Nº 10 (23 de setembre de 2011)

Sembla que cada dia que passa ens apropem més a l’acompliment de la profecia d’una segona recessió que ens abocaria a una gran depressió econòmica. El nerviosisme febril dels mercats ho anuncia, els diagnòstics i les pronòstics de les institucions econòmiques internacionals són cada cop més intraquil·litzadors i  els governs actuen descoordinadament i contradictòriament …

Nouriel Roubini, que ve advertint fa temps del risc de caure en una segona recessió, planteja una sèrie de polítiques per evitar la deriva cap a una depressió:

  • compensar les polítiques d’austeritat, inevitables en determinats països perifèrics, però inconvenients en els països centrals del sistema que haurien d’optar per una política d’estímuls al creixement;
  • flexibilitzar el crèdit, abandonant l’obsessió pel control de la inflació; recapitalització dels bancs per evitar una crisi del crèdit;
  • aportar liquiditat a gran escala als governs solvents per evitar un repunt dels diferencials del seu deute sobirà;
  • reestructuració ordenada dels deutes impagables de governs, empreses i particulars;
  • abandó de l’Eurozona per part de Grècia i potser d’altres països;
  • aplicació d’un pla per restaurar la competitivitat i l’ocupació;
  • i, finalment, flexibilització de les polítiques monetària i fiscal dels països emergents …

Com és evident, l’aplicació d’aquest ventall de polítiques requereix d’uns instruments polítics, tant globals com a nivell europeu, que no estan disponibles o prou madurs com per actuar amb eficàcia. L’emfàtica apel·lació de Gordon Brown, Felipe González i Ernesto Zedillo sobre la reactivació i el reforçament del G-20, com la de molts exresponsables polítics i experts, no deixa de ser  un “wishful thinking” que té poc a veure amb les condicions reals en les que es prenen les decisions. Ho recorda, amb la seva lucidesa habitual, César Molinas, en preveure que l’evolució de la crisi financera i de la crisi de l’eurozona serà confusa i desordenada, en bona part a causa del tempo i la lògica  diferents i contradictoris dels mercats (a curt i simplista) i de les decisions econòmiques i polítiques (a mig i a llarg,  i complexa):

  • Nouriel ROUBINI, “Cómo prevenir una recesión” a Expansión (22-09-11)
  • Gordon BROWN, Felipe GONZÁLEZ i Ernesto ZEDILLO, “El G-20 debe ponerse serio” a El País (22-09-11)
  • César MOLINAS, “’Messy’” a La Vanguardia (23-09-11)

Una manifestació clara de la confusió i de la descoordinació davant de la crisi és la divergència explícita entre la política econòmica dels Estats Units i la dels països que conformen el nucli dur de l’eurozona, especialment Alemanya (veure les cròniques d’Andy Robinson i de Claudi Pérez sobre la topada de Tim Geithner amb els responsables del Bundesbank).

Així, totes les mirades es concentren en Alemanya i en la decisiva votació parlamentària del proper 29 de setembre, amb la cancellera Angela Merkel atrapada entre la responsabilitat de salvar l’euro i, amb ell, la Unió Europea i la dura realitat electoral de successives derrotes del seu partit i del seu aliat liberal que contribueixen a agitar un corrent d’opinió euroescèptic (Juan Gómez). La qüestió és que Merkel i els líders polítics i econòmics alemanys han de fer entendre a la població que l’opció que tenen és entre una zona euro que no pot ser una “gran Alemanya” o la seva dissolució, amb fortes conseqüències negatives per a l’economia alemanya (Martin Wolf) … Però abans haurien d’assumir que el fonamentalisme del dèficit, fruit de l’experiència històrica alemanya, no s’adiu amb un espai econòmic de gran escala com la Unió Europea (Paul de Grauwe):

  • Andy ROBINSON, “Diàlegs de sords entre els EUA i Alemanya” a La Vanguardia (20-09-11)
  • Claudi PÉREZ, “Míster estímulo contra Frau ajustes” a El País (18-09-11)
  • Juan GÓMEZ, “Ahora le toca decidir el futuro de Europa” a El País Domingo (18-09-11)
  • Martin WOLF, “Time for Germany to make its fateful choice” al Financial Times (13-09-11)
  • Paul de GRAUWE, “Fundamentalistas del déficit” a El País (18-09-11)

