nº 12 (7 d’octubre de 2011)

 

El dia a dia de la crisi és anar passant d’ensurt en ensurt, ara amb la perspectiva d’una recaiguda en la recessió que venen anunciant les autoritats econòmiques i les agències de rating … I que,  en el cas espanyol,  les dades de l’atur registrat el mes de setembre en són més que un presagi. Manuel Castells es mostra molt crític amb l’actitud generalitzada entre les autoritats polítiques i els reguladors financers d’ocultar la veritat sobre l’abast de la crisi i d’enganyar (autoenganyar-se, també) amb mesures pal·liatives. Paul Krugman jutja severament la inflexibilitat de les elits polítiques de la Unió Europea que no qüestionen el dogma de la moneda forta i de l’austeritat. Robert Skidelsky emmarca les diferents perspectives nordamericana i europea per intentar superar la crisi en el debat clàssic del pensament econòmic contemporani entre Hayek i Keynes:

  • Manuel CASTELLS, “Les mentides de la crisi” a La Vanguardia (1-10-11)
  • Paul KRUGMAN, “El viaje mortal de la eurozona” a El País Negocios (2-10-11)
  • Robert SKIDESLKY, “Una altra disputa Keynes-Hayek” a La Vanguardia (6-10-11)

Més matisades però són les apreciacions de Xavier Vidal-Folch arran del relleu de Jean-Claude Trichet al davant del Banc Central Europeu. L’analista econòmic de El País, creu que, malgrat els errors (pujada del tipus d’interès el juliol de 2008 i renuència a la política de compra de bons públics dels països perifèrics), Trichet ha possibilitat la liquiditat de la banca, ha acabat per comprar bons perifèrics, ha recolzat el deute sobirà dels països en situació més compromesa i ha coordinat la seva actuació amb altres bancs centrals en els moments més crítics. Manel Pérez destaca que el Banc Central Europeu ha actuat així com un succedani de l’inexistent govern econòmic europeu. El comentari de Pérez suscita la reflexió sobre les limitacions de l’actual democràcia representativa, circumscrita als àmbits estatals,  per governar eficaçment una realitat supranacional con la Unió Europea. Alfredo Pastor predica (en el desert?) la necessitat vital de flexibilitzar la política d’austeritat per tal de no ofegar les possibilitats de creixement, sense el que serà impossible superar la crisi, tot recordant a Alemanya les lliçons de la seva pròpia història:

  • Xavier VIDAL-FOLCH, “El coste de no tener a un tipo como Trichet” a El País (6-10-11)
  • Manel PÉREZ, “Canvi a la presidència del govern econòmic … per defecte” a La Vanguardia (7-10-11)
  • Alfredo PASTOR, “Fem cap a l’última funció?” a La Vanguardia Diners (2-10-11)

És inquietant el comentari de Moisés Naím sobre els riscos que els creixents desequilibris econòmics i socials de la Xina poden tenir en el futur sobre l’economia mundial. Així, Naím, en contradicció amb altres analistes més optimistes, adverteix d’un possible accident de l’actual locomotora econòmica mundial. Tampoc són tranquil·litzadores algunes actituds xineses en relació a situacions de clara violació dels drets humans. Ho denuncia Lluís Bassets, amb ocasió del veto rus i xinès a una resolució internacional sobre Síria, que s’afegeix als antecedents de la negativa a condemnar Mugabe i la Junta birmana. I encara més preocupant és la coincidència amb una Rússia en la que Vladimir Putin ha aconseguit eternitzar-se amb el seu immediat retorn a la presidència del país (Nina Khruscheva):

  • Moisés NAÍM, “No es Grecia, es China” a El País (2-10-11)
  • Lluís BASSETS, “Doble e infame bloqueo” a El País (6-10-11)
  • Nina KHRUSCHEVA, “L’etern Putin” a La Vanguardia (7-10-11)

