El nou any comença amb un allau d”anuncis i canada goose solde pronòstics sobre la seva mala salut. La Gran Recessió persisteix (Martin Wolf), amb perspectives de recuperació especialment negatives per a Europa, com ens recorda Nouriel Roubini, que alerta també sobre les dificultats econòmiques d”una Xina en ple procés de recanvi polític, que suposaria segons Lluís Bassets l”accentuació del proteccionisme nacionalista, la reafirmació de la censura i una mena de guerra cultural contra la influència occidental:

Òbviament, el  quadre econòmic condicionarà decisivament l”evolució política i   les curses electorals presidencials als Estats Units o a França en seran un bon termòmetre.  En el cas nordamericà la inconsistència dels candidats republicans sembla afavorir ara per ara la continuïtat de Barack Obama, que podria presentar fins i tot uns resultats econòmics  discretament positius (Krugman):

  • Paul KRUGMAN, “Bain, Barack y el empleo” a El País (7-01-12)
  • Conversa amb Russell BANKS: “Obama face à l”Amérique” a Le Nouvel Observateur nº 2.461 (5-11/01/12)

Tanmateix, hi ha un teló de fons més inquietant que el de la pròpia crisi econòmica. Es tracta dels problemes de la democràcia per governar aquesta situació: la impotència o la incompetència per afrontar el desafiament dels mercats desregulats, fins al punt que hi ha qui parla obertament d”ocàs democràtic:

D”una altra mena són les dificultats del trànsit de règims dictatorials i autoritaris a sistemes democràtics en la majoria de països (especialment àrabs) que han viscut durant el 2011 revoltes populars, mancats del substrat social i cultural necessari per afavorir l”arrelament de la democràcia:

  • Bichara KHADER, “Entre les promeses i la por” a La Vanguardia (3-01-12)

A Europa la sensació de crisi és molt més aguda, en no ser capaç de trobar la manera d”allunyar definitivament el fantasma d”una  crisi de l”euro que enfonsi fatalment el somni i el projecte de l”Europa unida (Andreu Missé i Claudi Pérez). El balanç del 2011 dóna peu a projeccions que van des del pessimisme sobre la viabilitat futura del projecte europeu (Paul Kennedy) a l”optimisme del qui creuen que si ha estat possible evitar el pitjor la reconducció és factible (Michel Wieviorka). Sense negar la necessitat d”articular la governança econòmica i social d”Europa, Michel Rocard i Pierre Larroutouru proposen tallar el nus gordià del deute públic europeu que ofega les polítiques públiques dels Estats amb un refinançament dels deutes del passat per part del Banc Central Europeu a un tipus d”interès proper al 0%:

Un aspecte rellevant del desconcert polític europeu és l”atonia de la socialdemocràcia europea, atrapada entre la seva responsabilitat en la deriva que ha portat fins a la crisi i la demanda d”una nova política econòmica que superi el model dogmàtic de l”economia de mercat desregulada. Vicenç Villatoro planteja el dilema socialdemòcrata com l”elecció entre mantenir-se dins del sistema per reformar-lo d”acord amb la seva tradició o reinventar-se fora del sistema aliant-se amb els nous moviments socials:

El nou Govern espanyol ha començat a actuar d”acord amb el previst per intentar sanejar els comptes públics, amb una increment de la pressió fiscal inajornable, malgrat les promeses electorals en sentit contrari. De moment, tot apunta que  un clima d”opinió -atemorit per la online casino magnitud i persistència de la crisi- afavorirà  que els propòsits d”austeritat a ultrança del govern no trobin una contestació social ni una oposició política significatives. Però, no pot negligir-se l”efecte negatiu de l”increment de la pressió fiscal sobre una part de l”electorat conservador (Enric Juliana), ni l”erosió que pot comportar una opacitat excessiva i una política de comunicació erràtica (Xavier Vidal-Folch). Tanmateix,  el nou ministre d”Economia ha sigut prou clar, en una entrevista al Financial Times, sobre  les prioritats de la política econòmica: el sanejament del sistema financer i l”ajustament dràstic de les despeses de les autonomies. L”anunci de la intervenció preventiva de l”Estat  en la política pressupostària de les autonomies planteja seriosos dubtes sobre la seva constitucionalitat, en suposar una limitació severa de la seva capacitat de decisió. D”altra banda, del reguitzell de mesures adoptades i per adoptar no se”n desprén la mínima voluntat d”apostar per un canvi de model productiu, tal com assenyala José García Montalvo en considerar que la pedra i les tisores guanyen a la investigació:

Mentre, el PSOE, incapacitat  per les urnes per exercir una oposició vigorosa, es dedica a la introspecció per tal de trobar el camí de la reconstrucció del seu projecte, sense que lògicament apareguin a aquestes alçades anàlisis, propostes i lideratges iprou madurs i interessants:

El debat socialista previ al 38è congrés del PSOE pot seguir-se exhaustivament a http://politica.elpais.com, amb el manifest de “Mucho PSOE por hacer” i les aportacions de Miguel Ángel Moratinos i Leire Pajín, Josep Borrell, Juan Fernando López Aguilar, Cristina Narbona …; les propostes d”Alfredo Pérez Rubalcaba (38 propuestas y ) i el document “Socialdemocracia renovada”; el manifest “Yo si estuve allí”; i articles publicats de Rafael Simancas, Francisco Caamaño, Juan Moscoso, Juan Fernando López Aguilar, Emilio Pérez Touriño, Odón Elorza, Belén Barreiro, José Martínez Olmos, Gregorio Peces-Barba, Rafael Román, Abel Caballero i Elena Valenciano; i els textos col·lectius de “Bases en Red”, “Nuevo Socialismo” i “Mujeres socialistas”

A Catalunya, el Govern comença a patir el desgast d”una política d”austeritat sense resultats a la vista , tot i que l”absència d”alternativa política li permet mantenir intacta la seva hegemonia política (enquesta de La Vanguardia). Però el problema és que amb la crisi i la gestió que en pensa fer el nou govern del Partit Popular es posen de manifest més que mai les serioses limitacions de l”autogovern català i pot acabar per demostrar una feblesa congènita del catalanisme polític. L”actual posició hegemònica de CiU li confereix una responsabilitat accentuada per proposar l”estratègia adequada per defensar l”autogovern i  no està gens clar que l”aposta única pel denominat pacte fiscal sigui una aposta guanyadora. José Luis Álvarez analitza les fortaleses i les febleses de CiU.  De les primeres, en destaca un capital polític força estable, basat en un catalanisme arrelat en les classes mitjanes i altes autòctones. De les segones, es fixa en l”actual desorientació estratègica, abandonades l”estratègia incrementalista de Jordi Pujol i l”estratègia de reforma legal (compartida i competida amb les esquerres catalanistes); i en la feble voluntat política demostrada per provar la via de la fricció amb l”Estat espanyol:

  • Enquesta de Feedback per a La Vanguardia (3-01-12): “CiU es referma com el partit més capaç mentre que el PSC s”estanca”