La gestió de la realitat immediata, amb les seves incerteses i angoixes concretes, impedeix habitualment contemplar amb prou perspectiva la crisi econòmica, financera i institucional. D’una banda, falta perspectiva històrica, amb anàlisis de la crisi que com a molt es remunten a les crisis del segle XX, amb la referència obligada de la Gran Depressió, però que obvien la llarga experiència històrica de segles en els que s’han repetit crisis inflacionàries, depreciacions i degradacions monetàries, crisis bancàries,  crisis de deute extern i intern … Un oblit que es manifesta sistemàticament davant dels símptomes d’una nova crisi amb l’autoengany de creure que “aquesta cop és diferent”. Aquest és el títol d’un extraordinari llibre de Carmen M.Reinhart i Kenneth S.Rogoff que repassa vuit segles de crisis de deute extern sobirà, de deute intern i de crisis bancàries -amb informació de més de seixanta països-, per acabar amb una explicació de la gènesi de la crisi actual, que defineixen com a la segona Gran Contracció:

  • Carmen M.REINHART y Kenneth S.ROGOFF. Esta vez es distinto: ocho siglos de necedad financiera. Fondo de Cultura Económica. Madrid, 2011

D’altra banda, sovint es perden de vista les interrelacions en el marc de l’economia global, amb la pretensió de resoldre cada àrea econòmica els seus problemes i/o la incapacitat per aplicar mecanismes efectius de coordinació global. Així s’expliquen episodis com la divergència pública i notòria entre el govern dels Estats Units, partidari d’una política d’estímuls per intentar activar el creixement, i el directori europeu (amb Alemanya al capdavant), decidit a prosseguir amb la política d’austeritat (comentaris de Robert Skideslky, Charlemagne i de Josep Oliver). En tot cas, Alemanya ha donat un pas positiu per enfortir la confiança amb l’eurozona, amb l’aprovació parlamentària de l’ampliació del Fons Europeu d’Estabilitat Bancària, vencent les dificultats polítiques internes (comentari de Manel Pérez), en un procés, però, que evidencia el problema de fons del mètode europeu de presa de decisions, en el que el poder dels vetos és superior al poder dels vots, tal com explica José Ignacio Torreblanca. Els defectes del disseny institucional europeu i, particularment, el de la zona euro, alimenten les posicions que vaticinen la seva inviabilitat i per tant la seva desaparició o, com a mínim, una mutació substancial. En defensa de la viabilitat política i econòmica de l’eurozona, Anne Rodier i Adrien de Tricornot examinen els principals arguments en contra de l’euro:

  • Robert SKIDELSKY, “Les conseqüències de Merkel” a La Vanguardia (25-09-11)
  • CHARLEMAGNE, “Keep fire the burning” a  The Economist (1-10-11)
  • Josep OLIVER, “El xoc de trens Obama-Merkel” a El Periódico (29-09-11)
  • Manel PÉREZ, “Les elits alemanyes” a La Vanguardia (27-09-11)
  • José Ignacio TORREBLANCA, “Votos y vetos” a El País (30-09-11)
  • Anne RODIER et Adrien de TRICORNOT, “Cinq arguments anti-euro au banc d’essai” a Le Monde (27-09-11)

En aquest joc global no és possible prescindir del paper de Xina, el gran creditor, que molt volen veure com una possible solució als problemes europeus. Minxin Pei es pregunta si realment la Xina pot esdevenir el salvador d’Europa i apunta algunes vies relatives a l’obertura del seu mercat als productes europeus, la seva participació en la recapitalització del sistema financer europeu i les inversions directes en empreses i projectes europeus. Però Pei no amaga que existeix una reticència política important envers les intencions xineses, en la línia del que exposa Xulio Ríos en considerar que la imatge d’una Xina d’èxit pot confondre tant a la resta del món com als mateixos xinesos:

  • Minxin PEI, “Pot la Xina salvar Europa?” a La Vanguardia (30-09-11)
  • Xulio RÍOS, “Una idea (equivocada) de la Xina” a La Vanguardia (24-09-11)

Amb la convocatòria formal de les eleccions generals pel 20 de novembre, podriem dir que la política espanyola entra plenament en la lògica electoralista, però aquesta afirmació no deixa de ser una convenció desmentida per la simple observació de l’actualitat política des de fa molt de temps. Sembla però inevitable que en les properes setmanes s’accentuïn fins a la caricatura els trets més infantils de la política. Fernando Ónega es lamenta que això impedeixi fer el debat crucial sobre com mantenir de forma sostenible l’Estat del benestar i, en conseqüència, l’Estat autonòmic. Fernando Vallespín considera que l’esquerra es presenta a les eleccions amb el fatalisme de la derrota pronosticada invariablement per tots els sondejos (aquesta setmana el de Gesop/El Periódico: PP, 46.1 i 185-189 escons; PSOE, 31.4 i 121-126 escons) i que provoca comentaris com el de Joan Tapia que dóna per possible el pitjor dels escenaris. Per la seva banda, la dreta, encara que segura de la seva victòria, transmet més un sentiment de vertigen que d’eufòria davant la situació que haurà de gestionar (Gonzalo López Alba). La gran qüestió -vàlida també per a Catalunya- és cóm governar una situació percebuda d’emergència per la ciutadania i l’opinió pública i que lògicament aixeca una expectativa de consens que els partits polítics no semblen en disposició de satisfer:

