Tres processos electorals i un congrés partidari previstos per a l’any 2012 poden ser el termòmetre de l’estat de la democràcia al món, sense oblidar l’evolució incerta de l’anomenada primavera àrab.  Es tracta de les eleccions presidencials que es celebraran succesivament a Rússia (març), França (abril) i els Estats Units (novembre), i del congrés del Partit Comunista xinès (octubre). Segons The Economist en el fons està en joc la confrontació entre un capitalisme democràtic en declivi i un capitalisme d’estat en auge. En tot cas sembla innegable que la crisi està provocant una seriosa erosió democràtica (Ferran Requejo), centrada en l’efecte que està tenint sobre les classes mitjanes. Una qüestió sobre la que reflexiona Francis Fukuyama en el seu últim assaig i que també incideix en el debat electoral de les presidencials franceses (debat entre Eric Maurin i Laurent Wauquiez) i en l’enfocament de la campanya de Barack Obama per aconseguir la seva reelecció:

En relació a la situació de la Xina veure el dossier que li dedica The Economist i el comentari de Carles Boix sobre el debat previ al proper congrés del Partit Comunista, polaritzat entre una majoria nacionalista i una minoria democràtica:

El bloqueig dels sistemes democràtics per l’abús dels interessos partidistes i dels diferents grups de pressió és analitzat per Nathan Gardels en un article en el que apunta que la solució Monti podria esdevenir un antídot eficaç contra la hipertrofia partidista i corporativista:

Sobre les perspectives polítiques i electorals als Estats Units resulta de gran interès un estudi del Pew Research Center sobre la tipologia política del conjunt dels ciutadans i dels votants registrats. Entre aquests es configuren tres grans blocs, un majoritari de simpatia demòcrata (40%) i un minoritari de simpatia republicana (25%) i amb un grup intermedi d’independents (35%), caracteritzat per la seva heterogeneïtat. També té interès el comentari de Cristina Gallach sobre un recent llibre de Zbignew Brzezinski (A strategic vision: America and the crisis og global power), que identifica les cinc principals vulnerabilitats dels Estats Units: l’increment de la desigualtat, el deute públic, un sistema financer viciat, unes infraestructures envellides i un sistema polític paralitzat:

Un altre cop una decisió de la Unió Europea esperada amb  expectativa -el nou Tractat sobre Estabilitat- defrauda per la seva ambició insuficient i per la seva consistència discutible. Xavier Vidal-Folch creu que el Tractat aprovat és redundant i descaradament esbiaixat a assegurar l’estabilitat pressupostària, sense aconseguir l’objectiu pretés d’establir una política creïble de rellançament  del creixement econòmic. Des d’un punt de vista voluntariosament optimista podria veure’s en aquest Tractat un pas cap a la correcció de la política d’austeritat a ultrança, contra la que cada cop s’aixequen més veus autoritzades (Javier Solana, Martin Wolf):

Per seguir l’actualitat europea ha nascut una nova iniciativa compartida pels diaris El País, The Guardian, Le Monde, La Stampa, Gazeta Wyborcza i Süddeustche Zeitung. Es tracta  del suplement “Europa”que en la seva primera aparició inclou una entrevista a Angela Merkel i un anàlisi de José Ignacio Torreblanca sobre la immaduresa europea per concloure el pacte que necessita per assegurar la seva governança:

A la cursa de les eleccions presidencials franceses, François Hollande ha pres la iniciativa amb un discurs inicial que ha estat vist com una síntesi de les ànimes mitterrandiana i mendesista de l’esquerra francesa (François Bazin), al que ha seguit la presentació de les seves 60 principals propostes programàtiques, articulades en quatre eixos: redreçar França, restablir la justicia, retornar l’esperança a les noves generacions i per una República exemplar. D’aquestes propostes destaca el retorn a formulacions clàssiques com la confrontació entre la República i el món del diner (Laurent Joffrin) i l’anunci de renegociar el pacte d’estabilitat europeu. El contraatac de Nicolas Sarkozy ha consistit en reafirmar el seu compromís amb la política acordada amb Angela Merkel, intentant presentar-se com l’opció més fiable per sortir de la crisi. A poc de menys de tres mesos de la celebració de la primera volta, les enquestes donen un còmode avantatge d’Hollande (31.5%) sobre Sarkozy (26%), mentre que Marine Le Pen (16%) i François Bayrou (12%) quedarien lluny de la possibilitat de donar la sorpresa. Aquest avantatge d’Hollande es transformaria una clara victòria a la segona volta: 58% vs 42%:

