Un altre cop els titulars sobre la crisi europea donen el crit d’alarma. S’anuncien “deu dies decisius” en els que d’una vegada per totes s’haurien d’esvair els dubtes suscitats sobre la viabilitat de l’euro (Jacques Attali), si no es vol assistir al col·lapse de la zona euro (editorial de The Economist i entrevista a  Jean Pisani-Ferry):

  • Jacques ATTALI, “Le cinquième suicide européen”a www.attali.com (20-11-11)
  • Editorial de The Economist (26-11-11): “Is this really the end?”
  • Entrevista a Jean PISANI-FERRY: “L’euro à quitte ou double?” a Le Nouvel Observateur nº 2.455 (24-30/11/11)

Tot i que formalment haurà de ser el Consell Europeu qui aprovi orientacions i decisions, el camí a seguir l’està marcant de forma inflexible la cancellera alemanya, amb una escenificació que permet a Nicolas Sarkozy aparentar que cogoverna Europa amb Merkel. El guió sembla clar: els mecanismes de solidaritat europeus només funcionaran si prèviament hi ha un compromís ferm per assolir la integració fiscal en les dures condicions imposades per Alemanya i que comporten una “refundació” europea que intenti superar les contradiccions i ineficiències de la coexistència dels mètodes intergovernamentals i federals … i que implícitament obren la porta a una Europa de varies velocitats (Fernando Guirao, Robert Skidelsky). Manuel Marín i Mariola Urrea expliquen les dificultats polítiques i jurídiques d’aquesta hipòtesi:

  • Discurs de Nicolas SARKOZY a Toulon (1-12-11) a www.elysee.fr
  • Fernando GUIRAO, “Una unió fiscal franco-alemanya” a La Vanguardia (27-11-11)
  • Robert SKIDELSKY, “El preu de la ignorància” a La Vanguardia (27-11-11)
  • Manuel MARÍN y Mariola URREA, “Una aclaración necesaria” a El País (29-11-11)

Una Alemanya que tan sols sembla disposada a assumir la seva responsabilitat de lideratge europeu si obté prou garanties polítiques dels altres membres de la Unió. En aquest sentit, no deixa de ser molt significativa la petició explícita del govern de  Polònia, deixant de banda l’atàvic recel contra Alemanya, tal com exposa el seu ministre d’Afers Exteriors, Radislaw Sikorski:

  • Radislaw SIKORSKI, “I feer Germany’s power less than her inactivity” al Financial Times (1-12-11)

Les possibles accions del Banc Central Europeu i la negativa alemanya a canviar les seves funcions són objecte de la precisa crònica diària de l’actualitat econòmica europea que publica Manel Pérez a La Vanguardia. Explicacions entenedores dels dilemes en joc poden llegir-se en els articles de Xavier Vidal-Folch o Xavier Sala i Martin

  • Manel PÉREZ, “Un mal imaginari” a La Vanguardia (1-12-11)
  • Xavier VIDAL-FOLCH, “Choque cruel de soberanías” a El País (1-12-11)
  • Xavier SALA i MARTIN, “Crisi (593): l’aixeta del BCE” a La Vanguardia (2-12-11)

Però hi ha veus que acusen les elits europees d’estar mancades de prou flexibilitat intel·lectual per pensar una Europa diferent i acceptar que les actuals estructures són un error que porten obertament al fracàs (John Gray). O que consideren una equivocació manifesta la identificació d’Europa i de la Unió amb la zona euro, en creure que una política contingent no pot posar en qüestió l’ideal europeu (Joseph H.H.Weiler). O que qüestionen si val la pena seguir demanant més Europa com a solució de la crisi, si aquesta Europa comporta una política d’austeritat dogmàtica imposada sense suficient legitimació democràtica i que erosiona fortament l’Estat del benestar (Ignacio Sánchez-Cuenca):

  • Entrevista a John GRAY a La Vanguardia (2-11-11)
  • Joseph H.H.WEILER, “Una Unión ‘menospreciada’ por sus líderes” a El País (1-12-11)
  • Ignacio SÁNCHEZ-CUENCA, “¿Más Europa?” a Público (2-11-11)

La severa derrota socialista a les eleccions generals del 20 de novembre ha coincidit amb la mort de Javier Pradera, considerat l’intel·lectual més influent de la Transició per la seva posició clau en el diari de referència de la nova etapa democràtica. Precisament al diari El País s’han publicat tot un seguit d’articles glossant la personalitat i la importància de Pradera en el món editorial, polític i periodístic, tots ells lògicament i justament encomiàstics … i previsibles. Resulta menys empalagós Gregorio Morán en la seva aproximació a la figura de Pradera, tot ressaltant el seu paper en l’orientació política del PSOE de Felipe González i la seva distància insalvable amb el de Rodríguez Zapatero:

  • Miguel Ángel AGUILAR, “La mejor cabeza de su generación” a El País (21-11-11)
  • Gregorio MORÁN, “La mort de Pradera” (1) a La Vanguardia (26-11-11)

La desaparició de Pradera suscita la qüestió recurrent del paper social i polític dels intel·lectuals. L’aparició recent d’algunes obres amb una forta càrrega crítica sobre els mals que ens afligeixen i que dibuixen un horitzó de decadència gairebé irreversible (per exemple, els llibres de Jordi Llovet o de Miquel de Palol; o fins i tot  de Tony Judt),  ha provocat una reacció vehement de Jordi Gràcia amb un pamflet contundent contra el prestigi del pessimisme i el vici de la queixa (“la queja es un vicio falsamente consolador pero el melancólico no sabe dejar de quejarse”). Gràcia fustiga el que denomina reaccionarisme postprogressista i fa una defensa enraonada i insòlita (en els temps que corren) de la socialdemocràcia:

“La socialdemocràcia … es el programa más débil del panorama contemporáneo porque un proyecto ideológico sin ángeles ni demonios merece un doble cuidado: no alienta en él la fantasía redentora ni promete soluciones perfectas de nada. La socialdemocracia es casi incapaz de revocar la melancolía ante los más intrépidos fantasiosos. Pero es también tímida a la hora de reagrupar las fuerzas y proyectar contra el nuevo reaccionario el orden de prioridades que nos hacen hijos del proyecto ilustrado.”

[Jordi GRACIA. El intelectual melancólico. Un panfleto. Anagrama. Barcelona, 2011]

Veure també la crítica de Gracia a les “Meditacions des de Catalunya” de Miquel de Palol:

  • Jordi GRACIA, “Occident decapitat” al “Quadern”  de El País Cataluña (1-12-11)