Crida l’atenció el ressorgiment de les protestes ciutadanes als Estats Units en contra dels abusos del capitalisme financer, amb formes i demandes similars a d’altres moviments indignats. A la columna “Lexington” de The Economist es subratlla l’aparició de manifestacions polítiques al marge de l’establishment (del “Tea Party” al “Occupy Wall Street”) i es planteja com poden transformar-se en propostes polítiques realment operatives i quina incidència tindran en les properes eleccions presidencials. La batalla interna del Partit Republicà per a la nominació del seu candidat presidencial es va clarificant i tot apunta a un duel entre el moderat Romney i el radical Perry, que s’aniria decantant a favor del primer segons les enquestes més recents (veure el promig que publica la pàgina “Real Clear Politics”). Sobre les diferències entre Romney i Perry, veure l’anàlisi de Corine Lesnes:

  • LEXINGTON, “The inkblot protestes” a The Economist (8-10-11)
  • Corine LESNES, “Perry-Romney: la bataille por l’identité du Parti Républicain” a Le Monde (6-10-11)

 

També susciten interès les primàries del PS francès per elegir el seu candidat presidencial, en les que François Hollande sembla haver adquirit un avantatge decisiu. Sobre el funcionament de les primàries i les propostes dels candidats,  veure el dossier de Le Monde, amb un debat sobre els efectes de les primàries en la naturalesa del partit entre Olivier Ferrand i Philippe Merlière. En aquest clima d’expectatives electorals favorables a l’esquerra francesa, Jean Daniel adverteix de la necessitat de convertir la indignació en una resistència constructiva i transformadora (repolitització,  com diu en Josep Ramoneda). El fundador del “Nouvel Obs” creu que si Europa, la socialdemocràcia i l’Estat del benestar estan avui sobrepassats és com a conseqüència del seu èxit i suggereix un programa reformista radical basat en establir un control de les finances i en reformes orientades a substituir la civilització de la quantitat per una altra de la qualitat. Però, la realitat concreta de la política francesa (i no tant sols francesa) no sembla estar a l’alçada d’aquest reformisme fort, segons Rafael Jorba, que creu que davant dels grans reptes només hi ha polítics petits. Tal com deia De Gaulle: “La política més costosa, la més ruïnosa, és ser petit”:

  • “La parole à l’electeur” a Le Monde (7-10-11)
  • Jean DANIEL, “Du bon usage de l’indignation” a Le Nouvel Observateur nº 2.448 (6-12/10/11)
  • Josep RAMONEDA, “Defendámonos” a El País (6-10-11)
  • Rafael JORBA, “Les pors franceses” a La Vanguardia (8-10-11)

Cap novetat significativa en les enquestes  (la de Sigma Dos/El Mundo registra una diferència de 15.6 punts entre PP i PSOE) i en els pronòstics sobre les eleccions generals del 20 de novembre, com  el de  Carles Castro, que preveu una folgada majoria absoluta del Partit Popular (181-186 escons) i una davallada del PSOE fins als 117-121 diputats, que només seria la força més votada a les circumscripcions de Barcelona i Sevilla.

  • Enquesta de Sigma Dos per a El Mundo (2-10-11)
  • Carles CASTRO, “El vendaval blau” a La Vanguardia (2-10-11)

Què pot fer Rubalcaba davant d’unes expectatives electorals tant decantades a favor del Partit Popular? Diversos comentaristes coincideixen en mirar més enllà de les eleccions. Enrique Gil Calvo recomana apostar clarament per una estratègia  que doni per feta la victòria del PP i que es proposi evitar-ne la majoria absoluta, a la vegada que s’expliqui clarament quin tipus d’oposició es farà. Ignacio Urquizu esbossa les línies del q      ue podria ser un projecte socialdemòcrata renovat i articulat en tres eixos: els drets de ciutadania i polítics (laïcitat; democràcia de qualitat; transparència …); el redisseny de l’Estat del benestar per fer-lo més redistributiu (prioritats: primera infància; dones; gent gran) i més sostenible (nou pacte intergeneracional i ampliació del mercat laboral); l’aprofundiment de l’obertura internacional de l’economia espanyola.  Però, és l’adopció d’un programa ortodoxament socialdemòcrata la millor manera de preparar el futur, tal com ha aprovat la Conferència Política del PSOE (López Alba) o proposa Joaquím Coll per al PSC? … No porta aquesta opció a altra cosa que refugiar-se en les certeses caducades a l’espera  que els efectes corrosius de la crisi provoquin l’alternança, confortats amb les victòries de l’esquerra en altres països? No és això un còmode autoengany?

