Apunts de lectura

nº 13 (14 d”octubre de 2011)

 

Les primàries obertes dels socialistes francesos per elegir candidat presidencial a les eleccions de 2012 poden ser vistes com un esdeveniment rellevant, tant per la seva novetat com per les possibles conseqüències futures per a l”esquerra francesa i pel conjunt de França, però també per la seva irradiació a altres forces d”esquerra europees, sense anar més lluny el mateix PSC.

L”elevada participació a la primera volta -estimada en 2,5 milions d”electors- constitueix de moment l”èxit principal d”aquesta iniciativa, en demostrar-se que  és un potent instrument mobilitzador en temps de rebuig de la política convencional. Com també ha rebut una valoració positiva el debat entre els candidats que han pogut mostrar la seva solidesa i un bon nivell general. La confrontació Aubry-Hollande ha mantingut el to de la primera volta, amb un pronòstic favorable a François Hollande que ha anat rebent el suport dels quatre candidats descartats, sent especialment important  el recolzament personal d”Arnaud Montebourg, impulsor tenaç d”aquesta reforma.

Tot indica que l”operació ha estat especialment beneficiosa per al revifament del PS i per a les expectatives del candidat que sigui elegit finalment. Es planteja però el dubte sobre si el que és bo pels socialistes serà percebut com a bo per al conjunt dels francesos. En aquest punt es troba el quid de la diferència entre Hollande i Aubry: el primer vol aparèixer com el representant d”una esquerra sincera que parla clar a tots els ciutadans en un temps de crisi (amb un cert aire rocardià i mendesista); mentre que la segona posa l”accent en la voluntat de representar l”esquerra “de debò” enfront de l”esquerra “tova”. En tot cas, sembla  que de moment s”ha conjurat el pitjor dels perills,  que no era altra que la recaiguda del socialisme francès en el “mollétisme” (de Guy Mollet), consistent en accentuar la retòrica esquerranosa, a l”hora que es  practica   un oportunisme i un tacticisme desvergonyits. Un risc ben real a causa de la pressió sobre els candidats finalistes del 17% de Montebourg, amb les seves posicions proteccionistes i estatistes.

Ara bé, no val a enganyar-se sobre l”abast de les primàries. Són útils per mobilitzar i facilitar noves formes de participació ciutadana en el procés polític, però generen unes expectatives que normalment després topen amb  una  realitat complexa i amb les inèrcies del sistema instal·lat (vegi”s el cas evident d”Obama). I de les propostes d”uns candidats (que potser tenen més passat del que convé), per ben articulades i argumentades que estiguin, no se”n dedueix que ofereixin solucions convincents als problemes de fons plantejats per la crisi i que afecten a la relació entre mercats i poders públics, el model de creixement o la sostenibilitat de l”Estat del benestar, per exemple. Unes insuficiències que ens remeten lògicament a les febleses del model socialdemòcrata en el context actual. Veure, l”encertada descripció del dilema de les esquerres reformistes de José Ignacio Torreblanca, atrapades entre una crisi d”oferta i una crisi de demanda. També caldrà llegir amb atenció el llibre de José Víctor Sevilla sobre el declivi de la socialdemocràcia:

    • José Ignacio TORREBLANCA, “Una izquierda no muy diestra” a El País (14-10-11)
  • Avenç editorial del llibre de José V.SEVILLA, “El declive de la socialdemocracia” (RBA. Barcelona, 2011) a El País Domingo (9-10-11)

Podria concloure”s que l”esforç per reformar radicalment les formes de la política democràtica és del tot necessari, fins al punt de ser una qüestió de supervivència, però que per si mateix no garanteix la relegitimació de la democràcia, mentre no sigui capaç d”oferir solucions que facin possible la governabilitat dels mercats i d”espais polítics transnacionals. Pot passar, certament, que les esquerres guanyin eleccions (com és probable que passi a França), però no tant per la solvència del seu projecte, sinó pel desgast dels governs castigats pels efectes devastadors de la crisi.

Sobre els efectes limitats de les primàries, veure el comentari de Miguel Ángel Bastenier. Sobre les possibles contraindicacions en la confrontació final contra Sarkozy, veure els articles de Michel Noblecourt i Laurent Joffrin

  • M.A.BASTENIER, “Reconciliar con la V República” a El País (12-10-11)
  • Michel NOBLECOURT, “Les pièges du duel Aubry-Hollande” a Le Monde (12-10-11)
  • Laurent JOFFRIN, “Quelle gauche contre Sarko” a Le Nouvel Observateur nº 2.449 (13-19/10/11)

Tota una altra història és l“efecte mimètic d”aquestes primàries en la política catalana i espanyola. Un dia d”aquests, La Vanguardia obria en portada amb l”anunci que el PSC vol primàries obertes per a elegir el futur cap de llista per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Sens dubte aquesta iniciativa pot suposar una sacsejada profunda pel PSC, en la mesura que pot comportar un canvi radical de la seva cultura política i organitzativa. Pot ser una iniciativa positiva sempre que es formuli amb una precisió que no deixi marge a cap ambigüitat; que sigui consistent i prevegi totes les seves implicacions i conseqüències; i que s”inscrigui per tant en una estratègia política global que li doni tot el seu sentit.

Per alimentar la reflexió sobre aquesta qüestió és molt interessant el dossier que dedica a les primàries la pàgina “La Vie des Idées” (www.laviedesidees.fr),  animada per Pierre Rosanvallon. A destacar, l”informe inicial d”Arnaud Montebourg i Olivier Ferrand que va originar l”adopció d”aquesta iniciativa (és significativa la col·laboració entre Montebourg, representant de l”ala esquerra, i de Ferrand, director de la fundació reformista Terra Nova). Com a contrast, veure la defensa de Rémi Lefebvre del model tradicional de partit :