El passat dilluns, 12 de desembre, va celebrar-se el debat del Club de Lectura sobre el llibre de Ramon Folch, amb l’assistència de 30 persones i amb la intervenció inicial de Mariano Marzo.

El professor Marzo va advertir inicialment sobre la confussió que sovint susciten els  diagnòstics científics en interpretar-se com a missatges pessimistes que poden convidar a la inacció. Però resulta un error massa habitual confondre diagnòstic amb teràpia. Per poder actuar amb encert és indispensable un diagnòstic encertat. La missió del científic és proporcionar aquest diagnòstic, sense concessions als estats d’ànim col·lectius o als interessos a curt termini.

El llibre de Ramon Folch parteix d’un diagnòstic contundent: estem assistint al final de la civilització industrial. Ni més ni menys. Aquesta certesa implica plantejar-se quin model econòmic i social ha de substituir una civilització que ha arribat al seu límit. Un model que Folch identifica amb la sostenibilitat global, basat en una sistema que deixi d’externalitzar en l’espai i en el temps els seus costos.

El professor Marzo, tot  i compartir en línies generals  el plantejament de Folch, considera que aquest no dóna prou rellevància al factor demogràfic. També insisteix en les limitacions del possible model alternatiu que haurà de resoldre el tema central de les matèries primeres que l’han de fer possible. Marzo creu que massa sovint s’obliden les lleis físiques a l’hora de formular les lleis econòmiques i socials.

En tot cas, tant la constatació de la crisi d’un model com la necessitat d’un nou model, amb el procés de transició corresponent, exigeixen una política pensada a llarg termini.

Preguntat sobre els resultats de la conferència de Durban  sobre el canvi climàtic, el professor Marzo considera que els avenços insuficients es deuen a un diagnòstic inadequat, en la mesura la reducció de CO2 a l’atmòsfera depén de factors diversos i interrelacionats  com  la població mundial, el creixement econòmic i  la intensitat energètica. El model proposat per lluitar contra el canvi climàtic es basa en la disminució de la intensitat energètica, que difícilment pot compensar el creixement demogràfic i els efectes d’un model de creixement il·limitat. En definitiva, un model que es resumeix en una funció exponencial està destinat a superar tots els límits.

En el col·loqui posterior es va plantejar la utilitat d’una estratègia basada en projectes i moviments autònoms a petita escala, amb incidència limitada però amb efectes multiplicadors en el canvi de la mentalitat i de les actituds col·lectives.

També es va suscitar la qüestió de l’efectivitat de la captura del CO2. El professor Marzo va insistir que la resposta tecnològica només era una part de  l’estratègia a seguir, en la que l’estalvi energètic ha de ser sens dubte el factor principal, seguit de l’eficiència aconseguida per les millores tecnològiques i, també, per l’ús de les energies renovables i nuclear.

Sobre la qüestió nuclear es va fer notar que Folch en passa de puntetes en el llibre. El futur d’aquesta energia apareix molt condicionat per la inseguretat creada per l’accident de Fukushima, però més enllà dels problemes tècnics, -en apreciació del professor Marzo- resultarà cada cop més improbable la mobilització de capitals per invertir en la indústria nuclear, sobretot en els països sense una estratègia vinculada a l’arma nuclear.

En un altre moment del debat es va apuntar el problema de com la mala utilització d’arguments científics o la seva desvirtuació mediàtica dificulta enormement que l’opinió pública –i conseqüentement la política- accepti fàcilment els diagnòstics provinents de la ciència. Marzo pensa que hi ha una deficient educació científica que dóna peu a una incomprensió sobre el funcionament de la ciència, basat en en el debat obert i permanent. Es demana a la ciència que proporcioni la seguretat que aparentment dóna la tecnologia.

Algunes intervencions van destacar del llibre  de Folch la voluntat d’evitar el tremendisme i el fatalisme, així com el plantejament d’un model sostenibilista a partir de l’evolució de l’industrialisme.

Des d’una perspectiva més política es van fer consideracions sobre qui ha de prendre les decisions necessàries per transitar cap a un model sostenibilista. O dit d’una altra manera,    qui està legitimat per decidir l’estalvi necessari. I en democràcia només ho està un poder polític fort, però   les febleses evidents de l’actual política democràtica poden portar a prestigiar solucions polítiques com a mínim ademocràtiques … com les que ara mateix s’estan experimentant a la mateixa Unió Europea.

Cap al final del debat va sorgir una reflexió sobre la teoria del decreixement. El professor Marzo entén que es tracta d’una posició poc realista en un context mundial en el que els països emergents aspiren a millorar susbtancialment el seu nivell de vida. En tot cas, sembla més realista apostar per una estratègia que combini l’estalvi i un creixement més qualitatiu.

 

Ramon FOLCH. La quimera de créixer. La sostenibilitat en l’era postindustrial. La Magrana. Barcelona, 2011 (edició en castellà a RBA)

SINOPSI

Créixer, créixer, créixer… D’uns segles ençà, sembla que l’economia només depengui del creixement de la facturació. Som giroscòpics, com les bicicletes, que guanyen equilibri incrementant velocitat. Fins que aquell perill no ve de la manca d’estabilitat, sinó de la velocitat excessiva. Ens falta pista, ens grinyola un quadre no prou resistent per anar tan depressa. Caldria desacoblar equilibri i velocitat, passar de la bicicleta al tricicle.

.
PER QUÈ AQUEST LLIBRE?

 

Creiem que la proposta del llibre de Ramon Folch entra de ple en la lògica iniciada amb el llibre d’Innerarity. Probablement, el tema més crucial del futur sigui la transició a un nou model econòmic postindustrial. Una transició d’aquest abast  depèn d’una cadena complexa de decisions de tota mena i  de la capacitat d’imaginar com governar aquest període de transició. Ramon Folch té la capacitat reconeguda d’explicar de forma entenedora i rigorosa alhora el fenomen de la crisi del model de creixement industrial i d’exposar sense dogmatismes ni messianismes la necessitat d’un model alternatiu. I, encara més, inclou en les seves reflexions la preocupació per com governar democràticament la transició d’un model a l’altre, tenint com a teló de fons la difícil relació entre coneixement i poder, de la que ens parla Innerarity. Tot plegat ho fa des d’una confessada actitud volteriana, basada en una ferma convicció en les virtuts de la raó crítica i en una desconfiança irònica vers la bonhomia rousseauniana.

Materials complementaris sobre Ramon Folch i el llibre

Vídeo 7 Billion National Geographic

Crònica del Club de lectura “La quimera de créixer”