La constitució dels governs “tècnics” a Itàlia i Grècia amb l’objectiu d’aplicar el pla d’ajustament i les reformes urgides pel directori europeu, la implacable resposta dels mercats (o més bé, el pànic) que no afluixen la seva pressió sobre el deute sobirà de cada cop més països de l’Eurozona, la tossuda resistència d’Angela Merkel a donar via lliure a la intervenció del BCE i la intenció de David Cameron d’alleugerir encara més el compromís britànic amb la Unió Europea, són una suma d’esdeveniments que configuren un escenari de futur  amb dues cares  ben preocupants. D’un costat, el de l’Europa alemanya, amb unes condicions draconianes per avançar en la integració europea i que pot tenir com a consequència l’escissió de la zona euro. D’altra banda, el creixement dels recels a l’hegemonia alemanya i de les pulsions nacionalistes, amb el consegüent replegament nacional i afebliment de la Unió. La responsabilitat d’Alemanya en aquestes circumstàncies de no és destacada  per la major part dels comentaris (Alfredo Pastor, Javier Ayuso, José Manuel García-Margallo), i més enllà, Timothy Garton Ash recorda també la responsabilitat britànica, apuntant la possible contradicció entre l’aprofundiment de l’eurozona i la preservació de la unitat europea. En aquest sentit, Ferran Sáez creu que és un error entestar-se en voler crear  la unió política europea a la imatge dels estats-nació:

home base business

  • Alfredo PASTOR, “Guanyar sense esclafar” a La Vanguardia Diners (13-11-11)
  • Javier AYUSO, “No a la UE de tres velocidades” a El País Negocios (13-11-11)
  • José Manuel GARCÍA-MARGALLO, “El cartero no siempre llama dos veces” a El País (17-11-11)
  • Timothy GARTON ASH, “La segunda oportunidad de Alemania” a El País (14-11-11)
  • Ferran SÁEZ, “Metàfores europees” a Ara (16-11-11)

El final de l’era berlusconiana no podia ser més instructiu sobre l’estat de la democràcia italiana que -a la vista de la patrimonialització personal de les institucions efectuada per Berlusconi i de la incapacitat dels partits polítics d’avantposar el bé comú i la perspectiva a mig i llarg termini als interessos parcials i el càlcul a curt-  ha necessitat del recurs extraordinari d’un govern sorgit de la iniciativa del President de la República per tal d’intentar recuperar la confiança de la Unió Europea i dels mercats (Angelo Panebianco, Eugenio Scalfari, Ezio Mauro, Alberto Alesina i Francesco Giavazzi). No deixa de ser significatiu que en moments crítics de la recent història italiana s’hagi recorregut a polítics de perfil no partidista (Luigi Einaudi al 1948, Carlo Azeglio Ciampi al 1993 i ara Mario Monti), com també resulta xocant que la única manera que ha tingut el centre-esquerra italià de competir electoralment amb èxit hagi estat de la mà d’un polític de perfil semblant com Romano Prodi (Enric Juliana). El problema d’un govern no sorgit directament de les urnes és que, en el cas no improbable de fracàs, pot comportar la recaiguda en el populisme,  amb Berlusconi o sense ell (Antonio Tabucchi):

  • Angelo PANEBIANCO, “In salita, molto” al Corriere della Sera (13-11-11)
  • Eugenio SCALFARI, “Un cittadino al servizio del Paese” a La Repubblica (13-11-11)
  • Ezio MAURO, “Il governo del presidente” a La Repubblica (14-11-11)
  • Alberto ALESINA  e Francesco GIAVAZZI, “Un’agenda possibile” al Corriere della Sera (14-11-11)
  • Enric JULIANA, “La Itàlia seriosa. La Itàlia política” a La Vanguardia (17-11-11)
  • Antonio TABUCCHI, “’Desberlusconizar’ Italia” a El País (13-11-11)

La deriva política d’Itàlia i de Grècia ha obert el debat sobre la  degradació democràtica que suposa el recurs a governs “tècnics” no legitimats pel veredicte  ciutadà.  Sense voler subestimar els factors objectius  que estan erosionant la política democràtica en la seva relació amb els poders econòmics, potser sigui útil establir algunes distincions, per exemple entre polítics seriosos que mereixen i es guanyen la confiança i polítics frívols que generen desconfiança. O també entre experts tecnocràtics poc compromesos amb el bé comú i servidors públics qualificats (“civil servants”). Tant en el cas italià com en el grec la degradació de la democràcia ha estat provocada durant anys  per la conducta irresponsable dels líders i dels partits polítics. La qüestió de fons no és el recurs a mecanismes constitucionals excepcionals, sinó la capacitat de relegitimar la vida democràtica amb lideratges i partits polítics més responsables que puguin adoptar les decisions adequades i parar els peus als poders no democràtics, única manera d’afrontar amb garanties la competència populista:

  • Joan MAJÓ, “Tècnics o polítics?” a Ara (18-11-11)
  • Manel PÉREZ, “Els límits de la tecnocràcia” a La Vanguardia (13-11-11)
  • Fabrizio TASSINARI, “Visca els tecnòcrates!” a La Vanguardia (18-11-11)
  • José Ignacio TORREBLANCA, “La democracia puesta a prueba” a El País (13-11-11)

Les últimes enquestes publicades abans de la quaresma informativa que imposa la normativa electoral són unànimes en confirmar el pronóstic d’una victòria del Partit Popular per majoria absoluta. Aquestes enquestes confirmen que la clau del resultat previst és la desmobilització de l’electorat socialista del 2008, inclosa la fuga de vot en totes direccions (Josep Lobera). Més oberta resulta la predicció sobre si això suposa l’inici d’una llarga etapa d’hegemonia electoral del Partit Popular (María José Canel):