Si Merkel i els altres dirigents europeus són un exemple de la impotència de la política per governar una crisi tan complexa, tampoc Obama s’escapa d’aquesta maledicció, que abona la crítica fàcil sobre la manca d’estatura i de capacitat de lideratge dels polítics actuals comparats amb els de la generació anterior. És interessant l’anàlisi de Bill Keller sobre els factors que explicarien el declivi del president americà i les possibles dificultats per a ser reelegit: el llegat insoluble de Bush (però tots esl governants han d’assumir de grat o per força l’herència rebuda);  el sabotatge permanent d’un Partit Republicà,  presoner de la seva ala extrema; les expectatives desmesurades que va generar la seva aparició; les ambigüitats i indefinicions d’un polític més pragmàtic i centrista del que aparenta.

En tot cas, les dificultats de Merkel, Obama i “tutti quanti” serien l’expressió d’un fenomen de fons que assenyala Lluís Foix: “el poder s’ha alliberat de la política i la política ha perdut una part substancial de poder”:

  • Bill KELLER, “Cómo llenar los huecos” a El País (21-09-11)
  • Lluís FOIX, “Cal recuperar la política” a El Punt/Avui (21-09-11)

Una mostra patent de les limitacions d’Obama és el contrast entre la seva visió d’una nova política de reconeixement i reconciliació amb el món islàmic i la seva actitud davant del conflicte israelià-palestí, amb la seu veto a la iniciativa de Mahmud Abbas de demanar a les Nacions Unides el reconeixement de l’Estat palestí.

La iniciativa palestina és rebuda amb una simpatia innegable (Lluís Bassets, Jean Daniel, Darío Valcárcel), en la mesura que suposa una via de pressió pacífica sobre Israel i els Estats Units, però no esvaeix els dubtes que provoca la desunió palestina, amb l’actitud radicalment hostil d’Hamas vers Israel. Resulta més clarificadora i ponderada la visió de Shlomo Ben Ami, en situar aquesta iniciativa en el nou marc que s’està definint en el món islàmic. Sobre el creixent protagonisme de Turquia, cada cop més distanciada de la Unió Europea, veure la crònica de Marco Ansaldo i el contrapunt de The Economist, que posa en dubte que el model turc constitueixi un bon model per als països àrabs mentre no resolgui democràticament la qüestió kurda:

  • Lluís BASSETS, “Multilateral y legitimadora” a El País (22-09-11)
  • Jean DANIEL, “Oui à l’Etat palestinien!” a Le Nouvel Observateur nº 2.446 (22-28/09/11)
  • Darío VALCÁRCEL, “Israel debe apoyar al Estado palestino” a l’ABC (22-09-11)
  • Entrevista a Shlomo BEN AMI a La Vanguardia (23-09-11): “Hi haurà pressió sobre Israel per a un procés de pau seriós”
  • Marco ANSALDO, “Il sultano Erdogan” a La Repubblica (21-09-11)
  • “A flawed exemple” a The Economist (24-09-11)

A Espanya, la imminent convocatòria electoral es produirà en un clima d’opinió que dóna per descomptat el seu resultat. La incertesa és centra en el marge de la diferència entre el PP i el PSOE. Carles Castro, tot analitzant la sèrie històrica de les eleccions generals -que mostra que el vot al PSOE pateix oscil·lacions més brusques i té una base menys sòlida i que el PP disposa d’un electorat més estable-, creu probable que Rajoy aconsegueixi trencar el sostre electoral del PP i que Pérez Rubalcaba pateixi per no obtenir un resultat catastròfic.

I, certament, les decisions que va adoptant el govern Zapatero no ajuden gens a la candidatura de Rubalcaba, ni tan sols el darrer gest de restablimentr de l’impost sobre el patrimoni (veure la crònica de Manel Pérez sobre la divisió governamental al respecte). Sobre el mínim marge de maniobra de Rubalcaba, veure el comentari d’en Ramoneda … Però tampoc el govern que surti de les eleccions tindrà marge,  en estar Espanya exposada a les tensions financeres de la zona euro i a unes perspectives anèmiques de creixement econòmic (Emilio Ontiveros).