  • Enrique GIL CALVO, “’Underdog’” a El País (3-10-11)
  • Ignacio URQUIZU, “Un proyecto más allá del 20-N” a Público (1-10-11)
  • Gonzalo LÓPEZ ALBA, “El PSOE redescubre el ideario de la socialdemocracia” a Público (2-10-11)
  • Joaquim COLL, “El ser o no ser del socialisme català” a El Periódico (3-10-11)

Des d’una òptica diferent a la preocupació del futur del socialisme democràtic, les pròximes eleccions poden veure’s com la confirmació d’un model polític d’alternança entre el PSOE i el PP (una nova Restauració, segons Enric Juliana), que potser invertirà en els propers anys el biaix fins ara favorable al PSOE. Vist així, les eleccions vindrien a ser irrellevants, gairebé administratives, segons José Luis Álvarez. Però, contemplada des de Catalunya, aquesta pretesa irrellevància resulta més que preocupant, en la mesura que amagaria una tendència recentralitzadora, implícitament compartida pels partits del torn (Enric Juliana). De confirmar-se aquesta hipòtesi, semblaria inevitable la confrontació entre Catalunya i Espanya, però vistes tant les experiències històriques com les més recents no està gens clar que Catalunya compti ni amb la força ni amb l’astúcia necessàries per afrontar aquest conflicte amb garanties (López Burniol). I d’altra banda, sembla una temeritat l’aparent displicència amb que des de les institucions polítiques i l’opinió pública espanyoles es contempla el malestar de Catalunya (Javier Pérez Royo):

  • José Luis ÁLVAREZ, “Les eleccions són irrellevants” a La Vanguardia (3-10-11)
  • Enric JULIANA, “Objectiu complert: ‘Celtiberia Show’” a La Vanguardia (1-10-11)
  • Juan José LÓPEZ BURNIOL, “Xoc de trens?” a La Vanguardia (1-10-11)

L’opció del president Mas de no desviar-se un mil·límetre del camí del realisme econòmic i de l’austeritat mostra una voluntat certa de coherència, però està mancada d’una aplicació política solvent. L’anunci i adopció de mesures a la babalà, sobretot en l’àmbit de la sanitat,  demostra una determinada sensibilitat social i política que provoca la irritació dels professionals i el desconcert de la ciutadania. I sobretot, el Govern no sembla capaç (o encara pitjor, no vol) de crear les condicions d’un gran pacte nacional per afrontar una situació que el conseller d’Economia no s’està de presentar com d’emergència. Veure la reflexió de Rafael Nadal sobre la necessitat d’un gran pacte per salvar el sistema sanitari públic català. Al costat d’això, del PSC se’n té notícia bàsicament per l’elaboració d’unes llistes electorals que semblen destinades a fer el paper de l’Arca de Noé:

  • Rafael NADAL, “La bomba de la sanitat” a La Vanguardia (7-10-11)

Per acabar, una lúcida reflexió de Jean-Claude Guillebaud sobre noves figures en que s’expressa la tonteria de la política mediàtica: la tonteria comptable, que pretèn substituir la visió global d’un projecte polític amb una raó basada en les xifres estadístiques; la tonteria comunicativa, que desconeix que la paraula de veritat no es pot fabricar artificialment (veure també en aquesta línia l’entrevista a Franck Frommer, amb una àcida crítica al “pensament power point”); i la tonteria burleta, cada cop més present en els mitjans audiovisuals (TV3!) i que instaura la crònica menfotista com a principal relat de l’actualitat :

  • Jean-Claude GUILLEBAUD, “Figures neuves de la bêtise” a Le Nouvel Observateur nº 2.447 (29-09-11)
  • Entrevista a Franck FROMMER a La Vanguardia (3-10-11)  Autor de El pensamiento Power Point (Península. Barcelona, 2011)