El Canvi en el bipolarisme subjacent a Itàlia no és propi només del país transalpí. A Grècia hi ha Syriza, per exemple, i a altres paisos hi ha partits més o menys radicals que han aconseguit el seu propi espai electoral.

La política italiana estava molt polaritzada en l’eix esquerra-dreta, que es mantenia des de fa moltes dècades. En aquestes darreres eleccions del 25 de febrer, el centredreta ha perdut vots però manté les seves zones de poder dels darrers 60 anys, allà on era forta l’antiga democràcia cristiana. Pel que fa al centre esquerra, el mateix cas, on manté les mateixes zones de poder que tenia el poderós PCI (partit comunista) als anys cinquanta.
En canvi, i aquí radica la diferència, el vot al moviment 5 stelle és un vot homogeni, a tot el país. No té res a veure amb la geografia política històrica.
Si analitzem els resultats de dreta i esquerra a través dels mapes de resultats, veurem que és quasi una fotografia negativa: on guanyen uns, perden els altres. Amb el M5S, canvia la cosa.
Italia mappa risultati M5S

 

El M5S han tret un 25% arreu, i fins i tot han superat les històriques des del risorgimento, diferències de vot camp-ciutat, on al camp eren molt més conservadors que a les ciutats.

Al començament, es deia que ells eren un moviment urbà i del nord, d’Internet. I podia ser així a les anteriors eleccions, per en aquestes han sortit d’aquesta idea. Han arribat a ser un partit nacional, a pobles petits, ciutats i grans metròpolis, hi haguessin molts joves o molt ample de banda, o no hi hagués. Són ja el primer partit d’Itàlia.

Veiem algunes de les curiositats del M5S, que sovint no es tenen en compte:

Innovacions:

  • Primàries obertes i analògiques vs. Primàries tancades i digitals. Al M5S les candidatures es presentaven per Youtube i es votaven online, però només podien votar els militants del partit, i amb certa antiguitat, i a les llistes només podien estar membres que s’haguessin presentat en anteriors eleccions. Al PD, en canvi, tot i ser el típic partit burocràtic i tradicional, hi havia primàries obertes a qualsevol, el mes novembre per decidir candidat i després per decidir llistes. El PD va tenir 2,5 milions de votants a les primàries, per només 30.000 del M5S.
  • Partit líquid. El M5S supera l’estructura de partits. La seva seu és el bloc de Grillo. No tenen estructures. Tampoc Grillo és un candidat per se, ja que no s’ha presentat a les eleccions. Però ningú li discuteix el seu paper, és el líder suprem.
  • Partit marca. El M5S és una marca en el sentit comercial. Té un logo propietat de Grillo, que decideix l’ús. Grillo pot publicar un post on diu qui està fora (com va fer al 2011 a Emilia Romagna, on uns militants van sol·licitar democràcia directa i es van convocar per discutir-ho. La resposta de Grillo va ser fulminant, expulsant-los i prohibint-los l’ús de la marca).
  • Democràcia interna (real o simulada) als partits tradicionals vs. Lideratge carismàtic al M5S.

 

El partit de la gent normal:

  • El M5S va aconseguir el vot de protesta. Però no era només un vot antiausteritat, sinó que el que feia era identificar a uns culpables: la casta política. Hi ha critica a periodistes, finances, premsa… Van contra les elits del país.
  • Antieliterisme és populisme. No tenen, al contrari de moltes visions, que ser d’esquerres, el tea party també? era antielitista, i era de dretes.
  • La casta vs. la gent. El missatge del M5S era Nosaltres contra ells.
  • El moviment vs. la casta. Grillo identifica moviment amb la gent. No diu mai que són un partit, diu que no ho són, que són un moviment. Tot i que realment ho són: gent que s’agrupa per a influir políticament i aconseguir accedir al poder.

 

Ni de dretes ni d’esquerres:

  • La importància de no ser de dretes ni d’esquerres. Grillo ho repeteix sempre. És una bona manera de capitalitzar el vot protesta.
  • Té un il·lustre precedent històric. El programa de Mussolini de 1919 era semblant.
  • Contradir-se no és un problema (si no surts del frame antielitista). El M5S tenia al seu programa idees que agradaven a tot tipus d’electors, per exemple:

- Als votants d’esquerres: no a reforma laboral ni pensions, no desmantellar l’estat del benestar, prohibir l’embargament de cases…

- Als votants de dretes: alleugerir la pressió fiscal, alleugerir la burocràcia, lleis d’immigració restrictives (en contra de l’adopció? del ius solis), reducció? dels sindicats…

- Per a tothom: Control de la política i els polítics, ecologia, Internet gratis i per tothom.

.

La xarxa com a comunicació?:

Internet és un dret inalienable per a la nova ciutadania digital. Però la seva comunicació és vertical, homogènia, unidireccional. L’ha fet servir molt bé com a element de comunicació, i sense la xarxa no hagués fet res, però no és cap bon exemple. Grillo no debat, només difon. No és diferent de la vella premsa de partit. Mai comenta, ni respon. Només emet, de forma tremenda. És el bloc més llegit a Itàlia i uns dels del món, també? a Twitter i a Facebook, però Grillo segueix una estratègia televisiva: difusió? i gens d’interacció. Disposava del bloc (que es converteix amb una gran web recopiladora de missatges de diferents persones, però sempre amb homogeneïtat, una webradio i una web comunitària, creada el 2001.

 

.
Cr?nica realitzada per Xavier Peytibi al seu blog.