El passat 29 de novembre el Club de Lectura va debatre amb Enric Juliana sobre el seu darrer llibre “Modesta Espanya”, amb una gran assistència i una participació molt viva. Sens dubte la reconeguda influència de Juliana en la conformació de l’opinió pública catalana va contribuir a l’èxit de la convocatòria, i més encara quan tot just havien transcorregut quatre dies de les eleccions al Parlament de Catalunya, amb el seu resultat inesperat.

Per començar, Juliana va explicar que “Modesta Espanya” s’insereix en una trilogia de llibres que, més enllà de la crònica, volen ser una interpretació d’uns anys convulsos en els que el sistema sorgit de la Transició sembla haver arribat al seu límit i està necessitat d’una profunda revisió, en mostrar-se inadequat per adaptar-se als canvis de tota mena que es produeixen en el seu entorn. No hi cap peça del sistema Espanya que no estigui necessitada d’aquesta revisió, però no és fàcil veure les forces i els lideratges capaços d’impulsar un nou cicle reformador. En tot cas, sembla imprescindible una canvi profund en la mentalitat col·lectiva en el sentit d’instituir la modèstia com la virtut cívica convenient per fer possible la reforma del sistema.

Entre els diversos temes suscitats en el debat, podem destacar-ne els següents:

- El Partit Popular segueix sent ara per ara l’únic que disposa de la capacitat d’articular un projecte pel conjunt d’Espanya (el partit alfa), tot i haver fallat en el propòsit de governar Andalusia i d’estar sotmès a una forta erosió pels costos socials de la seva política econòmica.

- Les noves generacions es mostren cada cop més allunyades del sistema sorgit de la Transició, però són bastant més realistes que la generació dels seus pares.

- L’apel·lació a la virtut de la modèstia comporta una critica a la mentalitat col·lectiva imperant a Espanya, caracteritzada per una manca de sentit de la realitat i dels límits. Hi ha qui, de Catalunya estant, pretén que la societat catalana està lliure d’aquest defectes, en una demostració del que seria paradoxalment la immodèstia catalana: la superioritat moral de qui creu tenir la raó. Possiblement, aquesta actitud tingui alguna cosa a veure amb la reiterada incapacitat política catalana. En tot cas, també a Catalunya li convé fer un exercici de realisme i de reconeixement dels seus límits.

- El joc de prospectiva política que es proposa al final del llibre sobre la Catalunya del 2050, no deixa de ser una altra cosa que una projecció? de les tendències presents en la Catalunya d’avui. així, el Partit Català d’Europa (en homenatge a Pasqual Maragall) respondria a l’evolució de les forces centrals de l’actual sistema polític, i la Taula de Canvi (en record de la revista teòrica dirigida per Alfons Comín) seria el resultat d’una nova esquerra, avui encara embrionària.

- La sortida més plausible a la tensió Catalunya-Espanya és una sortida europea, però molt difícilment prendrà la forma d’un nou estat en el sentit clàssic. Més aviat cal pensar en la fórmula d’un Estatut europeu de Catalunya. En aquest sentit, la proliferació de moviments secessionistes a diversos països europeus (Escòcia, Flandes, Veneto, Euskadi, Catalunya …) no afavoreix precisament la causa d’una Catalunya independent, però en canvi pot portar a trobar una fórmula europea de reconeixement.

- La dinàmica de fons de les eleccions catalanes del 25 de novembre comporta el risc d’una “basquització” de Catalunya, amb una creixent polarització que podria conduir a la divisió social i comunitària. Aquest risc, però, ara per ara no sembla massa elevat, entre altres coses perquè el consens social de trenta anys no es trenca en dos dies.

- El paper dels mitjans de comunicació en la recent campanya electoral denota una tendència a la mimetització social d’una part important dels mitjans catalans, assumint els valors i els plantejaments d’un catalanisme en evolució i per tant una certa identificació en el que ha estat percebut com el corrent central de la societat catalana. Per contra, un sector de la premsa de Madrid és molt més ideològica i hiperbòlica. Aquesta accentuació dels seus trets histriònics és mal compresa des de Catalunya, fins al punt d’induir a l’error fatal de confondre l’opinió publicada de Madrid amb el conjunt de l’opinió pública espanyola.

- Relacionat també amb el paper dels mitjans de comunicació hi ha l’aparició dels escàndols – reals o ficticis- de corrupció política al voltant de la campanya, amb la sospita de moviments subterranis dels aparells de l’Estat. Aquest ambient enrarit comença a tenir un cert flaire italià, en el sentit que en una situació de deslegitimació de la política hi ha institucions temptades de relegitimar-se a costa de les més afeblides, seguint la vis expansiva de tot poder.

- Després de les eleccions del 25 de novembre quina reacció pot esperar-se des d’Espanya? I quina receptivitat pot tenir a Catalunya? Per respondre a aquests interrogants cal tenir presents dos factors: l’estat de necessitat en que es troba la Generalitat (agafada per la nòmina i els bons) i el clima d’incomunicació política i social entre Catalunya i Espanya. En aquest marc, és probable que el Govern Rajoy actuï amb prudència, amb la voluntat de rebaixar la tensió i de no afegir més greuges als existents, desoint així les veus més radicals que exigeixen una humiliació del president Mas (Noti’s que aquest pronòstic sembla estar desmentit per l’ofensiva del ministre Wert en matèria educativa i lingüística) . Per la seva banda, cal esperar que el PSOE prengui consciència de la gran precarietat del vot socialista a Catalunya i del risc que comporta per a la seva aspiració de tornar a ser una alternativa de govern plausible. Com també és raonable esperar que entri en joc el Cap de l’Estat, corregint el gest maldestre de fa unes setmanes.

- És evident que el resultat de les eleccions planteja un seriós problema de governabilitat. En certa manera és una situació a la italiana … però sense l’experiència acumulada pels italians per afrontar-la. Però també és una oportunitat per a fer política, i no està clar que els ciutadans aplaudeixen la inhibició a l’hora de fer governable el país i de proporcionar-li l’estabilitat que necessita per sortir de la crisi.

- De tot això i més es va parlar al Club de Lectura, presidits per un retrat de Franz Kafka, tal com oportunament ens va fer veure un molt honorable participant.

 

Jaume Bellmunt

Aquestes notes reflecteixen exclusivament la percepció del debat de qui les signa i per tant ni comprometen al ponent ni als participants que van intervenir-hi.