’acció política torni a ser rellevant i significativa davant dels actors globals econòmics i socials. Si això no succeeix el deteriorament del model democràtic pot ser irreversible davant de la competència de models autoritaris que es pretenen legitimar per la seva eficàcia.

L’eficàcia democràtica requereix distingir diversos àmbits temàtics que demanarien dels agents polítics actituds i comportaments diferenciats. En primer lloc, hi ha l’àmbit constitucional que? defineix les línies mestres del model polític i social i les regles procedimentals que garanteixin el pluralisme, on s’entén que ha de regir un consens bàsic de fons i que, per tant, resta fora de la confrontació? partidista. En segon lloc, hi ha l’àmbit de les diferents polítiques públiques que poden ser enfocades des de perspectives polítiques i ideològiques diferents i que habitualment es resolen aplicant la regla de la majoria i que seria l’àmbit principal de la competició entre els diferents projectes polítics. I en tercer lloc, hi ha un àmbit de temes que, en funció de les circumstàncies, poden requerir d’amplis acords transversals i superar els esquemes de confrontació política convencionals i que, per tant, comporten processos de negociació per reduir les discrepàncies i possibilitar els acords. Evidentment, ens trobem en un moment on es fa del tot necessari assolir aquesta mena d’acords que desborden la tradicional confrontació entre dreta i esquerra, per tal de trobar una sortida eficaç a la major crisi econòmica coneguda des de fa setanta anys. Però això serà molt difícil d’aconseguir sense canvis de fons en les institucions polítiques, començant sobretot pels partits, i en les maneres de fer política.

Una política que posi l’interès general per davant de l’interès de part i de les inèrcies corporativistes i que orienti les seves actituds a respectar al màxim la ciutadania. Sense aquest capgirament de la política democràtica, les diferents propostes populistes i antipolítiques aniran guanyant espais progressivament. En el debat subsegüent a la intervenció inicial de Jordi Sevilla es van suscitar qüestions diverses relatives a la qualitat de la democràcia, al contingut d’un nou projecte d’esquerres, al sentit dels acords entre forces polítiques adversàries, a les incoherències dins dels partits entre les seves posicions quan governen o quan estan a l’oposició, a les possibilitats de regeneració democràtica a partir de la societat civil …

Una qüestió especialment debatuda va ser la de la qualitat de l’actual classe política que, independentment del seu nivell de preparació, es veu degradada per l’abús partitocràtic que contamina el conjunt de les institucions democràtiques i constitueix un fort incentiu per a la desintermediació de la política que proposen tant el populisme des de dalt (hiperlideratges sustentats en el domini mediàtic) o des de baix (a través de les xarxes socials) i que dibuixa la hipòtesi d’una política sense partits.

Sobre aquesta hipòtesi és força interessant el llibre d’Alessandro Lanni, Avanti popoli! Piazze, tv, web: dove va l’Italia senza partiti? (Marsilio. Venezia, 2011) (Entrevista a Lanni al programa Fahrenheit de RAIRadio3 (28-11-11) i comentari de Miguel Gotor: Se il populismo tecnologico? a La Repubblica(17-11-11).

L’abast i els límits del consens entre forces polítiques adversàries va suscitar diversos comentaris, subratllant-se la incoherència en la que cauen els partits quan passen del govern a l’oposició, i viceversa. Gràficament, Jordi Sevilla va exemplificar aquesta incoherència amb l’afirmació que el PSOE no pot comportar-se com un PP bis quan governa i com el germà gran d’IU quan passa a l’oposició. També va ser intens l’intercanvi d’opinions sobre la reconstrucció d’un projecte d’esquerres, amb una defensa de Sevilla de les preguntes formulades per la Tercera Via, però no tant de les seves respostes. Aquesta reconstrucció del pensament progressista passaria per una revisió critica del pensament de la Il·lustració i del marxisme. Sevilla va recordar que en el seu llibre De nuevo socialismo (2002) articulava la seva reflexió entorn dels tres valors clàssics de llibertat, igualtat i fraternitat, tot posant l’accent en una lectura positiva i activa de la llibertat. La ferma apel·lació a recuperar la raó com a fonament del pensament d’esquerres va ser matisada amb l’advertiment sobre la temptació de l’arrogància intel·lectual que tan de mal ha fet a l’esquerra.

