nº 15 (28 d’octubre de 2011)

 

No resulta gens fàcil interpretar les anades i vingudes entorn de la crisi europea. Les decisions finalment adoptades agònicament pel Consell Europeu segueixen tenint un aire de provisionalitat que anuncia noves situacions crítiques. Deu ser inevitable, tant per la complexitat dels problemes  financers i fiscals entertolligats com pel dèficit institucional que complica enormement la presa de decisions, però francament no ajuda gens a generar confiança en el futur d’Europa.

De forma sintética es pot establir que l’agenda de l’eurozona consta dels punts següents: la quitança del deute sobirà grec, la recapitalització del sector bancari, l’ampliació del Fons Europeu d’Estabilitat Financera, l’enduriment de les regles a nivell europeu per corregir els desequilibris econòmics, l’harmonització fiscal de la zona euro, la supervisió més eficaç del sistema financer i, més enllà i més a fons, el procés cap a un Tresor europeu (amb els eurobons) i un ministre de Finances europeu (Yago González) … Sense oblidar les polítiques per rellançar el creixement i de reequilibri social (Thomas Fischer):

  • Yago GONZÁLEZ, “Guía para seguir la cumbre europea” a Expansión (25-10-11)
  • Thomas FISCHER, “De la crisi del deute a la crisi social?” a Ara (28-10-11)

Doncs bé, aquesta setmana, com es prou conegut,   s’han pres decisions sobre els tres primers punts, amb una quitança del 50% del deute grec, amb la recapitalització prevista de la banca i amb l’ampliació fins a 1 bilió d’euros del Fons d’Estabilitat. I de seguida s’ha generat la polèmica sobre l’adequació d’aquestes decisions, amb una opinió dominant que les considera tardanes (per exemple, la quitança grega), insuficients (per exemple, l’increment del Fons que pot tancar la porta a la seva conversió en un banc i al recurs al BCE), desenfocades (per exemple, una recapitalització dels bancs en que es prioritza el risc pel deute sobirà i no per altres riscos financers  encara ocults) i confuses (estem davant d’una crisi de deute o d’una crisi financera?):

  • Xavier VIDAL-FOLCH, “Nos engañan como a chinos” a El País (27-10-11)
  • Manel PÉREZ, “Cop als comptes espanyols” a La Vanguardia (27-10-11)
  • Editorial de The Economist (29-10-11): “Europe’s rescue plan”
  • José Antonio BUENO, “No entenc res” a El Periódico (28-10-11)

Tant o més important que les decisions aprovades és qui les ha pres i com. A aquestes alçades no queda cap dubte que Alemanya està imposant els seus criteris i els seus interessos, amb una França que escenifica cada cop amb més dificultats una imatge de colideratge. I d’una manera en la que predomina l’obscurantisme tecnocràtic que impedeix la “comprensió il·lustrada” del que passa (Fernando Vallespín) i que planteja clarament -un altre cop- la qüestió del dèficit democràtic de la Unió, amb una perspectiva que els esforços per a una major i millor integració es facin amb cada vegada menys participació democràtica (Cristina Gallach).  En un context on, com diu José Ignacio Torreblanca, cada país en lloc de solucionar els problemes nacionals pensant des de paràmetres europeus, intenta solucionar els problemes europeus pensant des de paràmetres exclusivament nacionals:

  • Fernando VALLESPÍN, “¿Quién manda aquí?” a El País (28-10-11)
  • Cristina GALLACH, “La UE: un enigma per resoldre” a Ara (27-10-11)
  • José Ignacio TORREBLANCA, “Rebelión en las capitales” a El País (28-10-11)
  • Josep OLIVER, “Itàlia, el malalt d’Europa” a El Periódico (27-10-11)

De tot plegat no en surt certament reforçada la confiança en el futur de la Unió Europea. Un futur obertament negat per un dels treballs aplegats en un paper prospectiu del Center for Transatlantic Relations de la Universitat John Hopkins, dirigit per David Hamilton i Kurt Volker,  en el que es dibuixen quatre escenaris sobre el futur d’Occident:

Cap novetat significativa en les enquestes publicades sobre les eleccions generals. La majoria d’elles segueix estimant una diferència favorable al PP d’uns 15 punts. L’enquesta de Público difereix, però,  d’aquesta estimació i situa la diferència entre 10 i 12 punts. Per a José Luis de Zárraga serà decisiu el comportament del 22% d’indecisos i del 11% que no declara la seva opció. El més probable és que la majoria s’inclini cap a l’abstenció que, d’aquesta manera, podria superar el 30% (recordi’s que l’abstenció més elevada en unes generals va ser el 32% del 1979). La solidesa del vot del PP es basa en la fidelitat dels seus votants (82% per 50% del PSOE), però no en una captació masiva d’electors d’altres espais, que seria la condició indispensable per obtenir la victòria aclaparadora que anuncian els mitjans de comunicació propers al PP.