  • Enquesta de Noxa per a La Vanguardia (13-11-11) Comentari de Julián SANTAMARÍA: “Elecciones singulares”
  • Enquesta de Metroscopia per a El País (13-11-11)
  • Enquesta de Sigma Dos per a El Mundo (13-11-11)
  • Enquesta de Gesop per a El Periódico (13-14/11/11)
  • Enquesta de DYM per a ABC (13-11-11)
  • Enquesta de NC Report per a La Razón (14-11-11)
  • Josep LOBERA, “Radiografía de una fuga” a El País (15-11-11)
  • María José CANEL, “Movimientos de largo plazo” a El País (15-11-11)

En tot cas, la victòria del Partit Popular és dóna per descomptada (Josep Ramoneda) i el focus de l’atenció es dirigeix ara sobre les mesures immediates que pensa adoptar  Mariano Rajoy per retornar la confiança internacional i dels mercats  en  Espanya. L’estratègia de l’ambigüitat utilitzada fins ara per Rajoy ha caducat de forma abrupta, fins al punt que aquests dies alguns mitjans anglosaxons de referència atribueixen els problemes aguts del deute sobirà espanyol a  la incògnita sobre els plans del futur govern espanyol. Sobre aquestes expectatives, veure la llarga entrevista concedida per Rajoy a El País i els comentaris apareguts al Nouvel Obs, The Economist i Le Monde. També és interessant l’anàlisi de José María Izquierdo sobre les hipoteques polítiques, socials i mediàtiques de la dreta extrema que pesen sobre Rajoy:

  • Josep RAMONEDA, “La victoria del PP ya está descontada”  a El País (17-11-11)
  • Entrevista a Mariano RAJOY  a El País (17-11-11)
  • Claude WEIL, “Espagne: d’un austerité à l’autre” a Le Nouvel Observateur nº 2.454 (17-23/11/11)
  • “Mañana is too late” a The Economist (19-11-11)
  • Editorial de Le Monde (19-11-11): “Les paradoxes de la Puerta del Sol”
  • José María IZQUIERDO, “¿Qué hay de lo mío?” a El País (18-11-11)

La campanya electoral a la desesperada protagonitzada per Duran Lleida és un símptoma clar de la presa de consciència de les conseqüències que pot tenir la majoria absoluta del PP sobre l’autogovern de Catalunya. Per començar en el que fins ara ha semblat l’objectiu polític prioritari de CiU: el pacte fiscal. Xavier Vidal-Folch apunta les contradiccions de CiU, capaç de defensar simultàniament una proposta de caràcter confederal (el concert), una altra de caire federal (el compliment del model de finançament vigent) i, més difícil encara, la independència fiscal … i política. Aquest batibull no sembla la millor carta de presentació ni per assolir la massa crítica de consens català necessari ni, encara menys, per intentar negociar amb èxit la millora del nostre autogovern en unes condicions polítiques particularment difícils:

  • Xavier VIDAL-FOLCH, “¿Tres en uno?” a El País (18-11-11)

Per acabar, tres articles entorn de la naturalesa de la crisi i de les possibles alternatives ideològiques. Enrique Gil Calvo esbossa una matriu interpretativa de la crisi, centrada en quatre canvis de cicle. En l’àmbit de la crisi econòmica s’estariem passant d’una crisi d’endeutament privat a una d’endeutament públic. En l’àmbit europeu s’estaria produint un canvi estratègic en les relacionsde poder entre els Estats membres de la Unió. En l’àmbit de la política democràtica assistim a una profunda fallida de les relacions e confiança entre governants i governats. I, finalment, en l’àmbit político-ideològic s’estaria confirmant el pas d’una hegemonia socialdemòcrata i cristiano-social a l’hegemonia liberal-conservadora.

  • Enrique GIL CALVO, “La crisis, el sirviente y la cinta blanca” a El País (16-11-11)

El moviment dels  indignats seria una reacció a aquesta crisi multiforme, però se li retreu la seva indefinició i manca de propostes. El filòsof Slavoj Zizek, convertit en un dels seus referents internacionals, argumenta que   entrar en el joc de concretar les seves propostes suposaria la domesticació del moviment  per part del sistema i reivindica el silenci incòmode com la seva millor arma de desestabilització. Però José Luis Pardo denuncia la impostura dels pensadors neocomunistes com una renúncia a la política real:

“Plantear las alternativa políticas del futuro en los términos ‘capitalismo/comunismo’ (como era la pretensión propagandísitca de la Internacional estalinista), aunque se trate de un capitalismo de ficcione y de un comunismo de salones, expresa bien la situación política actual -la falta de alternativas- pero resulta equívoco si se olvida que ni el capitalismo ni el comunismo (no al menos el de los ‘viejos filósofos’) son regímenes políticos, por muy real que sea el uno y por muy eterno que sea el otro. Es, en efecto, siniestro tener que pensar el futuro como una opción entre los brokers de la Bolsa de Nueva York y los brokers de las tiendas de campaña que ocupan la acera de enfrente. Pero lo es sobre todo porque solo en algún lugar entremedias de ambas aceras -ese lugar que ahora parece haber sido arrollado por el tráfico-tenía sentido lo que hasta ahora habíamos llamado ‘politica’. Y para eso, honradamente, no creo que ni los de una acera ni los de la otra, ni los viejos filósofos ni los nuevos, tengan alternativas.”

  • Slavoj ZIZEK, “El violento silencio de un nuevo comienzo” a El País (17-11-11)
  • José Luis PARDO, “Viejos y nuevos filósofos” a El País (18-11-11)