Resum de Pep Gorgori de la presentació del llibre “Barcelona. De la necessitat a la llibertat” per part de Marina Subirats a llibreria La Central.

.

El llibre està enfocat amb dos objectius:
1. Entendre l’evolució col·lectiva entre 1985 i 2006
2. Respondre la pregunta: Les classes socials han desaparegut?
Les dades són de l’enquesta Metropolitana

 

Evolució col·lectiva

Fins a 2006 o 2007 no hi ha hagut veritables problemes socials a Barcelona. Mentre escrivia el llibre (2009-2011), es parlava molt del passat en termes negatius: ?Va ser un temps de disbauxa, en que vàrem estirar més el braç que la màniga… Però oblidàvem que han estat uns anys de progrés.

El que sí que hi ha hagut és una lluita partidista: les informacions que queden en el públic no corresponen a la realitat que hi ha darrere les aparences. La feina de nosaltres, els acadèmics, és anar més enllà del que diuen els mitjans. No és que els mitjans ho facin malament, és que no tenen el temps per analitzar que nosaltres sí que tenim.

Als anys 80 vàrem passar de l’escassedat a l’abundància i de la necessitat a la llibertat. Avui els joves no tenen consciència dels enormes progressos dels anys 80,ni recorden el franquisme.

El pas de l’escassedat a l’abundància és més fàcil de veure, però l’evolució des de la necessitat a la llibertat és menys evident, no es constata amb tanta freqüència. Als anys 60 estaves gairebé marcat des que naixies. Si eres dona, estaves destinada a casar-te, tenir criatures; si eres home havies de treballar, portar diners a casa, manar cada cop més… Hi havia diferències, però tant homes com dones estaven marcats. Fins i tot les creences religioses estaven pautades. Hem tingut un procés d’anada cap a la llibertat.

Ara sembla que tornem de la llibertat a la necessitat. Però fins 2006 ha estat un procés importantíssim, en que hem trencat rutines que en alguns casos venien de mil·lennis enrere.

 

L’existència de les classes

Vaig voler trobar una resposta empírica a la pregunta: Les classes socials han desaparegut?

Les classes apareixen i desapareixen de l’escenari depenent de la conjuntura. Apareixen si hi ha conflicte, i des dels 80 havien anat desapareixent de l’escenari.

Però l’evolució no és homogènia. Amb les dades a la mà, van sortir grups que es poden definir com a classes socials perquè són grups que s’estableixen per la posició que tenen els seus membres en el procés productiu. A partir d’aquí, hi ha unes condicions de vida diferents en cada classe (cal tenir en compte que parlem d’una distinció probabilística, sense unes línies plenament definides i inquebrantables).

Així, arribem a detectar tres segments dins la classe treballadora, cadascun amb unes condicions de vida diferents:

  • La classe treballadora autòctona.
  • La classe treballadora vella, els que van ser els immigrants dels anys 60.
  • La classe treballadora dels nouvinguts.

Els membres de la classe treballadora vella són els que tenen menys recursos de tot tipus (incloent-hi econòmics i de formació?) i no són els que estan més descontents: així es dóna perquè venien de molt avall i han progressat.

En conclusió, les classes existeixen independentment de si actuen o no com a actors polítics. De vegades estan menys presents en la vida pública i de vegades hi estan menys, però hi són sempre. L’acció política de les classes socials seria matèria per a un altre lliure, que hauria d’escriure un politòleg o un altre sociòleg.

El llibre parla poc de les classes altes, perquè és una part petita de la població (i que s’està reduint): l’anàlisi estadístic perd validesa i concreció perquè les mostres són inevitablement petites.

Això sí, hi ha una nova classe dominant, la classe corporativa, que no té res a veure amb la burgesia tradicional. Són els gran gestors, que ja no són propietaris dels instruments de producció i poden anar d’una empresa a una altra al llarg de la vida.

La classe professional, en canvi, sí que és nombrosa: un 30% de la població, comptant els joves formats. Ocupen un lloc relativament alt perquè han estudiat i tenen competències tècniques, i això dóna més recursos de tot tipus (capital social, cultural, econòmic…). Ha estat una classe molt important entre 1985 i 2006. No és una classe dominant, però ha ocupat llocs de rellevància política, ha influït. Van lluitar contra el franquisme i no han tingut capital propi, però han pogut usar el diner públic i prendre decisions sobre com s’organitza la societat. I aquestes decisions han anat encaminades a millorar la societat (en l’escola i la sanitat públiques, per exemple). Han reduït la desigualtat no només en les rendes, sinó també en l’accés a serveis, en els entorns urbans… Les condicions de vida eren més homogènies. Per això s’ha incrementat el sentiment de pertinença a la classe mitjana.