En tot cas, la paradoxa d’una àmplia victòria electoral del Partit Popular sense una base sociològica i política de la mateixa magnitud seria probablement una font de conflictes si els conservadors no llegeixen bé aquesta situació. Aquesta preocupació sembla presidir la línia d’opinió del diari La Vanguardia, que sembla erigir-se en el referent del moderantisme que, segons el seu criteri, hauria de regir la política d’un govern de Mariano Rajoy. En aquest sentit, la delicada gestió de l’escenari posterior al final de la violència etarra esdevindrà una de les pedres de toc de l’orientacioó i el tarannà del futur govern (Enric Juliana):

  • Tracking de l’enquesta de Sigma Dos per a El Mundo (23 i 26/10/11) 16.2 punts de diferència entre PP i PSOE
  • Tracking de l’enquesta de NC Report per a La Razón (24-10-11) 15 punts de diferència entre PP i PSOE
  • Enquesta d’Obradoiro de Socioloxia per a Público (24-10-11) Comentari de José Luis de ZÁRRAGA: “Escenografía y análisis”
  • Enric JULIANA, “Moderantisme sense escrivents” a La Vanguardia (22-10-11)

Les angoixants incerteses que les indecisions europees projecten sobre l’economia espanyola no poden distreure de la magnitud de la crisi econòmica, institucional i moral d’Espanya. L’urgència d’actuar per impedir que Espanya es vegi arrossegada per la crisi de la zona euro no eximeix d’afrontar sense concessions el diagnòstic de fons i les reformes imprescindibles per trobar un model de creixement sostenible, per resoldre de forma satisfactòria el trencaclosques autonòmic i, al temps, un encaix més satisfactori de Catalunya a Espanya i, finalment, per enfortir moralment una democràcia de baixa qualitat. César Molinas estableix un diagnòstic lúcid del que anomena la “catàstrofe” espanyola:

  • César MOLINAS, “Balance provisional de la catástrofe” a El País Negocios (23-10-11)

El baròmetre  del Centre d’Estudis d’Opinió d’octubre d’enguany sembla orientat a fixar una fotografia política de la societat catalana que confirmi l’estratègia política de Convergència i Unió. En primer lloc, es detecta un estat d’opinió generalitzat d’insatisfacció amb l’actual nivell d’autogovern (65.3%). Més endavant es registra el progrés de l’opció independentista fins a un 28.2% (el més alt de la sèrie), que segueix sent, tot i això, minoritària enfront dels federalistes i autonomistes que representen el 60.7%. En el pas següent es planteja la hipòtesi d’un referèndum per la independència, en el que els partidaris del sí obtindrien un 45.4% enfront d’un 48.5% que expressaria una posició contrària explícita (24.7) o implícita (23.8%) (Veure els comentaris de Joan Tapia). Un resultat que confirma que ara per ara aquesta iniciativa comportaria la divisió  de la societat catalana. I arribats a aquest punt és on apareix implícitament la fòrmula del pacte fiscal com a bandera que rebria el suport majoritari d’una ciutadania que en un 75.7% és favorable a que la hisenda de la Generalitat recapti i decideixi sobre el destí de tots els impostos pagats pels catalans. Sobre el pacte fiscal és significatiu l’article firmat pels presidents de les quatre entitats fundadores de la vella Caixa de Pensions (Societat Barcelonesa d’Amics del País, Foment del Treball, Institut Agrícola Catala de Sant Isidre i l’Ateneu Barcelonès), tot commemorant una campanya d’aquestes entitats de finals del segle XIX en demanda del concert,  i aprofitant l’avinentesa per intentar constituir-se en referent  de la societat civil catalana.

Altres aspectes a destacar d’aquest baròmetre serien l’enquistament d’un clima d’opinió molt pessimista sobre la situació i les perspectives de l’economia i de la política, amb una elevada insatisfacció amb la democràcia (68.5%! i un 45.1% que no confia en cap partit per solucionar els problemes), acompanyada d’una accentuació de tots els tòpics negatius sobre la política i els polítics. Unes opinions confirmades d’altra banda per la darrera enquesta del CIS, en la que els polítics i els partits són considerats el problema més important després dels econòmics (23.6%); i una visió negativa de la la política que suscita principalment un sentiment de desconfiança i, en segon lloc, d’irritació.