Sobre aquest llibre

Les preocupacions i la intenció de Jordi Sevilla a l’hora d’escriure “Para que sirve hoy la política” són l’objecte de les següents entrevistes:
Entrevista a Jordi Sevilla al programa Maneres de viure de COM Ràdio (1-04-12)
Entrevista a Jordi Sevilla a Catalunya Ràdio (23-03-12)
Entrevista a Jordi Sevilla a Onda Cero (21-05-12)

 

Sobre Jordi Sevilla

La font més accessible per conèixer la trajectòria i el pensament de Jordi Sevilla és el seu bloc on dona noticia de les seves activitats i recopila els seus articles. En ell hi trobem una expressiva justificació de la seva publicació: Razones personales del blog

D’entre els seus articles destaca la seva col·laboració setmanal al suplement econòmic Mercados del diari El Mundo: Luces largas, dels que en destaquem dos de recents:
- Jordi SEVILLA, Falta un Plan Estratégico. España SA a El Mundo Mercados (15-04-2012)
- Jordi SEVILLA, Tres falacias econòmicas a El Mundo Mercados (13-05-12)

En la seva faceta d’economista, Jordi Sevilla ha publicat recentment un llibre sobre la tensió entre mercat i estat, en el que confronta la seva visió socialdemòcrata amb la perspectiva neoliberal de Lorenzo Bernaldo de Quirós:
- Jordi SEVILLA/Lorenzo BERNALDO DE QUIRÓS. Mercado o Estado. Dos visiones sobre la crisis. Deusto. Barcelona, 2010
- Comentari de Joaquín Ricarte a El País (2-12-2011)

No seria exagerat afirmar que Jordi Sevilla ha estat probablement el teòric més rellevant de la renovació del socialisme espanyol que va encapçalar José Luis Rodríguez Zapatero, ara fa uns deu anys. Aquesta afirmació es correspon amb l’edició del llibre De nuevo socialismo, publicat per Sevilla l’any 2002:
-  Jordi SEVILLA. De nuevo socialismo. Critica. Barcelona, 2002

Sobre els fonaments ideològics del projecte de Zapatero, veure l’aportació? D’Óscar García Agustín
-  Óscar GARCÍA AGUSTÍN, Republicanismo y el nuevo socialismo espa?ol de Rodr?guez Zapatero (Universidad de Aalborg, Dinamarca; 2006)

Tot i la seva desvinculació de la política activa, Jordi Sevilla segueix sent una veu autoritzada en el debat sobre el futur del socialisme democràtic. Com a mostra, veure la seva aportació a la sèrie que sobre aquest tema està dedicant el diari El País:
-  Jordi SEVILLA, La diferencia socialdemòcrata? a El País (30-03-12)

Finalment, no pot oblidar-se la seva etapa ministerial que li va permetre viure en primer pla la realitat de l’estat autonòmic i participar en el seu procés d’aprofundiment iniciat amb el nou Estatut de Catalunya. N’ha deixat testimoni en un llibre escrit en col·laboració amb José María Vidal i Cristina Elías:

-  Jordi SEVILLA, José María VIDAL y Cristina ELÍAS. Vertebrando España. El Estado autonómico. Fundación Ortega y Gasset. Madrid, 2009

Veure també la seva opinió sobre la sentència del Tribunal Constitucional sobre estatut de Catalunya:
-  Jordi SEVILLA, La Constitució i l’estatut de Catalunya al seu bloc (12-07-2012)

 

Llibres en defensa de la política

Podríem dir que aquest darrer llibre de Jordi Sevilla pertany a un subgènere estimable dins de la publicística política, el dels llibres en defensa de la política que periòdicament apareixen, sigui com a contribucions a l’educació cívica, sigui com a reacció als assalts contra la política democràtica perpetrats des de posicions populistes en temps confusos com els d’avui.