Ara s’ha accelerat la lluita de classes. Jo diria que no és lluita, sinó directament el domini d’una burgesia transnacional davant les altres classes que no tenen capacitat d’aliança transnacional. I no es veu que hi hagi cap força reequilibradora a hores d’ara.

La democràcia és més sòlida quan més es basa en la igualtat de forces entre els diferents grups (grups que no tenen per que ser necessàriament classes socials). Si hi ha equilibri, hi pot haver aliances. Quan hi ha desequilibri de forces, la que domina pot tenir la temptació d’agafar el màxim de poder.

El veritable problema és polític: el desequilibri de les relacions entre grups.

 

PREGUNTES

Les protestes que vivim (peatges, retallades…), són iniciatives de lluita de classes?

El David és tan petit i el Goliath és tan gran que és molt difícil que hi hagi un veritable enfrontament de classes.

Hi ha manifestacions contínuament, però no serveixen per a res. I la gent ho percep així, saben que no hi ha res prou substancial per donar la volta a la situació. Al franquisme hi va haver lluita, però després es va delegar en la política. Ara ens trobem que no hi ha lideratge, ni confiança en la pròpia acció. Llavors, només queda plorar.

Ara, vol dir això que està tot perdut? No, mai no està tot perdut. Cal canviar les formes de lluita. El capitalisme ha anat canviant les seves formes de lluita. Ara, per exemple, no xucla països, sinó que va per la via econòmica. Cal canviar les maneres de lluitar. Per exemple, per que hem de posar els nostres diners als bancs? Tot comença pels bancs. El benestar potser ens ha atontat i ens falta lideratge, ideologia… I hem de recordar que el problema no s’ha originat a Catalunya ni a Espanya. La globalització? enforteix unes classes i n’afebleix d’altres: que han de fer els treballadors si quan demanen més sou es troben que corren el risc que s’enduguin la fàbrica a un altre país

Quin és el paper dels sindicats?

Sembla, des de fora, que s’han adormit una mica. És fruit de la situació. I la situació ha canviat tan ràpid que s’han quedat descol·locats. Caldria que actuïn coordinadament a nivell internacional.

Els partits polítics encara es poden catalogar actualment en alguna de les classes?

Hi ha tendències. L’empresariat vota més CiU que els treballadors, i són els qui més voten PP. Ara, sí que veiem que passen varies coses. La consciència de pertinença de classe ha baixat, i intervenen altres factors que difuminen la relació entre partits i classes (creença religiosa, sentiment nacionalista). A més, els partits també difuminen la idea de classe perquè consideren que els seus ja els tenen i han de guanyar vots en el terreny d’altres, buscant el centre.

Estem en un moment crític per a l’esquerra. Va anar bé quan hi havia un excedent que es repartia, però quan no hi ha per repartir i a més la riquesa està en mans de cada cop menys, quin marge li queda a l’esquerra? això ens porta a una situació de manca de lideratge, d’explosió de partits petits amb poca força real…

Què voten els professionals?

A Barcelona voten més PSC, però amb un pes important de CiU. Voten poc PP i una mica ICV. Fins i tot voten ERC, tot i que el grup que més els vota són els autònoms, que estan perdent estatus i van de la classe mitja cap a la classe treballadora (tot i que la majoria dels trets són encara de classe mitja). És un vot que es va fent conservador (CiU), però la societat canvia molt ràpid i les classes amb ella.

La pèrdua de consciència de classe porta a la inacció política?

Per a la sociologia les classes existeixen independentment de la consciència de classe, del rebuig que pugui generar en els individus el fet de ser incl?s en una classe o altra o de si es projecten políticament o no. L’única classe que no perd consciència mai és la classe dominant.

La dreta extrema renovada (presentant-se fins i tot com a anta sistema) que representa a França Marine Le Pen pot tenir futur a l’àrea Metropolitana?

El populisme sempre ha trobat bones condicions per prosperar en la classe treballadora. Aquí encara tenen poca presència, però la crisi encara és massa recent perquè això cristal·litzi i s’apreciï als estudis.

 

Presentació Marina Subirats