Quines sortides té aquesta Europa arrasada per la crisi de l’euro? Seguint l’esquema que desenvolupa el “Nouvel Obs” d’aquesta setmana (Nora, Fredet, Fay, Philippon) es plantegen quatre possibilitats: l’Europa federal, l’Europa a l’alemanya, l’Europa alternativa i l’Europa sobiranista:

  • Dominique NORA, Jean-Gabriel FREDET, Sophie FAY et Thierry PHILIPPON, “Comment guérir l’Europe” a Le Nouvel Observateur nº 2.453 (10-16/11/11)

L’Europa federal és la proposta del corrent central de l’europeisme que no veu altre camí que accelerar i aprofundir el procés d’integració, amb un govern efectiu de l’euro i un poder polític a nivell europeu, que adopti una política per rellançar el creixement i aturar l’especulació contra els deutes sobirans emetent eurobons. Són prou coneguts els obstacles a aquesta opció: les reticències al traspàs de més sobirania, el risc d’incrementar el dèficit democràtic de la Unió i el refús alemany a assumir els excessos fiscals dels països del sud. En aquesta línia insisteixen aquesta setmana Jacques Delors, Olivier Ferrand i Joschka Fischer, entre molts d’altres:

  • Entrevista a Jacques DELORS a El País (11-11-11)
  • Olivier FERRAND, “Vers l’euro-fédéralisme” a Le Monde (4-11-11)
  • Joschka FISCHER, “Europeizar Europa” a El País (6-11-11)

L’Europa “a l’alemanya” és la que moment s’està imposant, en dictar el govern alemany  la seva política d’austeritat per a tothom i imposant canvis polítics (com els de Grècia i Itàlia aquesta mateixa setmana). Alemanya no està disposada a acceptar cap mena d’automatisme comunitari que suposi un incentiu a la indisciplina fiscal i pressupostària i fa del sanejament dels comptes públics la condició imprescindible per impulsar instruments de solidaritat. Però, a hores d’ara, ja es prou evident l’efecte pervers d’aquesta rigidesa alemanya en les possibilitats de rellançament del creixement, no tan sols per als països més endeutats, sinó per a la mateixa Alemanya. Una de les possibles concrecions d’aquesta opció és la d’institucionalitzar una Eurozona a dues velocitats, amb una zona amb una euro fort integrada pels països sanejats i una altra zona amb un euro devaluat. Per seguir aquest debat veure els articles de Jean-Claude Piris, Cristina Gallach, Thierry Chopin i José Ignacio Torreblanca:

  • Jean-Claude PIRIS, “Divide Europe, save the union” al Financial Times (4-11-11)
  • Cristina GALLACH, “Si dividim Europa, la salvem?” a Ara (10-11-11)
  • Thierry CHOPIN, “L’Europe à deux vitesses: une voie pour l’integration” a Le Monde (4-11-11)
  • José Ignacio TORREBLANCA, “Dos velocidades, dos Europas” a El País (11-11-11)

L’Europa alternativa proposada per l’esquerra radical es basa en  una política econòmica que qüestiona l’ortodòxia constitutiva dels tractats europeus, amb mesures per alleugerir el problema del deute sobirà amb la intervenció del BCE i amb la relaxació de la política antiinflacionària. Aquest plantejament topa amb uns obstacles polítics avui per avui insalvables perquè implica una reforma substancial dels Tractats i afrontar l’oposició dels sectors socials que basen la seva relativa prosperitat en el control de la inflació.

L’Europa sobiranista suposa la mort de l’euro, que des d’aquesta perspectiva només hauria beneficiat una oligarquia europea. D’aquesta manera les economies asfixiades per l’euro fort podrien recuperar les regnes de la seva política econòmica i  rellançar el seu creixement i la seva competitivitat. No cal dir que aquest replegament nacionalista provocaria un període de desordre econòmic amb conseqüències difícils d’avaluar i un cop mortal a la idea de l’Europa unida. Ara bé, aquest plantejament, fins fa poc exclusiu de les dretes nacionalistes, comença a ser assumit des de posicions progressistes,  crítiques amb l’accentuació de la  deriva tecnocràtica i antidemocràtica que suposen les decisions recents de les institucions europees. Una mostra d’aquesta evolució la trobem en el darrer article periodístic de Manuel Castells:

  • Manuel CASTELLS, “A qui serveix l’euro?” a La Vanguardia (12-11-11)

En el fons de la crisi europea trobem l’absència del subjecte polític europeu, mancat d’un sentiment compartit (Rafael Argullol) i d’un instrument democràtic que l’articuli (Charlemagne),  i amb un afebliment alarmant de l’interès econòmic i social comú que justificava fins ara la construcció europea:

  • Rafael ARGULLOL, “Apologia desesperanzada de Europa” a El País (12-11-11)
  • CHARLEMAGNE, “Europe against the people?” a The Economist (12-11-11)