  • Discurs a Le Bourget (22-01-12)
  • Les 60 engagements de François Hollande
  • François BAZIN, “Les leçons de Mitterrand” a Le Nouvel Observateur (26-01-12)
  • Laurent JOFFRIN, “La République contre l’Argent” a Le Nouvel Observateur (26-01-12)
  • Enquesta de TNS-Sofres per a Le Nouvel Observateur nº 2.465 (2-8/02/12)

En poques setmanes es van perfilant clarament les orientacions del govern Rajoy. D’una banda, l’aplicació diligent de la política d’austeritat dictada per la Unió Europea, intentant negociar una flexibilització del rígid calendari de reducció del dèficit, amb el propòsit d’evitar  caure en el cercle viciós que ha portat Grècia a l’abisme (Wolfgang Münchau). I, d’altra banda, l’adopció de gestos i decisions ideològiques conservadores per tal de contrarestar el descontentament que les mesures fiscals pugui provocar   en l’electorat del PP (consagració del corporativisme judicial; revisió restrictiva de la legislació sobre l’avortament; canvis en l’assignatura d’educació per la ciutadania …) (Miguel Ángel Aguilar). Tot plegat amanit amb uns aires recentralitzadors (prioritat del corredor ferroviari central; suspensió privatització aeroport Barcelona; pla hidrològic nacional; control pressupostari de les CCAA; reordenació bancària; targeta sanitària única; advertiment sobre el castellà en l’ensenyament a Catalunya …):

En aquest context s’ha celebrat la primera reunió oficial entre el president del govern central i el president de la Generalitat, de la que es dedueix el suport del govern català a l’agenda de  reformes econòmiques i socials del govern central, tot esperant una disposició favorable d’aquest a alleujar la crítica situació financera de la Generalitat, i cal suposar que a canvi d’aparcar per un temps la qüestió del pacte fiscal. Tot ben previsible, tan previsible que recorda massa el precedent de col·laboració entre Pujol i Aznar. Fora de focus hi hauria -com explica Enric Juliana- el dossier delicat de la que cal suposar ha de ser la darrera fase de la reordenació del mapa financer espanyol, que sens dubte tindrà conseqüències transcendents pel múscul econòmic de Catalunya. Una reforma financera (José García Montalvo) que suscita molts interrogants: és suficient la xifra estimada de provisions per netejar el risc immobiliari? És realista pensar que no caldran aportacions públiques? El procés de concentració que s’estimula no realment no necessitarà d’aportacions públiques? Aquesta concentració no implica un increment del risc sistèmic?

  • Enric JULIANA, “Implícit” a La Vanguardia (2-02-12)
  • José GARCÍA MONTALVO, “Financera, sí, però reforma?” a La Vanguardia (3-02-12)

Quan falta ben poc per a l’inici del 38è congrés del PSOE no queda gens clar quin és el seu objectiu, més enllà d’elegir el/la líder intern i dels bons sentiments que expressen els dos candidats. En aquest sentit és ben oportuna la sentència que es posa en boca de Margareth Thatcher en una seqüència de la pel·lícula “La dama de hierro”: “Estoy asqueada de los sentimientos en la política. Hoy todo el mundo siente y nadie piensa” (que recull Arcadi Espada en una entrada del seus Diarios).

José Luis Álvarez pensa que el PSOE hauria de pensar prioritàriament en com posar les bases per iniciar un cicle polític sostenible, amb el seu conjunt de propostes ideològiques, institucionals i electorals adequades als problemes socials més rellevants. Dit d’una altra manera, en pensar  com recuperar una hegemonia social que l’esquerra ja fa molt de temps que ha perdut. Per fer-ho proposa fixar-se en la trajectòria política de Thatcher, tot destacant quatre elements: la capacitat d’encarnar una ideologia, entesa com una cosmovisió vital; la immersió en el teixit associatiu i corporatiu, més enllà de l’ámbit de les institucions polítiques; l’apropiació del concepte de canvi; i, finalment, perdre la por al conflicte polític.