En l’àmbit català es confirma un panorama en el que CiU manté cómodament  la seva hegemonia i en la que el PSC prosegueix el seu descens cap a la irrellevància (només un 5% considera el PSC capaç de solucionar el problema més important del país).

Sobre les eleccions generals a Catalunya és destacable que, per primera vegada, deixen de ser considerades com les eleccions més importants. Probablement, el fet que es doni per descomptat el resultat de les eleccions influeixi en aquesta estimació.

  • Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió: octubre 2011 (REO nº 681) a http://ceo.gencat.cat
  • Baròmetre del CIS del mes d’octubre a www.cis.es
  • Joan TAPIA, “¿Són majoria els independentistes?” a El Periódico (26-10-11)
  • Joan TAPIA, “L’independentisme resta majoria” a El Periódico (27-10-11)
  • Miquel ROCA, Joaquím GAY de MONTELLÀ, Baldiri ROS i Francesc CABANA, “Fa més de cent anys!” a La Vanguardia (28-10-11)

El llarg silenci del PSC alimenta la incertesa sobre el seu futur al mateix temps que és objecte de tota mena de comentaris i recomanacions més o menys interessades. Juan-José López Burniol considera que el problema fonamental que ha de resoldre el PSC és la seva posició sobre la relació de Catalunya amb Espanya, minimitzant els altres dos problemes de fons que afecten al seu model econòmic i social i a la seva forma de fer política i d’organitzar-se. La seva opinió parteix d’un gran respecte pel paper que ha jugat i que creu que ha de seguir jugant el PSC en la societat catalana per evitar la seva fractura comunitària. Des de la seva particular visió que considera el principal dilema de futur que té plantejat el país és decidir entre una via federal o una via confederal de relació amb Espanya, creu que el PSC ha de refermar la seva aposta federal per seguir sent coherent amb la seva trajectòria. Aquest plantejament és molt probable que sigui compartit majoritàriament dins del PSC, però presenta més d’un problema. Per començar, la reiteració de l’aposta federal corre el risc de quedar-se en pura retòrica si  no va acompanyada de formulacions operatives i de proves convincents de la seva acceptació per part del PSOE. D’altra banda, té la contradicció de voler preservar el paper integrador del PSC a la vegada que  dibuixa un escenari potencialment frontista en presentar de forma dramàtica el dilema entre federació i confederació, en el que el PSC hauria de triar inexorablement per un dels fronts. Possiblement, la sortida d’aquest atzucac ha de passar per imaginar futurs viables i no per entestar-se en somniar els futurs inviables d’un federalisme que Espanya no sembla voler i d’una independència que Catalunya no té ni la força ni la maduresa per plantejar-se de debò i sense dividir fatalment la societat catalana … Uns futurs viables que no podran eludir la relació bilateral, amb la conseqüent acceptació de l’excepció catalana, que tan sembla amoïnar al notari López-Burniol:

  • Juan-José LÓPEZ BURNIOL, “La cruïlla del PSC” a La Vanguardia (22-10-11)

Com era d’esperar les primàries presidencials del PS francès estan tenint el seu ressò en el PSCMiquel Iceta insisteix en la fórmula per elegir el proper candidat socialista a la presidència de la Generalitat … i sembla que els altres possibles aspirants a primer secretari del partit coincideixen en aquesta proposta … Veure’m:

  • Miquel ICETA, “Primàries obertes” a La Vanguardia (17-10-11)
  • Pere NAVARRO, “Trencar les parets de vidre” a El Periódico (24-10-11)

També és interessant la reflexió d‘Àngel Castiñeira i Josep M.Lozano sobre noves fórmules de fer política i de governar de caire col·laboratiu -en la línia de Daniel Innerarity-, per superar les respostes incrementalistes als problemes econòmics, socials i polítics:

  • Àngel CASTIÑEIRA i Josep M.LOZANO, “Necessitem col·laboratoris” a La Vanguardia (23-10-11)

Per acabar, Leonard Cohen a Oviedo: “… encontré una voz que me dio permiso para descubrir mi propia voz, para ubicar mi yo, un yo que aún no está terminado. Al hacerme mayor supe que las instrucciones venían con esa voz. ¿Y qué instrucciones eran esas? Nunca lamentar. Y si queremos expresar la derrota que nos ataca a todos tiene que ser en los confines estrictos de la dignidad y de la belleza …”

  • Leonard COHEN, “Todo empezó en esta tierra” a El País (22-10-11)