Ignacio Muro, sense deixar de reconèixer la difícil papereta de Rubalcaba -d’altra banda similar a la que ha d’afrontar l’esquerra arreu d’Europa-,  creu que el repte de l’esquerra és fer compatible la proposta d’alternatives fiscals, socials i democràtiques diferenciadores contra els interessos corporatius amb la convergència imprescindible amb altres corrents polítics i ideològics per construir la governança global … El problema és que la via suggerida per Muro pot comportar incrementar la distància entre la política “local” de caràcter més ideològic, controlable democràticament,  però sense conseqüències pràctiques i una  política global de caràcter més pragmàtic i amb conseqüències efectives, però sense control democràtic …, amb l’efecte  d’aprofundir encara més la desconfiança en la política democràtica …:

  • Carles CASTRO, “Trencasostres davant d’aguantacops” a La Vanguardia (18-09-11)
  • Manel PÉREZ, “El Govern central s’enfonsa” a La Vanguardia (18-09-11)
  • Josep RAMONEDA, “Rubalcaba, con tot en contra” a El País Domingo (18-09-11)
  • Ignacio MURO, “Los retos de Rubalcaba” a El País (23-09-11)

Desconfiança, malestar, confusió … que justificarien el desig de regeneració de la cultura democràtica que s’atribueix a la “generació indignada” que, tal com la defineix l’antropòleg Carles Feixa, estaria més ben preparada per imaginar la direcció del canvi necessari, però no disposaria de les oportunitats per actuar a causa del tancament del sistema.

Un sistema que, en tot cas, mereix ser defensat, en la mesura que ha estat capaç de generar prosperitat, mobilitat social, progressos notables en el benestar de la gent, en un marc de llibertats i democràcia, tal com ens recorda oportunament Rafael Nadal. La primera responsabilitat de la defensa del sistema de societat oberta, de mercat lliure i de política democràtica i Estat de dret correspon als representants de les institucions socials i polítiques que el conformen.

La declinació d’aquesta responsabilitat, en no impedir la seva deriva corporativa i antidemocràtica,  obre la porta als populismes de tota mena i a opcions “simpàtiques” com la del Partit dels Pirates. L’èxit d’aquest partit a les eleccions recentment celebrades a Berlín il·lustra el recorregut d’aquestes propostes: en ser preguntat el seu cap de llista, Andres Baum, sobre la seva política va respondre amb total naturalitat que encara no ho havien pensat! Arcadi Espada recull aquesta perla i adjunta  una interessant reflexió de Julián Baggini:

“En vez de ser románticos, hemos de recordar que en el libre Occidente la ciberpolítica es barata, y la desobediencia digital resulta fácil, la democracia y el Estado de derecho, en cambio, son difíciles y costosos. Un fuerte sentimiento de justicia de nuestra causa, combinado con formas fáciles de expresar nuestra opinión, nos puede ocultar lo grave que es romper el pacto de permanecer iguales ante la ley. A menos que nos recordemos a nosotros mismos lo valioso que es el Estado de derecho, corremos el riesgo de socavar las propias bases de una sociedad libre mediante miles de minúsculos tuits”

Sobre els ambivalents efectes polítics d’Internet, veure també l’opinió de Diego Beas.

Al marge, d’aquestes reflexions que es mouen en l’àmbit de la reforma i evolució del sistema, hi ha interpretacions més apocalíptiques (potser més realistes?) del nostre present i futur, com la que exposa Xavier Antich, en considerar que assistim al fracàs social del sistema capitalista en la societat postindustrial, del que la sèrie “The Wire” en seria una precisa radiografia.Un fracàs que ens porta a un futur en el que el capitalisme donarà pas a un nou feudalisme:

  • Carles FEIXA, “La generación indignada” a El País (20-09-11)
  • Rafael NADAL, “En defensa del sistema” a La Vanguardia (23-09-11)
  • Arcadi ESPADA, “Aún no lo hemos pensado” (19-09-11) a http://ww.elmundo.es/blogs/elmundo/elmundopordentro
  • Diego BEAS, “¿Cambiar de identidad en Internet?” a El País (21-09-11)
  • Xavier ANTICH, “Moment ‘The Wire’” a La Vanguardia (19-09-11)