És obligat recomanar el? text esdevingut clàssic de Bernard Crick, publicat el 1962 i reeditat constantment des d’aleshores,? que representa un exemple excel·lent de la tradició fabiana i de la seva voluntat de pedagogia política:
-  Bernard CRICK. En defensa de la política. Tusquets. Barcelona, 2001

Sobre Crick veure una entrevista publicada a Espanya arran de la traducció tardana de la seva obra, així com una magnífica semblança publicada per Sunder Katwala amb ocasió de la mort del pensador britànic:
-  Entrevista a Crick a El País (23-03-2001)
-  Sunder KATWALA, On Reading Bernard Crick a OpenDemocracy (23-12-008)

I acabat de sortir de la impremta tenim un llibre de professors de l’Autònoma de Barcelona que, coordinats per Josep Maria Vallès i Xavier Ballart, repassen les crítiques i sospites contra la política i assenyalen les oportunitats i els compromisos:
-  Josep Maria VALL?S y Xavier BALLART (Ed.). Política para apolíticos. Ariel. Barcelona, 2012? Sumari i introducció

També fa uns anys va tenir una bona acollida arreu d’Espanya la proposta de Fernando Savater per explicar els fonaments de la política a les noves generacions:
-  Fernando SAVATER. Política para Amador. Ariel. Barcelona, 1992. Pdf del llibre

Amb semblant ambició pedagògica, Michel Rocard acaba de publicar un llibre destinat als més joves:
-  Michel ROCARD. La politique, a vous regarde!. Gallimard. Paris, 2012. Entrevista a Michel ROCARD

Vella política, antipolítica, nova política

Jordi Sevilla confessa que en el cor de la motivació per escriure aquest llibre hi ha la preocupació per a aconseguir que la generació Facebook “se implique a la hora de definir cómo quiere que las instituciones democráticas se adapten a sus expectativas y necesidades”.

L’expressió més contundent i explícita d’aquestes expectatives i necessitats ha estat fins ara el moviment del 15M. Té interès veure -un any després- quina valoració es fa avui d’aquell moviment i quin pòsit ha deixat.

Un contenidor exhaustiu dels materials i del debat sobre el 15M podem trobar-lo a l”espai dedicat al 15M del bloc de l’Antoni Gutiérrez-Rubí.

També proporciona força elements sobre el contingut de les reivindicacions del 15M l’espai Alternativas a la indignación? de la Fundación Alternativas.

Una selecció de les valoracions efectuades en els darrers dies, tot commemorant el primer aniversari del 15M:
-  Joan SUBIRATS, De la antipolítica a otra política a El País Catalunya (20-05-12)
-  Francesc de CARRERAS, La raó moral de l’indignat a La Vanguardia (17-05-12)
-  Joaquim COELLO, 15-M a El Punt/Avui (15-05-12)
-  Germán CANO, “Los espectros del 15-M” a El País (14-05-12)
-  Miguel Ángel PRESNO, “El 15-M y la promesa de la política” a El País (11-05-12)
-  Juan José LÓPEZ BURNIOL, “Instal·lats i no instal·lats” a El Punt/Avui (11-05-12)
-  Manuel CASTELLS, #12M15M a La Vanguardia (5-05-12)
-  Antoni GUTIÉRREZ-RUBÍ, A un mes del #15M a El País (17-04-12)

Des d’una perspectiva critica són especialment interessants els punts de vista de Daniel Innerarity i Ferran Sàez:
-  Daniel INNERARITY, Desenredar una ilusión a El País (2-03-12) Veure la rèplica d’Antoni GUTIÉRREZ-RUBÍ: Transformar una ilusión? a El País (23-04-12)
-  Ferran SÀEZ, Idees, idealitzacions i ideologitzacions de la democràcia? a Via nº 17 (gener 2012)