  • Fernando ÓNEGA, “La motoserra” a La Vanguardia (29-09-11)
  • Fernando VALLESPÍN, “Entre el fatalismo y el vértigo” a El País (30-09-11)
  • Enquesta de Gesop (19-22/09/11) per a El Periódico (26-09-11)
  • Joan TAPIA, “Hi pot haver debacle” a El Periódico (27-09-11)
  • Gonzalo LÓPEZ ALBA, “Cinco crisis para un presidente” a Público (25-09-11)

Un dels components del fatalisme electoral de l’esquerra és sens dubte la convicció assumida que el mandat de Rodríguez Zapatero ha sigut un fracàs en tota regla. És evident que s’ha creat un clima d’opinió molt negatiu, resultat de l’oposició radical efectuada per la dreta política i mediàtica (amb alguns matisos), de la fredor del principal grup de comunicació de referència del centre-esquerra i del desconcert de les bases socials i polítiques del socialisme pel gir de maig de 2010. Es fan sentir veus, però, que demanen ponderar el judici sobre el balanç de Zapatero, tot recordant el avenços en matèria de drets socials i el salt decisiu en la resolució del problema endèmic de la violència política d’ETA:

  • Luis R.AIZPEOLEA, “Un mandato cuyo juicio requiere tiempo” a El País (26-09-11)
  • Jordi GRACIA, “Perplejidades póstumas” a El País (27-09-11)

Però el que no  pot amagar-se  és el balanç decebedor de l’aposta de Zapatero per l’Espanya plural, un dossier en el que l’encara president  ha mostrat de forma més patent la seva inconsistència política i ideològica. El resultat és que, deixant a banda la crisi econòmica i les seves profundes implicacions socials i institucionals, el problema de Catalunya i el seu encaix a Espanya s’albira com el problema de fons que haurà d’enfrontar l’Estat espanyol en les properes dècades. Diversos articles publicats aquesta setmana expressen aquesta presa de consciència. López Burniol creu trencat definitivament l’acord tàcit entre el nacionalisme català i l’esquerra espanyola que hauria fet possible la Segona República i l’Estat autonòmic de la Constitució de 1978. Juan Antonio Ortega fa una crida a refer el consens constitucional de 1978, però alimenta el temor expressat per Miquel Roca, en apel·lar exclusivament a la responsabilitat de Rajoy i Rubalcaba. I Santiago Petschen opina que no serà possible trobar una solució satisfactòria sense que desapareguin el que denomina xacres de l’esperit castellà de vell estil:

  • Juan José LÓPEZ BURNIOL, “Sant Sebastià és mort” a La Vanguardia (24-09-11)
  • Juan Antonio ORTEGA DÍAZ-AMBRONA, “Nuestra Constitución, en peligro” a El País (28-09-11)
  • Santiago PETSCHEN, “Una perspectiva catalana de España” a El País (30-09-11)

S’ha de suposar que Catalunya ha viscut aquesta setmana un dels moments polítics més importants de l’any amb el debat d’orientació de política general al Parlament de Catalunya. En aquest debat el president Mas ha justificat la política de rigor pressupostari, amb les consegüents retallades, del seu govern. Segons els cronistes i comentaristes del diari La Vanguardia ha estat un exercici impecable de rigor i serietat polítiques. D’altres, més descreguts, pensen que l’explicació del president arriba tard i que, en tot cas, la serietat que se li atribueix no ha estat encomanada a alguns dels seus consellers (vegi’s el cas del conseller Cleries, amb anuncis i rectificacions maldestres sobre retallades a les residències geriàtriques). Antoni Puigverd, sense estalviar una crítica agra a l’oposició (especialment a Joaquim Nadal), creu que el president Mas no pot limitar-se a fer de comptable i que ha de proposar un horitzó de futur al país, més enllà de les cabòries sobre pactes fiscals. Podria ser que els qui demanen més èpica i “relat” al president es pensin que això s’aconseguirà a través de la brillant iniciativa governamental (Cleries, un altra cop) de presentar un “pla nacional de valors” (sic) … Sembla ser que se n’estan ultimant els detalls, amb el dubte si el pla serà presidit per en Pep Guardiola o per en Quim Puyal … Entretant, el PSC bé, molt bé: llistes electorals estimulants, aspirants a dirigir el partit sense que de moment transcendeixin les seves idees … Una sensació en definitiva de seguir fent política per a polítics en el seu clos tancat:

  • Enric HERNÁNDEZ, “L’era del ‘pa negre’” a El Periódico (29-09-11)
  • Antoni PUIGVERD, “Com infants” a La Vanguardia (30-09-11)

Per acabar, una referència a un article del sempre interessant Ignacio Sánchez-Cuenca sobre els problemes de la socialdemocràcia. L’autor creu que el principal problema dels socialistes no és el seu projecte ni la fragmentació de la seva base social, sinó la seva manca d’estratègia per realitzar el seu projecte quan governen. És a dir, no tenir una visió i una estratègia per vèncer les resistències del poder financer, la lògica de les institucions contramajoritàries i l’hegemonia del pensament econòmic liberal:

  • Ignacio SÁNCHEZ-CUENCA, “La socialdemocracia y el poder” a Público (30-09-11)