En l’adéu polític de  Silvio Berlusconi s’ha de fer honor a The Economist que amb una tenacitat incansable ha vingut denunciant el caràcter grotesc del populisme berlusconià (aquesta setmana amb la setena portada dedicada al polític italià). Però el desenllaç de la tragicomèdia política italiana suscita una reflexió no gaire optimista sobre el vigor de la política democràtica: Berlusconi i l’opció populista que encarnava no ha estat derrotat amb les armes de la política democràtica i l’alternativa que el succeeix no deixa de ser un artefacte extrapolític, malgrat la seva impecable legitimitat institucional:

  • Editorial de The Economist (12-11-11): That’s all, folks”

Sense novetats sobre les eleccions generals del 20 de novembre, amb una campanya electoral que està resultant superflua a la vista de l’absència de competició efectiva, en donar-se per decomptat el resultat de les eleccions. El debat televisiu Rubalcaba-Rajoy va servir per confirmar les percepcions instal·lades en els electors d’un Rajoy com a inexorable pròxim president i d’un Rubalcaba ressignat a assumir el rol d’opositor. Les enquestes post-debat no fan altra cosa que confirmar aquesta percepció dominant (vegeu el comentari d’Oriol Bartomeus):

  • Enquestes sobre el debat Rubalcaba-Rajoy (9-11-11): Gesop/El Periódico, Sigma Dos/ El Mundo, Metroscopia/El País … Comentari d’Oriol BARTOMEUS a www.oriolbartomeus.blogspot.com )

L’onada de fons del canvi electoral que obre les portes a la majoria absoluta del Partit Popular és analitzada amb el seu rigor habitual per Carles Castro, que dedueix dels canvis operats paulatinament en els mapes polítics municipal i autonòmic que al PSOE li espera una incerta travessia del desert en haver perdut les lleialtats sociològiques tradicionals:

  • Carles CASTRO, “El socialisme en la lluita final” a La Vanguardia (11-11-11)
  • Carles CASTRO, “Moviments nacionals” a La Vanguardia (12-11-11)

Però la victòria dels conservadors i el declivi socialista no augura -en opinió d’Ignacio Sotelo- entrar en una nova etapa de vigor reformista. Ans al contrari, l’hegemonia del PP pot comportar una fosilització del règim constitucional sorgit de la Transició (amb l’aquiescència socialista si hem de fer cas del que exposa el pare de la Constitució Gregorio Peces-Barba) i, per tant, un anquilosament dels problemes irresolts que van minant la legitimitat del sistema:

  • Ignacio SOTELO, “El surgir de un nuevo ciclo” a El País (8-11-11)
  • Gregorio PECES-BARBA, “Reflexiones sobre España” a El País (11-11-11)

En relació a la campanya electoral a Catalunya s’ha de constatar que episodis com el del video de campanya del PSC denunciant les retallades dificulten la ja difícil decisió d’optar pel vot socialista … En tot cas, un incident a l’alçada de les manifestacions de Duran Lleida sobre l’anomalia que suposa que CiU no guanyi mai les eleccions generals a Catalunya … anomalia explicada per l’existència de Nou Barris o l’Hospitalet (sic) … Sense oblidar  tampoc el sectarisme de determinades cròniques polítiques que es publiquen en algun diari de referència.

A part d’aquestes distraccions, també es poden llegir i sentir opinions enraonades com la d’Antoni Zabalza, amb una contribució serena i rigorosa al debat sobre el pacte fiscal. Zabalza destaca la ineficiència del sistema de concert pel conjunt de l’Estat i qüestiona que afavoreixi realment els interessos de Catalunya, pel que recomana plantejar el pacte fiscal sense tenir per referència el model del concert econòmic:

  • Antoni ZABALZA, “El pacto fiscal que España y Cataluña necesitan” a El País (9-11-11)

Comptat i debatut, de la mirada sobre aquesta realitat tant deconcertant en surten qüestions de fons que afloren setmana rere setmana en aquests comentaris. Una d’elles és com tornar a fer societat, com refer els vincles comunitaris sense posar en perill els avenços de l’individualisme alliberador. Un cop més Pierre Rosanvallon retorna sobre la idea de vigoritzar el concepte d’igualtat, de recuperar la democràcia com a ideal de societat igualitària, de reinstaurar el principi redistributiu. Per la seva banda, Nadia Urbinati interpreta l’actual crisi social i política com el resultat del trencament del pacte entre l’oligarquia i la majoria democràtica produït en els anys d’apogeu del neoliberalisme. En aquesta línia, el moviment dels indignats seria bàsicament una denúncia d’aquesta usurpació de les institucions i dels mecanismes democràtics per part de l’oligarquia. Ulrich Beck veu en aquest moviment una possibilitat de relegitimació de la política democràtica sempre que la política institucional tingui els reflexos necessaris per copsar aquesta oportunitat:

  • Pierre ROSANVALLON et Florent GUÉNARD, “Refaire société” a Le Monde (10-11-11)
  • Nadia URBINATI, “La crisi, i ricchi e la oligarchie” a La Repubblica (8-11-11)
  • Ulrich BECK, “Indignados, entre el poder y la legitimidad” a El País (10-11-11)