Ramón Vargas-Machuca no creu, però, que  d’aquest congrés sorgeixi el procés constituent que al seu parer necessita el PSOE per superar la triple crisi d’incompliment, d’insolvència i d’impotència que el té paralitzat: incompliment manifestat en la distància entre el que es predica i el en realitat es busca; insolvència en ser incapaç de saber que li passa i perquè; impotència per reaccionar. Vargas-Machuca tampoc creu que el PSOE  pugui recuperar l’orientació i el vigor polític necessaris per constituir-se en un alternativa sòlida sobre la base de propostes inconnexes, com per exemple la d’unes primàries per elegir el líder electoral (veure l’anàlisi de José María Ridao sobre el sistema de primàries).

Capítol a part mereix la repercussió que pugui tenir en el PSC el desenllaç del congrés del PSOE. Quan a ningú se li escapa la transcendència d’aquest moment, es fa molt difícil entendre la passivitat de la nova direcció del PSC que, amb la seva aparent neutralitat, sembla assumir acríticament el discurs de Carme Chacón que contribueix a confirmar l’opinió generalitzada al PSOE que el PSC i la seva política catalana és un dels problemes més greus que ha de resoldre el socialisme espanyol per redreçar-se:

En l’anterior apunt es destacava la feblesa actual del sistema de partits català per enfrontar amb garanties d’èxit empreses majors. El baròmetre d’hivern que Gesop elabora per a El Periódico reflecteix aquesta feblesa, tal com assenyala Àngels Pont en el seu comentari sobre l’enquesta, que sintetitza en vuit notes: 1. Amb la crisi i l’incertesa que l’acompanya creix l’interès per la política; 2. L’increment de vot de CiU no va acompanyat de l’acceptació majoritària de les seves propostes; 3. Divisió  sobre l’actuació del president Mas; 4. El creixent protagonisme del PP augura l’increment de la tensió entre els extrems; 5. A la vegada que creix la preocupació per l’autogovern; 6. Una preocupació que beneficia CiU, mentre el PSC segueix desaparegut; 7. Es confirma el descens de les dues forces centrals; 8. Amb el consegüent ascens de ICV, ERC, Cs i altres opcions … Àngels Pont assenyala també que aquest quadre no és tan sols fruit de l’actual conjuntura política, sinó que expressa un canvi generacional que ja no s’identifica amb l’esquema polític sorgit de la transició, en la línia suggerida pels anàlisis electorals d’ Oriol Bartomeus:

  • Baròmetre de Gesop per a El Periódico (27-28/01/12)

Valoració negativa de les mesures d’austeritat però comprensió vers l’acció del govern i bona valoració del president Mas.

Confirmació del clar avantatge electoral de CiU (sense arribar a la majoria absoluta): CiU, 35.2 (62-63); PSC, 16.9 (27-28); PP, 10.5 (14-15); ERC, 9.0 (13-14); ICV, 8.6 (12-13); Cs, 3.8 (4); SI, 2.3

Expectativa escèptica entre els votants del PSC davant la nova direcció socialista

Paradoxa sobre la independència: un 53.6% votaria a favor vs un 32” en contra, però el 60.4% creu que guanyaria el No vs un 31.3% que creu que ho faria el sí

Vot estimat eleccions generals: PSC, 26.5 (14-15); CiU, 24.7 (15-16); PP, 22.4 (11-12); ICV, 8.1 (3); ERC, 7.4 (2-3) …

Poca confiança en el govern Rajoy

Divisió d’opinions sobre Chacón:

Però a les insuficiències del sistema de partits, incapaç de generar la massa crítica necessària per assolir l’objectiu de defensar l’autogovern, s’hi afegeix la feblesa d’una mitificada societat civil (Josep Ramoneda), que tampoc mostra el vigor i l’empenta necessaris per a contribuir positivament a les aspiracions col·lectives (Manel Manchón). Aquests dies la decisió del nou govern central de suspendre el procés de privatització de l’aeroport de Barcelona i la fallida d’Spanair han esdevingut un símbol d’aquesta impotència política i empresarial d’una Catalunya sense la unitat política i l’empenta cívica imprescindibles per autogovernar-se (Manel Pérez):

I mentre es continua alimentant la idea d’una nova fita per consolidar l’autogovern, amb la proposta de pacte fiscal. Amb un guió massa vegades repetit, que comença per la gesticulació política i de la societat civil oficial, segueix amb una negociació efectuada habitualment en inferioritat de condicions que condueix a un acord que es presentat com un gran avenç, per acabar amb la frustració col·lectiva en comprovar el mal resultat de tot plegat (David Miró):